Esquerra Positiva o Poruga?

Aquesta setmana, vaig rebre la trucada d'un company molt estimat de les JERC i d'Esquerra. El motiu pel qual em va trucar, va ser per dir-me que a la xarxa havien penjat un manifest de militants d'ERC , que me'l mirés i que si hi estava d'acord, que el sotasignés, tal i com havia fet ell. Tal dit, tal fet. El manifest en qüestió, es diu Esquerra Positiva i en poques paraules, diu que a pesar dels èxits obtinguts en el passat (que són molts i molt positius), ara cal fer un pas endavant, renovar la il·lusió perduda i aglutinar totes les aportacions que facin d'Esquerra un partit fort, madur i cohesionat per tal d'estar preparats pel nou cicle polític que començarà amb les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya.

Fins aquí, estic completament d'acord amb el manifest. Ara bé, en el paràgraf que segueix, la cosa canvia 180 graus.


El manifest diu, que per tal de que això succeeixi i tingui èxit,"Josep-Lluís Carod-Rovira ha de liderar el discurs ideològic del partit, mentre el lideratge polític i electoral ha de correspondre a Joan Puigcercós." PAM! Ja està, t'acaben de fotre un gol per l'esquadra i ni tan sols has vist passar la pilota. És a dir, que per tal de que el partit segueixi endavant i acabi sent el partit que sigui el referent de l'independentisme i del discurs d'esquerres, la millor solució és la que ja hi havia però amb els papers girats. Fantàstic.


Finalment acaba rematant per dir que "Hem de ser capaços de fer els canvis necessaris de forma responsable, constructiva, positiva i amb unitat" i que els sotasignats es comprometen a votar en el Congrés Nacional d'Esquerra aquests postulats.


Com que no vaig quedar gaire convençut després de llegir el manifest, vaig decidir que em prendria uns dies i hi reflexionaria. Doncs ja ho he fet: He decidit que no signaré el manifest d'Esquerra Positiva.


I no el signaré perquè no comparteixo la via que proposa aquest per sortir del forat on actualment està el partit, ja que considero que el líder que ha conduït el partit des del 1996 s'ha consumit per la pròpia maquinària, per decisions errònies (o més ben dit, per la falta de decisions pròpies) que han contribuït en bona mesura als resultats del passat 9-M i per linxaments mediàtics desmesurats per part dels mitjans de comunicació defensors d'un Establishment polític que ja fa temps que fa pudor de fems. És a dir, en Carod està cremat i en aquests últims anys, el partit ha pres decisions i s'ha menjat certs gripaus que han estat més condicionats per tota la gent amb carnet d'Esquerra que té nòmina a la Generalitat, que no pas per la pròpia ideologia del partit.


Però tampoc el signaré perquè el trobo molt personalista i simplificador. Realment Joan Puigcercós és capaç d'aconseguir que ERC torni a ser el partit revelació, el partit de la il·lusió, el partit sense por i sense complexos i el més important: el partit en el qual la gent hi pugui dipositar la seva confiança? Doncs la veritat, no ho tinc del tot clar. Perquè darrere d'una persona, n'hi ha moltes més i darrere d'un bon líder, hi ha una idea clara, concisa i coherent i darrere d'un èxit ideològic i polític, hi ha un full de ruta clar i una eina capaç d'assolir-la i de convidar a la gent a adoptar-la i a sentir-se'n partícip. Doncs bé, l'alliberament nacional dels Països Catalans és una idea clara, concisa i amb coherència a molts nivells. Esquerra Republicana de Catalunya és una eina capaç d'assolir-la, però li manca quelcom i aquest quelcom és una estratègia preparada, estudiada i capaç de ser posada en pràctica i això és el que hem de discutir en el pròxim Congrés Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya: quin full de ruta seguim i qui liderarà aquest full de ruta i en aquest manifest, només he vist persones, no idees.


I tampoc signaré aquest manifest per continuar amb l'actual estratègia i no reflexionar seriament sobre el perquè d'aquesta davallada sense tirar pilotes enfora. Una cosa és trencar el partit (tal i com va passar l'any 1996), això seria el pitjor que ens podria passar, però l'altra és, empesos per aquesta por, no fer els passos necessaris per tal d'evolucionar i seguir avançant cap al nostre objectiu final, i si una cosa he aprés a Esquerra Republicana de Catalunya és que " els homes i dones d'ERC som valents i diem el que pensem afrontant-ne totes les conseqüències; i sí hi ha algú que no és valent, llavors és que no és d'ERC " (Bernat Joan dixit).

Per lo tan, no signaré Esquerra Positiva, i de moment, si Joan Puigcercós realment vol ser el nou president del partit, m'haurà de convèncer no només amb paraules, sinó també en fets i amb objectius clars, ja que encara tinc ben present dins el meu cap declaracions seves dient que s'havia de votar en blanc l'estatut i que no podíem votar NO, o l'entrada en el segon tripartit on ha desaparegut del mapa i no ha sortit quan el partit i el país ho necessitava. És difícil que pugui arreglar d'aquí al juny dos anys de pràctica desaparició política, però jo l'animo des d'aquí a que intenti aconseguir-ho.


Ara bé, només ho aconseguirà sent valent, així que a treballar!

