El Bloc d'en Nani

2009 o 1975? Mossos o Grisos?

2009-03-20T14:08:00.006+01:00

Reapareix-ho al cap de molt temps de deixar abandonat aquest bloc i torno a escriure pels fets que van passar abans d'ahir pel centre de Barcelona i que feia molts anys (segons m'han dit, perquè jo tampoc soc tan vell) que no es veien. Però què va desencadenar tots aquests fets? quina papallona va batre les ales i va desencadenar un huracà? Jo entenc que és el Rector de la UB, el senyor Dídac Ramírez.

Quins motius l'han portat a desallotjar l'edifici històric? segons va dir, era degut a una agressió d'un estudiant contrari a l'aplicació de l'EEES a un altre a la Facultat de Geografia i Història - la meva, que tot i ésser aprop de l'edifici històric, no és pas la mateixa-. Jo no hi era en el moment de la suposada agressió i des de l'assemblea del Raval se'n dona una altra versió. No jutjaré quina de les dues parts té raó, però passés el que passés, no serveix d'excusa per fer fora a la gent del Rectorat, ja que ells en els 4 mesos que portaven tancats no havien causat cap problema ni pel correcte funcionament de les classes, ni s'havien enfrontant als estudiants que sí que anaven a classe. L'excusa, al meu entendre, és una "patillada" per treure's de sobre un problema que 1) feia lleig a l'entrada de la universitat i 2) que ni l'actual rector, ni l'anterior no van aprofitar realment aquest "pont simbòlic" que els estudiants havien fet per intentar resoldre el conflicte. Els estudiants tancats molestaven perquè suposaven la voluntat d'intentar parlar i això de parlar és carregós, sobretot quant la institució que dirigeixes et permet prendre les decisions que et doni la gana sense parlar amb els estudiants.

Per l'arbitrarietat amb la que va actuar, el comunicat posterior excusant i justificant el desallotjament que era demencial - primer justifica que faci fora els estudiants i després diu que les vies de diàleg continuen obert! Quin diàleg? Amb els mossos que el rector va enviar a desallotjar?- i el tancament de les facultats de Filologia i Matemàtiques (Edifici històric), així com la de Geografia i Història i la de Filosofia (Edifici del Raval) fins dilluns per intentar evitar que els ànims es calmin (fet que no servirà de res i que no s'havia vist des del franquisme), són motius més que suficients perquè presenti la seva dimissió com a responsable de la institució universitària.

Els altres protagonistes del dia, el cos d'antiavalots dels Mossos d'Esquadra (i els seus dirigents), són els altres responsables dels fets del dimecres i que van escenificar el que podria ser un nou esport olímpic: La porra olímpica. Aquest consistirà en que un munt de gent corrin per les pistes mentre els representants de cada país han de donar com més cops millor a cada un dels que corren; els cops a les cames compten 1 punt, al pit i esquena 3 i al cap 5, amb un "bonnus" de 2 punts si trenquen algun os. També obtindran un "bonnus" addicional de 10 punts per periodistes degudament acreditats, de 15 per veïns o "guiris" que passaven per allà i de 50 per nens de 10 anys. Dubto que els espanyols ens deixin tenir selecció pròpia d'aquest esport, perquè segur que ens emportaríem l'or, tot i que anirem bastant renyits amb Països com la Xina, Grècia o el Pakistan.

Conyes a part, si aquests són els que han de garantir la democràcia i la seguretat i el respecte dels drets dels ciutadans, voleu dir que ens fan falta terroristes o dictadors? Quina sort que tenim! Visca la Democràcia!

Reflexió final, aquests fets només hauran servit un propòsit: que la lluita contra la reforma universitària es radicalitzi i que agafi dimensions més grans i desconegudes fins ara, però en cap cas servirà perquè se'n deixi de parlar o perquè els estudiants callem i acceptem els nous Graus. De moment, per dijous de la setmana que ve els sempre "moderats i reformistes" del SEPC, han convocat una vaga general pel proper dijous, que de ben segur les assemblees s'hi sumaran davant l'atac directe que es va veure dimecres. Una cosa és segura, de moment el diàleg pràcticament impossible i seguirà sent així si no roden alguns caps de responsables i es visualitza clarament la voluntat de parlar.

S'ha de demanar permís per estimar?

2008-06-25T19:49:00.006+02:00

Volia fer un post parlant sobre el proper dia 28 de Juny, que pels que no ho sabeu, és el dia de l'orgull dels gais i lesbianes, un dia de reivindicació de la seva condició sexual i de poder-la exercir amb total normalitat.

Però com que des de les JERC Osona, Ripollès i Lluçanès hem redactat un manifest commemorant aquest dia, el penjo ja que en comparteixo el 100% del contingut.

Aquest proper dissabte 28 de juny, data en la que es commemora el dia de l'Orgull Gai i Lesbià, les JERC d'Osona, Ripollès i Lluçanès portarem a terme un acte reivindicatiu i informatiu a la ciutat de Vic.

Com a organització política d'esquerres (Jo aquí hauria posat socialista :P) i conscienciada amb els problemes socials dels diferents col·lectius de la nostra societat, les JERC volem ajudar a eradicar un odi encara massa estès a les nostres comarques, un odi que es fonamenta en la ignorància i el desconeixement cap a la orientació sexual diferent a la majoritària.

L'homofòbia, l'odi a la homosexualitat, es viu encara de manera activa i passiva entre la ciutadania que, ja sigui a través d'una actitud burlesca o agressiva, no permet a les persones gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals, expressar els seus sentiments en llibertat provocant, en molts casos, el tancament i el sofriment del col·lectiu donant la sensació, d'aquesta manera, que a les nostres comarques no hi ha homosexuals o que són tan sols una petita minoria estancada en uns estereotips. Aquesta visió és totalment contrària a la realitat social que demostra que com en qualsevol altre lloc del món l'homosexualitat existeix i no s'ha de veure com una malaltia, una desviació o un problema, sinó simplement com el què és: una orientació sexual tan legítima i natural com la heterosexualitat; que un home estimi un home, que una dona estimi una dona, que una persona vulgui canviar de sexe o vestir com el sexe contrari, és quelcom tan natural com la relació entre un home i una dona.

Les JERC creiem, i així ho hem demostrat en vàries campanyes i actes, que una societat madura i democràtica ha de respectar i acceptar tots els seus membres, les burles amb determinades paraules o agressions ja més greus, són fruit d'una tradició retrògrada i ignorant que cal canviar per fer dels nostres pobles, viles i ciutats, llocs més oberts, respectuosos i exemplars.

És per això que les JERC ens sumem a la commemoració del dia de l'Orgull Gai-lèsbic amb un acte que sota el lema "S'ha de demanar permís per estimar?", dins el marc de la campanya "Propera parada: la llibertat!" tindrà lloc a 2/4 de 7 a la cantonada entre el Carrer Verdaguer i la Plaça Major de Vic.
També durant tot el dia, tindrem una parada informativa.

Be, company, companya: estima com vulguis i no com els altres vulguin!

Salut i Llibertat!

Vivint en un núvol de llet condensada...

2008-06-11T19:26:00.005+02:00

Falten tres minuts per dos quarts de vuit de la tarda i m'acabo de recordar que jo tinc un bloc que fa la tira que no actualitzo, i no serà perquè des de Sant Jordi no hagin passat coses!

Avui, m'he llevat amb una perspectiva diferent a la que tenia ahir quan vaig anar a dormir. Suposo que ahir tot el ressentiment i tota la frustració que he anat acumulant aquests últims mesos per la situació política en la que vivim va assolir la seva cota màxima. De fet ahir al migdia estava per donar-me de baixa de totes i cadascuna de les responsabilitats que tinc a diverses organitzacions i associacions. Ahir assenyalava totalment la pluja i els llamps i trons que van caure al Cap i Casal.

Però suposo que tota la tensió anava minvant a mesura que m'allunyava de la Universitat i m'endinsava amb la bicicleta pels carrers de Ciutat Vella direcció al Liceu per anar a buscar la Línia 3 amb destí a Gràcia, on tocava anar a fer un cafetó. Just en aquell moment vaig recordar (en arribar a Plaça Catalunya quan al Metro va pujar-hi una noia amb rastes, un tatuatge darrere la orella esquerra i una bicicleta) com estava jo fa un any.

Fa un any per aquestes èpoques estava en un núvol de felicitat, sense preocupacions ni maldecaps ni res que em preocupés, era un núvol però que em va fer xocar contra la realitat.
Una realitat dura, però certa.

Un any després les coses han canviat i és que la vida algun cop sap fer veure a les persones que hi ha coses més importants, coses que sí que són valuoses i que aconsegueixen que les persones poguem gaudir d'aquest temps del que disposem. Ara passen tres minuts de tres quarts de vuit i baixo un moment a compar tabac a l'estanc del davant.

Be, ara falten quatre minuts per les vuit i ja soc aquí assegut amb una cigarreta a la mà i escrivint més a poc a poc. Abans m'he quedat al Metro en direcció a Gràcia, ara reprenc el que estava dient: Parada de Fontana (o Funtana?), agafo el carrer Astúries fins a la Plaça del Diamant i entro al bar que duu el mateix nom: Diamant. Allà la cara em va canvia substancialment de forma i una onada de satisfacció i benestar em va envair, com quant després d'una tempesta forta ve la calma, aquella calma humida amb regust a terra humida i la serenor del cel. Allà, acompanyat de gent que fa relativament poc que conec vaig aconseguir oblidar l'angoixa i la decepció que m'havia estat consumint a dins des del matí. Estava tranquil i a gust, com estic ara mateix. Aquest sentiment ja no m'ha abandonat des d'ahir. Ara veig les coses amb diferent perspectiva aquella sessió de tarda i el bon despertar que he tingut avui m'han ajudat, i molt!

Avui torno a estar en un núvol, però a diferència del que estava l'any passat, aquest sé on comença i on acaba i també sé on comença i acaba la realitat. Estic en un núvol dolç i ensucrat, un núvol de llet condensada que m'està ajudant moltíssim a recordar qui soc i com actuar en la vida. Aquest núvol que m'acompanya en el meu viatge em guia, m'escolta i em consola per un seguit de coses que m'han estat consumint des de sempre i jo a canvi, li donc exactament el mateix. Hem arribat a un acord i aquest acord és vinculant (parlant en termes jurídics) per sobre les altres coses. I m'agrada tenir aquest referent.

Ja som un quart de nou del vespre, és hora de tornar a la feina de la universitat. El que més m'agrada és que hi torno feliç, tranquil i amb regust a llet condensada.

I Sant Jordi matà el drac...

2008-04-23T23:09:00.002+02:00

... i del seu cos en brotà una rosa que la regalà a la princesa, o això diuen.

Bé, per fi ha passat Sant Jordi. I no ho dic com si no m'agradés aquesta Diada, al Contrari! És un dels dies que més m'agraden de l'any: Gent al carrer, quinze mil milions de paradetes, llibres i roses (que estrany!), bon temps, indica que l'estiu està ja proper i també indica que la Xixonenca de Vic està oberta i ja puc anar a fer una llet merengada amb canyella o bé una orxata, detalls i regals a la gent que estimes i que t'estima, en resum és un dia d'estar al carrer per respirar el caliu de la gent passejant i també veure tot tipus d'associacions que es publiciten i de pas fan algun caler. Una diada feta pel Poble i del Poble.