Contra els somnis i les ilusions: Bombes

Fa ja uns quants dies que em ronda pel cap actualitzar aquest bloc i de fet, de temes d'actualitat que mereixen que se'n parli no n'han faltat: des del resultat electoral amb l'aplastant victòria dels socialistes espanyols i catalans, passant per la davallada de vots tan al regionalisme dretà, com al federalisme espanyol d'esquerres i, òbviament, la pèrdua de més de la meitat dels sufragis aconseguits el 2004, que ha patit l'independentisme a aquestes eleccions espanyoles. Aquest resultat, mereix una reflexió (de fet amb la gent que he parlat des del 9-M, han vist que porto reflexionant des de llavors, tot i que ja tindré temps de penjar la meva reflexió d'aquí al 14 i 15 de juny, dates en les que es celebrarà el Congrés Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya).

Però també han passat d'altres coses des que vaig actualitzar en motiu de la independència de Kosovo. Ja sigui l'estancament que el Barça està patint a la lliga, com la brutal repressió xinesa cap als manifestants Tibetans, que fins al moment s'ha saldat amb varis morts, detinguts i torturats per reclamar quelcom tan simple com el dret a existir amb pau i normalitat. També hem conegut el cas d'aquella dona francesa que la "justícia" del seu país no l'hi ha permès acabar amb la seva miserable i dolorosa vida per culpa d'un càncer que l'hi deformava la cara. Al final sembla que la dona ha pogut posar fi al seu patiment, ja que ha estat trobada morta a casa seva.


Però el tema que ja fa tres dies que estic meditant i que m'ha empès a actualitzar és el 70è aniversari del bombardeig massiu que va patir la ciutat de Barcelona, (del 16 al 19 de març) i que va deixar rere seu un rastre de 1300 morts i més de 2000 ferits. Aquest fet tan lamentable i tan cruel es va dur a terme per part d'aviadors espanyols del bàndol feixista, però amb aparells d'origen alemany. I és que mentres els feixismes donaven suport logístic, econòmic i moral a l'alçament militar, les democràcies giraven l'esquena a la República per por a una Guerra que era del tot inevitable, tal i com va quedar demostrat. Aquestes democràcies, patirien, uns anys després aquests bombardeigs i no tan sols els patirien, sinó que pagarien amb la mateixa moneda als alemanys i als japonesos.


Però, tornant a la Barcelona del 38, després que sonessin les sirenes i que per les ràdios es retransmetés el missatge: "Catalans, hi ha perill de bombardeig. Dirigiu-vos als refugis que tingueu assignats o als més propers!", va començar l'horror, van començar les corregudes, els crits, els plors, el tenir un ull clavat al cel i un altre al terra per anar cap a la bona direcció, van començar-se a formar les cues per entrar en refugis ja plens fins al sostre, el metro va canviar la seva funció principal i els vagons passaven a ser hospitals improvitzats,van començar a sentir-se el soroll dels avions, els crits de "ja venen!" van començar a sonar seguit del soroll de les armes anitaèrees situades als punts alts de la ciutat com els búnquers d'Horta o al Castell de Montjuïc. Però ben aviat van quedar esmorteïts pel xiulet de les bombes al caure i finalment l'explosió, el foc, la destrucció, la tremolor de la terra, l'ensorrament d'edificis encara amb gent a dintre, la mort. I després de la tempesta, el silenci. Un silenci sepulcral, omnipresent, que només era trencat pels ferits i pels plors dels supervivents que no havien pogut accedir a cap refugi a temps, aquests eren els únics que encara podien parlar, la resta dels que s'havien quedat a fora, ja no podien.


Al cap de deu minuts però, el silenci anava desapareixent de nou i era substituït pel soroll de les ambulàncies i dels bombers, que es dirigien als punts on hi havia hagut destrosses per tal d'apagar els focs i de curar als ferits. Poc després els seguien tots els supervivents, que sortien del refugi, malgrat continuar amb la vista al cel per si de cas els avions tornaven. I ho van fer-ho, varis cops, fins que no van entrar les tropes sublevades de forma triomfal per l'Avinguda Diagonal, no van parar de tornar i no van parar de llançar bombes.

Però quin motiu pot justificar això? Quina ideologia, reclamació o desig pot justificar el bombardeig de població civil? Com es pot justificar que els feixistes bombardegessin ciutats com Barcelona, Guernica, Madrid, València, Lleida, Granollers o Alacant? Com el Nazisme pot justificar el bombardeig de ciutats com Londres, París, Varsòvia, Moscú, Stalingrad o Leningrad? i com pot justificar la democràcia Britànica el bombardeig de ciutats com Berlín, Hamburg, Frankfurt, Dusseldorf, Viena o Roma? Com es pot justificar democràticament, el bombardeig nuclear americà a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki? Com es poden justificar tots els morts a a causa de les bombes dels avions? i els ferits? i els que han quedat sense braços ni cames? Com l'hi poden justificar al meu avi que quan tenia set anys i mentres estava treballant a un forn de pa del Carrer de Gurb de Vic, una bomba el cobrís de runa fins a la cintura? No hi ha hagut, ni hi ha ni hi haurà mai res que justifiqui l'assassinat intencionat i massiu de gent innocent que no combat en un conflicte armat, res!


Els bombardeigs a poblacions civils innocents són un dels punts negres que ha marcat el segle XX i de moment, en l'actual segle no sembla que les coses canviïn gaire, bé sí, ara es bombardeja en els països on no hi ha càmeres ni mitjans de comunicació que puguin retransmetre la crueltat i l'horror de les bombes, i aquests bombardeigs es fan sota el nom d'una idea: la llibertat. Aquesta mateixa idea utilitzaven les tropes feixistes quan bombardejaven Barcelona el març de 1938.


Curiós, oi?