El motiu per dir que ja tenia ganes que passés, és perquè aquesta setmana passada he anat de bòlit tot acabant de preparar les tres presentacions que Estudiants en Acció ha fet a la UPF. El dilluns, Sara Bailac (encara alumne) i Hèctor López Bofill (Professor), van presentar els seus llibres, "l'inventari d'efectes perduts" i "El principi satànic" respectivament. El primer és un recull de poesies sobre les diferents fases de l'amor comparades amb les quatre fases lunars. El segon és una novel·la d'alt contingut eròtic que explica les aventures i desventures d'un professor universitari (tot i que l'Hèctor assegura que no és un autoretrat!).

Dimarts va ser el torn de'n Saül Gordillo amb el seu "Nació.cat". Aquest és una explicació de com va desenvolupar-se la batalla per aconseguir el domini (.cat) en reconeixement de la realitat lingüística que existeix als Països Catalans i que fins ara no tenia cabuda dins la Xarxa. Val a dir que personalment estic satisfet d'ambdues presentacions, ja que les vaig trobar molt interessants i il·lustratives per tal d'ensenyar la realitat editorial que existeix en aquest país, mirat des de tres visions diferents: una alumne de polítiques, un professor de Dret Constitucional i un periodista de força calada a Internet.

Però la setmana encara no s'ha acabat: Dissabte a les 4 de la matinada surt el bus que em portarà a mi i a uns quants patriotes cap al sud del país, a Alacant, per commemorar uns fets que van canviar l'esdevenir del País Valencià d'una manera molt important, i que més tard, afectaria a la resta dels Països Catalans. Doncs dissabte serem allà amb el puny alçat i recordant que allà el feixisme espanyol priva el dret de veure TV3 (aquella perillosa televisió separatista, maçònica i pancatalanista).

Finalment, tornant al llibre de la Sara, últimament són temps de Lluna Nova . El món avança i nosaltres amb ell no ens aturarem!

Diferències? Quines?

2008-04-14T17:42:00.004+02:00

Bé sí, només una: el cap d'estat en la primera pot ser votat i en canvi en la segona no, però al cap i a la fi, ambdues han tingut la mateixa concepció d'Espanya: L'Espanya nacional una i indivisible, una Espanya en la qual els pobles no-castellans hi tenen poc (per no dir res) a decidir, l'Espanya centralista i centralitzadora, l'Espanya "dels espanyols" i no la dels pobles i cultures de la península, l'Espanya rojigualda i l'Espanya Tricolor, un país amb el qual no m'hi identifico pel simple fet que no vol reconèixer la diversitat ni la pluralitat, encara que se'n ompli la boca constantment.

I és que avui és un dia de record pels republicans espanyols, ja que l'any 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola, aquella que havia de ser federal i integradora i que va acabant ser centralista i excloent, la mateixa Espanya de sempre.

Però un dia com avui, Francesc Macià i Lluçà, l'Avi, va proclamar la República Catalana, que només va durar 3 dies fins que la mateixa Espanya de sempre va dir que això no podia ser i que de república només n'hi podia haver una: l'Espanyola.

Però bé, republicans i republicanes; avui més que mai: Visca la República Catalana!

Esquerra Positiva o Poruga?

2008-03-21T21:02:00.004+01:00

Aquesta setmana, vaig rebre la trucada d'un company molt estimat de les JERC i d'Esquerra. El motiu pel qual em va trucar, va ser per dir-me que a la xarxa havien penjat un manifest de militants d'ERC , que me'l mirés i que si hi estava d'acord, que el sotasignés, tal i com havia fet ell. Tal dit, tal fet. El manifest en qüestió, es diu Esquerra Positiva i en poques paraules, diu que a pesar dels èxits obtinguts en el passat (que són molts i molt positius), ara cal fer un pas endavant, renovar la il·lusió perduda i aglutinar totes les aportacions que facin d'Esquerra un partit fort, madur i cohesionat per tal d'estar preparats pel nou cicle polític que començarà amb les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya.

Fins aquí, estic completament d'acord amb el manifest. Ara bé, en el paràgraf que segueix, la cosa canvia 180 graus.

El manifest diu, que per tal de que això succeeixi i tingui èxit,"Josep-Lluís Carod-Rovira ha de liderar el discurs ideològic del partit, mentre el lideratge polític i electoral ha de correspondre a Joan Puigcercós." PAM! Ja està, t'acaben de fotre un gol per l'esquadra i ni tan sols has vist passar la pilota. És a dir, que per tal de que el partit segueixi endavant i acabi sent el partit que sigui el referent de l'independentisme i del discurs d'esquerres, la millor solució és la que ja hi havia però amb els papers girats. Fantàstic.

Finalment acaba rematant per dir que "Hem de ser capaços de fer els canvis necessaris de forma responsable, constructiva, positiva i amb unitat" i que els sotasignats es comprometen a votar en el Congrés Nacional d'Esquerra aquests postulats.

Com que no vaig quedar gaire convençut després de llegir el manifest, vaig decidir que em prendria uns dies i hi reflexionaria. Doncs ja ho he fet: He decidit que no signaré el manifest d'Esquerra Positiva.

I no el signaré perquè no comparteixo la via que proposa aquest per sortir del forat on actualment està el partit, ja que considero que el líder que ha conduït el partit des del 1996 s'ha consumit per la pròpia maquinària, per decisions errònies (o més ben dit, per la falta de decisions pròpies) que han contribuït en bona mesura als resultats del passat 9-M i per linxaments mediàtics desmesurats per part dels mitjans de comunicació defensors d'un Establishment polític que ja fa temps que fa pudor de fems. És a dir, en Carod està cremat i en aquests últims anys, el partit ha pres decisions i s'ha menjat certs gripaus que han estat més condicionats per tota la gent amb carnet d'Esquerra que té nòmina a la Generalitat, que no pas per la pròpia ideologia del partit.

Però tampoc el signaré perquè el trobo molt personalista i simplificador. Realment Joan Puigcercós és capaç d'aconseguir que ERC torni a ser el partit revelació, el partit de la il·lusió, el partit sense por i sense complexos i el més important: el partit en el qual la gent hi pugui dipositar la seva confiança? Doncs la veritat, no ho tinc del tot clar. Perquè darrere d'una persona, n'hi ha moltes més i darrere d'un bon líder, hi ha una idea clara, concisa i coherent i darrere d'un èxit ideològic i polític, hi ha un full de ruta clar i una eina capaç d'assolir-la i de convidar a la gent a adoptar-la i a sentir-se'n partícip. Doncs bé, l'alliberament nacional dels Països Catalans és una idea clara, concisa i amb coherència a molts nivells. Esquerra Republicana de Catalunya és una eina capaç d'assolir-la, però li manca quelcom i aquest quelcom és una estratègia preparada, estudiada i capaç de ser posada en pràctica i això és el que hem de discutir en el pròxim Congrés Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya: quin full de ruta seguim i qui liderarà aquest full de ruta i en aquest manifest, només he vist persones, no idees.

I tampoc signaré aquest manifest per continuar amb l'actual estratègia i no reflexionar seriament sobre el perquè d'aquesta davallada sense tirar pilotes enfora. Una cosa és trencar el partit (tal i com va passar l'any 1996), això seria el pitjor que ens podria passar, però l'altra és, empesos per aquesta por, no fer els passos necessaris per tal d'evolucionar i seguir avançant cap al nostre objectiu final, i si una cosa he aprés a Esquerra Republicana de Catalunya és que " els homes i dones d'ERC som valents i diem el que pensem afrontant-ne totes les conseqüències; i sí hi ha algú que no és valent, llavors és que no és d'ERC " (Bernat Joan dixit).

Per lo tan, no signaré Esquerra Positiva, i de moment, si Joan Puigcercós realment vol ser el nou president del partit, m'haurà de convèncer no només amb paraules, sinó també en fets i amb objectius clars, ja que encara tinc ben present dins el meu cap declaracions seves dient que s'havia de votar en blanc l'estatut i que no podíem votar NO, o l'entrada en el segon tripartit on ha desaparegut del mapa i no ha sortit quan el partit i el país ho necessitava. És difícil que pugui arreglar d'aquí al juny dos anys de pràctica desaparició política, però jo l'animo des d'aquí a que intenti aconseguir-ho.

Ara bé, només ho aconseguirà sent valent, així que a treballar!

Contra els somnis i les ilusions: Bombes

2008-03-19T22:28:00.007+01:00

Fa ja uns quants dies que em ronda pel cap actualitzar aquest bloc i de fet, de temes d'actualitat que mereixen que se'n parli no n'han faltat: des del resultat electoral amb l'aplastant victòria dels socialistes espanyols i catalans, passant per la davallada de vots tan al regionalisme dretà, com al federalisme espanyol d'esquerres i, òbviament, la pèrdua de més de la meitat dels sufragis aconseguits el 2004, que ha patit l'independentisme a aquestes eleccions espanyoles. Aquest resultat, mereix una reflexió (de fet amb la gent que he parlat des del 9-M, han vist que porto reflexionant des de llavors, tot i que ja tindré temps de penjar la meva reflexió d'aquí al 14 i 15 de juny, dates en les que es celebrarà el Congrés Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya).

Però també han passat d'altres coses des que vaig actualitzar en motiu de la independència de Kosovo. Ja sigui l'estancament que el Barça està patint a la lliga, com la brutal repressió xinesa cap als manifestants Tibetans, que fins al moment s'ha saldat amb varis morts, detinguts i torturats per reclamar quelcom tan simple com el dret a existir amb pau i normalitat. També hem conegut el cas d'aquella dona francesa que la "justícia" del seu país no l'hi ha permès acabar amb la seva miserable i dolorosa vida per culpa d'un càncer que l'hi deformava la cara. Al final sembla que la dona ha pogut posar fi al seu patiment, ja que ha estat trobada morta a casa seva.

Però el tema que ja fa tres dies que estic meditant i que m'ha empès a actualitzar és el 70è aniversari del bombardeig massiu que va patir la ciutat de Barcelona, (del 16 al 19 de març) i que va deixar rere seu un rastre de 1300 morts i més de 2000 ferits. Aquest fet tan lamentable i tan cruel es va dur a terme per part d'aviadors espanyols del bàndol feixista, però amb aparells d'origen alemany. I és que mentres els feixismes donaven suport logístic, econòmic i moral a l'alçament militar, les democràcies giraven l'esquena a la República per por a una Guerra que era del tot inevitable, tal i com va quedar demostrat. Aquestes democràcies, patirien, uns anys després aquests bombardeigs i no tan sols els patirien, sinó que pagarien amb la mateixa moneda als alemanys i als japonesos.

Però, tornant a la Barcelona del 38, després que sonessin les sirenes i que per les ràdios es retransmetés el missatge: "Catalans, hi ha perill de bombardeig. Dirigiu-vos als refugis que tingueu assignats o als més propers!", va començar l'horror, van començar les corregudes, els crits, els plors, el tenir un ull clavat al cel i un altre al terra per anar cap a la bona direcció, van començar-se a formar les cues per entrar en refugis ja plens fins al sostre, el metro va canviar la seva funció principal i els vagons passaven a ser hospitals improvitzats,van començar a sentir-se el soroll dels avions, els crits de "ja venen!" van començar a sonar seguit del soroll de les armes anitaèrees situades als punts alts de la ciutat com els búnquers d'Horta o al Castell de Montjuïc. Però ben aviat van quedar esmorteïts pel xiulet de les bombes al caure i finalment l'explosió, el foc, la destrucció, la tremolor de la terra, l'ensorrament d'edificis encara amb gent a dintre, la mort. I després de la tempesta, el silenci. Un silenci sepulcral, omnipresent, que només era trencat pels ferits i pels plors dels supervivents que no havien pogut accedir a cap refugi a temps, aquests eren els únics que encara podien parlar, la resta dels que s'havien quedat a fora, ja no podien.

Al cap de deu minuts però, el silenci anava desapareixent de nou i era substituït pel soroll de les ambulàncies i dels bombers, que es dirigien als punts on hi havia hagut destrosses per tal d'apagar els focs i de curar als ferits. Poc després els seguien tots els supervivents, que sortien del refugi, malgrat continuar amb la vista al cel per si de cas els avions tornaven. I ho van fer-ho, varis cops, fins que no van entrar les tropes sublevades de forma triomfal per l'Avinguda Diagonal, no van parar de tornar i no van parar de llançar bombes.

Però quin motiu pot justificar això? Quina ideologia, reclamació o desig pot justificar el bombardeig de població civil? Com es pot justificar que els feixistes bombardegessin ciutats com Barcelona, Guernica, Madrid, València, Lleida, Granollers o Alacant? Com el Nazisme pot justificar el bombardeig de ciutats com Londres, París, Varsòvia, Moscú, Stalingrad o Leningrad? i com pot justificar la democràcia Britànica el bombardeig de ciutats com Berlín, Hamburg, Frankfurt, Dusseldorf, Viena o Roma? Com es pot justificar democràticament, el bombardeig nuclear americà a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki? Com es poden justificar tots els morts a a causa de les bombes dels avions? i els ferits? i els que han quedat sense braços ni cames? Com l'hi poden justificar al meu avi que quan tenia set anys i mentres estava treballant a un forn de pa del Carrer de Gurb de Vic, una bomba el cobrís de runa fins a la cintura? No hi ha hagut, ni hi ha ni hi haurà mai res que justifiqui l'assassinat intencionat i massiu de gent innocent que no combat en un conflicte armat, res!

Els bombardeigs a poblacions civils innocents són un dels punts negres que ha marcat el segle XX i de moment, en l'actual segle no sembla que les coses canviïn gaire, bé sí, ara es bombardeja en els països on no hi ha càmeres ni mitjans de comunicació que puguin retransmetre la crueltat i l'horror de les bombes, i aquests bombardeigs es fan sota el nom d'una idea: la llibertat. Aquesta mateixa idea utilitzaven les tropes feixistes quan bombardejaven Barcelona el març de 1938.

Curiós, oi?

I ara Kosovo... Això no s'atura!

2008-02-18T02:12:00.005+01:00

Sí senyors! Aquest diumenge 17 de febrer de 2008 quedarà marcat per sempre més en la ment de tots els kosovars i totes les kosovares, ja que avui (be, de fet ahir) el Parlament kosovar ha proclamat la República de Kosovo com a un estat "independent, sobirà i democràtic".

Aquest fet, que al cap i a la fi és la normalització de la situació en la que vivia la república des de la desaparició de l'antiga Yugoslàvia, ha costat 18 anys i dues guerres, però al final, la raó i la voluntat popular ha acabat trionfant enfront de les armes, del fanatisme i l'ultranacionalisme serbi. 18 anys, com he dit, que per culpa del nacionalisme serbi, van portar que primer Eslovènia, Macedònia, Croàcia i Bòsnia-Herzegovina declaressin la seva independència, però també que es cometessin autèntiques atrocitats i genocidis per tal de mantenir la "Gran Sèrbia" que els pròpis serbis s'havien carregat. Però després d'aquesta primera guerra Yugoslava i el posterior reconeixement dels nous estats creats, va venir l'intent de genocidi de la població albanesa de Kosovo (majoritària), per part dels que uns anys abans havien dut a terme les netejes ètniques a llocs com Prijedor, Banja Luka o Srebrenica. I aquests mateixos van intentar fer el mateix. El 1999 però la OTAN no va vacil·lar com havia fet uns anys enrere i va actuar amb tota contundència contra Sèrbia.

Ja han passat uns quants anys, pocs però, de tot això i encara hi ha qui intenta que els odis i les pors no cicatritzin, sinó que augmentin i facin la ferida més profunda. Aquest ultranacionalisme Serbi, que continua anclat en la seva "gran sèrbia" que només va exsistir quant es van respectar i tolerar les diferents ètnies que agrupaven tot el territori però que es va desfer a troços quan van intentar imposar el nacionalisme serbi a tots els habitants de Yugoslàvia. Aquest intent d'homogenitzar tot el territori va fracassar estrepitosament, no sense abans emportar-se per davant centenars de milers d'inocents. En tot aquest merder el que sorpren és que hi hagi casos com el de Montenegro (independitzat de Sèrbia via referèndum el 2006), però això demostra que al final la paraula i la democràcia i no pas l'arma i la por, és la que acaba per arreglar millor les coses.

Però aquesta lliçó que als nostres parents mediterrànis els hi ha costat tant d'apendre, sembla que a l'estat espanyol encara no l'han aprés. Quina mena de legitimitat i de credivilitat tenen al oposar-se i al no voler reconèixer la voluntat sobirana del Parlament de kosovo? Com s'atreveixen a no reconèixer la creació d'aquest nou estat que la UE ha reconegut per àmplia majoria? i després volen vendre que ells són una democràcia exemplar i un model a seguir pels països que fan la transició cap a la democràcia?

Aquí hi ha una cosa que falla...

Res més, felicitar a tot (i quan dic tot, és tot) el poble Kosovar per haver esdevingut un nou estat i haver posat fi a un capítol negre de la seva història que ha durat 18 anys. Visca Kosovo Indepenent!

Granada!!!!

2008-02-13T20:33:00.002+01:00

Després d'uns quants dies sense donar senyals de vida, tocaria explicar el viatge que he fet per terres andaluses, però he decidit que ho aniré fent a mesura que m'arribin els vídeos i les fotos que els companys de viatge han anat fent d'aquests dies de perdició, alcohol, tapes, kilometres, "cuestas", "botellons", carnavals, agulles, bolquers, sol, fred, riures, boles, rom, ginebra, canyes, i moltes altres coses que, com ja he dit, aniré explicant a les pròximes actualitzacions.

Ara us deixo amb la foto de tots set de Tapeo l'última nit a Granada, concretament a la Taberna Andaluza.

D'esquerra a dreta, Òscar, Marc Ràfuls, Marc Terrades, Jo, Alejandro, Raül i Miki.

Au, salut i visca Granada!

De Sant Antoni a Sant Joan, no hi va gaire més d'un pam

2008-01-27T21:11:00.000+01:00

Bonica frase que no sé d'on l'he treta però molt indicativa de lo ràpid que se'ns escola el temps entre els dits.

A més aquesta frase és força indicativa, ja que marca un període important dins la nostra cultura com és el carnestoltes i l'inici de la quaresma, que desemboquen a la Setmana Santa cristiana per després venir el 23 d'abril amb els enamorats corrent amunt i avall tot buscant el llibre o la rosa que més li agradarà; posteriorment la segona pasqua al maig i el Corpus que ens condueix a poc a poc fins al solstici d'estiu: Sant Joan, que encén fogueres i festa arreu dels Països Catalans i que fa palesa la frase de Mesclat al seu darrer treball: "Som terra de foc!".

Aquest petit repàs a les dates més assenyalades que vindran tot començant per Sant Antoni, pot ser que us sorprengui, ja que aquesta festa te poca arrelada al Principat i és molt més comuna veure-la celebrar al País Valencià i sobretot a les Illes, on Sant Antoni n'és el Patró. Però des de fa uns 17 anys, a la bonica i formosa Vila de Gràcia, aquesta tradició ha anat arrelant a causa de la bona voluntat de la gent de Sa Pobla, que per tal que els Poblers i Pobleres i demés habitants de les Illes que estaven estudiant a la capital del Principat poguessin gaudir d'aquesta festa, van exportar-la una setmana després per tal que no es perdessin aquesta festa tan senyalada i poguessin sentir-se una nit, malgrat no ser-hi, com a casa.

I als Fogonets de Sant Antoni a Gràcia és on un servidor va anar ahir a la nit! Val a dir que tan el meu cos, com la meva salut i el meu tarannà mediterrani demanaven a crits poder fer una festa com Déu mana sense haver d'entrar a una discoteca o un local, és a dir, festa a fora, corrent pels carrers, jaient a les places, ballant al costat del foc, trobant i saludant amics i coneguts i deixant que el caliu de les fogueres i l'alcohol em traslladessin al fons de la meva consciència i també al bell mig d'aquesta cultura nostra que tan m'estimo i que cada dia m'agrada més!

Així que, tot i que jo de cara a Sant Joan estaré d'exàmens i que possiblement no podré celebrar-la, ahir vaig afegir una nova data assenyalada a la meva agenda mental i són els Foguerons de Sa Pobla a Gràcia. Espero que l'any que ve ens hi poguem retrobar tots els que hi érem i molts més encara!

Finalment, visca la festa i la cultura popular d'arreu dels Països Catalans; sens dubte una de les més completes i diverses del món!

MAS i JERC: Treballant per la llibertat dels pobles i el socialisme

2008-01-21T14:27:00.000+01:00

Aquesta setmana passada, quatre militants de les JERC van anar a Bolívia en el marc organitzat per la Comissió de Política Internacional per col·laborar amb el MAS-Bolívia (Movimiento Al Socialismo) del president indígena Evo Morales. Ja fa molts mesos que s'està intentant organitzar tot plegat i els resultats han valgut la pena. Sense anar més lluny, l'Assemblea Nacional Boliviana ha reconegut el dret dels Països Catalans a reclamar la seva independència i el seu ple reconeixement un com aquesta succeeixi.

També ha servit per explicar la situació existent aquí, que és la mateixa que tenien ells fa encara menys de 200 anys, i comparar la situació socio-econòmica d'ambdues realitats. Aquesta visita, serà recíproca quant pel voltant del 9-M, membres del MAS vinguin aquí i vegin la realitat existent a terres catalanes i l'efecte negatiu que té pel país ser encara una part de l'Estat Espanyol. La veritat és que tinc ganes de conèixer personalment aquests membres que ens visitaran per tal de compartir experiències, realitats i sobretot, poguer mantenir aquestes relacions de cooperació més enllà d'aquestes trobades.

Si voleu més informació sobre això, podeu trobar-la al bloc d'en Marc Puig (un dels quatre jerkis que han travessat el bassalt) i també a la web de les JERC, on explica les diferents trobades amb representants del MAS. Finalment no us perdeu a les JERC sortint per la televisió Nacional de Bolívia on expliquen la seva visita i on també es veuen la seva cara de demacrats després de tantes hores de viatge!

Salut i que visquin els pobles indígenes de Bolívia!

Dies, paraules i seniments que corren però que no s'esborren

2008-01-06T16:41:00.000+01:00

Corren (Gossos)

És tard, no sé quina hora és,
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets,
ni un paper, ja poc importa.
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Difícil descobrir qui soc avui.
Una gota em cau mentre un altre em treu la set.
Plou i fa sol alhora
Tomba la bala bala,
tomba la bala que m'apuntava, era la meva
i jo mateix em disparava.
Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma
No s'esborren, en conformo en mirar-me
Mirar-me de dins cap a fora.

On puc anar-te a buscar? Nena no és broma...
Hauria d'haver estat diferent,
però en un moment s'han tancat les portes.
Poso els peus a terra, vull caminar
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Primera actualització d'aquest 2008, a poques hores d'agafar el tren que em portarà a la rutina de nou. A sobre, una gran cançó de Gossos, a pesar de que no m'agraden gaire, saben explicar prou bé la meva situació actual.

Aquest any que ja hem encetat, ha començat fred, gris i ple de menjars familiars (de fet com tots els començaments d'any). Però a pesar de que m'hauria agradat que tot hagués estat diferent i que el que m'omplia els ulls de goig hagués pogut continuar, no ha estat possible. Ara, encara no he vist res que aconsegueixi omplir de nou el meu cos d'escalfor i felicitat; però avui m'he despertat en un matí radiant i a pesar que m'hauria agradat que les coses haguessin anat diferent aquest any que ja vam deixar enrere, el sol i la serenor amb la qual s'ha llevat avui Gurb poden significar una senyal de canvi i de retorn a aquells dies de felicitat que tan lluny em queden. Però bé, ara toca menjar-me el Tortell de Reis i gaudir d'aquesta última reunió familiar nadalenca. Com diu el poeta: "Que tinguem sort!".

PD: La foto de la pipa és perquè aquest any nou també m'ha portat una pipa nova, ja que he començat a fumar pipa. Que Bohemi que soc, xD.

2007-12-26T14:03:00.000+01:00

Nadala Ingrata

A Betlem en un portal, Jesús neix a la banqueta
i per Via Digital en directe ho retransmeten.

Al bell mig de l'erol, Sant Josep d'això en té idea
i li munta un bressol que ha comprat en el IKEA.

En Jesús dorm abrigat, amb una tovallola,
que té un gran estampat on hi posa Coca-Cola.

La Maria, com hi ha món, unes mantes compraria,
però ha fos la Visa Electron allà la perfumeria.

EL MESSIES HA NASCUT, EL NADAL A TOTS CONFORTA
I EL PRODUCTE INTERIOR BRUT, CREIX I AIXÒ ÉS EL QUE IMPORTA!

Els pastors van arribant, amb potents Quatre per Quatre
i l'hi duen a l'infant, jocs de guerra i de combatre.

Ha nascut el fill de Déu, el carrer tot s'engalana
i per cada llum encès, el vol d'un nen mort de gana.

Menja neules el botxí, pau als homes i a la terra,
que demà de bon matí, ja continuarà la guerra.

Ha marxat el Caganer, en aquest joc ell no hi entra,
no fos que el fessin pagar fins i tot per anar de ventre.

EL MESSIES HA NASCUT, EL NADAL A TOTS CONFORTA I EL PRODUCTE INTERIOR BRUT, CREIX I AIXÒ ÉS EL QUE IMPORTA!

"I me van dir: "tu has canviat, ets diferent"..."

2007-12-24T15:55:00.000+01:00

... i és cert, he canviat, he madurat però és que ells segueixen amb la mateixa mentalitat que quan teníem 17 anys!".

Després d'aquesta última setmana d'exàmens, de sopars varis, de borratxeres vàries i d'acomiadaments varis, em quedo amb la frase que va pronunciar la senyoreta Lídia Sabadí el dissabte al restaurant "La Yaia Amèlia"(un restaurant que tinc davant del pis i que jo em pensava que seria normalet, però els preus no ho eren pas xD). Va ser una trobada força divertida, on ens vam posar al dia del que fèiem i dels projectes a curt i mitjà termini. Però no va ser tot el que he fet aquesta setmana, ni molt menys!

Estudiar per Dret, jugar a la moneda, arribar a nivells etílics interessants, riure molt, comprovar el nivell de l'escot de certa companya de classe (ja et vaig dir que no era dels millors que havies portat xD), passar fred, mullar-me (per fora, colla de malpensats!), anar a reunions per arreglar el país,etc...

Però bé, ara que venen festes per estar amb la família i amb els éssers que estimem (o que hem de fer veure que estimem), només vull recordar-me de tota aquella gent que no té família amb la que reunir-se, ni tampoc lloc on fer-ho, ni tan sols diners per poder menjar no només en aquests dies tan assenyalats, sinó qualsevol dia de l'any. Així que molt bones festes a tothom, que sigueu molt feliços amb la gent que estimeu i que en aquest any que ben aviat encetarem, poguem entre tots construir una societat més justa i amb més oportunitats per a tots.

Bon Nadal!

Nit de moltes coses...

2007-12-16T16:15:00.000+01:00

Ahir les JERC Osona, Ripollès i Lluçanès vam celebrar el VII congrés regional al casal del jovent de Prats de Lluçanès. En aquest congrés he estat escollit secretari d'agitació (que no d'activisme) i medi ambient.

A pesar que va ser un congrés important per mi i per la organització, ja que davant tenim un repte molt important, que és fer d'aquesta regional una de les més potents del país i d'expandir-nos territorialment als pobles i ciutats que encara no hi tenim companys de lluita; no va ser el que més recordo d'ahir, sinó el cúmul de situacions i canvis de sensacions que van passar pel meu cos i és que ahir va ser una nit de fred i de molt de fred, de neu, de gel, de calefacció de cotxe, de fum, de desfogament, de felicitat, de galleda d'aigua freda, de sorpresa, de satisfacció, de xafardeig, d'amenaçes en cas de que jo parli més del compte (oi, Òria? xD), de butxaques buides i de crèdits a curt termini, de trucades de casa per por a que ens quedéssim sitiats i ens estavallessim amb el cotxe per culpa del gel, d'un sentiment estrany després de parlar al restaurant amb l'Albert que barrejava cinisme, fredor, ràbia, orgull i fins i tot odi, de despreocupar-me de tot al cap de mig minut i deixar per un altre moment, de treure importància al fet, de ganes de superar-me i demostrar que jo també puc aconseguir el que em proposi, de riure, saltar, ballar, de cridar, de lluitar, de guanyar i finalment de dormir.

Però bé, demà comença l'última setmana abans de les festes de Nadal. En aquesta setmana m'hi jugo molt més del que em pensava, si és que realment tinc ganes de canviar les coses... en fi, bon nadal a tothom!

El poble!

2007-12-13T17:09:00.001+01:00

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant amb descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d'estiu
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

Avui dedico aquest post al meu poble, als nostres pobles i als pobles de tot arreu, perquè no sense ell, sense els nostres orígens, si que no seriem res de res. Caminem, creixem, avancem i descobrim però no perdem els orígens, perquè sense ells estem condemnats a desaparèixer!

Foto: El poble de Gurb, sota la pluja fina de novembre, a la zona rural mirant des de la C-17. Al fons, la muntanya de la Creu de Gurb.

Salut i que visquin tots els pobles!

Ora et Labora

2007-12-10T16:14:00.000+01:00

...O això deien a l'edat mitjana els monjos dels diferents monestirs. Però la veritat és que laborar, el que es diu laborar no ho feien gaire. Bé potser una mica, tot i que passar-se tot el dia copiant llibres amb el corresponent dibuix de la lletra gran a cada pàgina, llaurant l'hortet del monestir, cantar i provar si el vi de les vinyes del voltant són bones o no.

Si fa no fa, com vaig fer jo aquest pont de la Putíssima Constitució a Vic, on vaig estar venent formatges al Mercat Medieval que fan cada any per aquestes dates a la capital osonenca i que porta molta gent de fora per tal de submergir-se en l'era medieval, quan les coses anaven més a poc a poc i no hi havia ni estrès ni embussos ni programes de premsa rosa.

Val a dir que és el tercer any que hi treballo i tot i que es fa molt pesat estar dret durant tot el dia veient com gent buida els plats de tast perquè tenen gana, dona gust treballar tot veient passar gent coneguda, amics i gent que feia molt que no veies i de la qual ja havies perdut la pista completament. Però bé, val a dir que també estic en ple període d'exàmens i clar, l'últim que volia fer quan arribava a casa després d'estar tot el dia dret i amb pudor a formatge, era precisament submergir-me en els apunts de Dret Local o de Matemàtiques.

En fi, avui ha començat la primera setmana d'exàmens a la Pompeu. Molta sort a tots i totes les que estigueu d'exàmens i als que no n'esteu, no patiu que ja us arribarà el torn al gener!

Salut!

PD: La foto l'hi he robada al company Raül, que me la va tirar quan em va trobar tot passejant pel mercat aquesta setmana passada. Val a dir que sembla que m'hagi posseït el dimoni, quina por que faig! xD

Un cap de setmana de...

2007-12-03T13:24:00.000+01:00

Un Cap de setmana de descans, de retards (de RENFE), de fred a la comarca, de sopars amb esferificacions de res amb sense, de música de temps ja passats i de vals, de més fred, de llevar-se d'hora, d'escoltar les veus d'arreu dels Països Catalans en una sala, de dinars amb el de sempre, de neguit i excitació, de jerkis i futures jerkis, de convers i eco-pijos, de bruts i nets, de joves i grans, de esquerranosos i gent de dretes, d'afectats i independentistes de pedra picada, de somiadors i realistes, d'un país cridant a viva veu "llibertat i dignitat", d'uns mitjans manipuladors i regits pels interessos d'un estat genocida, d'una sensació de satisfacció i il·lusió que feia molt que no sentia, de la convicció que res ni ningú podrà fer callar la veu d'un poble en moviment, de família, amics, coneguts i saludats, de retorn a casa, d'encara més fred, de diumenge de pijama i relax, de dinar familiar, de fer la maleta, de tren ronyós direcció a la capital, de plans de cara al estiu, de partida de trivial amb els amics, de sac de dormir perquè no tens el llit fet i et fa mandra fer-lo tan tard i finalment i el més important de tot: Cap de setmana de somriure de felicitat abans de dormir.

PD: Lídia Pelejà, milita ja!
PD2: Qui m'havia de dir que aprendria a ballar un vals!
PD3: Aquest estiu, d'Osona a Llançà i de Portbou al món!
PD4: Comença la setmana pre-exàmens de desembre a la Pompeu.
PD5: Escric això cansat de les putes fonts del dret i la mare que les va parir.
PD6: Malgrat que hagin intentat amagar la veu d'un poble, 700.000 persones vam sortir al carrer dissabte passat reclamant el dret a decidir sobre les nostres infraestructures i l'ús d'aquestes, reclamant la nostra llibertat com a poble, reclamant el dret a poder parlar amb veu pròpia i no en veu dels mateixos que ens voldrien veure desaparèixer i reclamant la independència que aquest país tan necessita per no desaparèixer en la nit del temps.

Demà, tots als carrer!

2007-11-30T00:40:00.001+01:00

Festeta d'aniversari amb la gent de la comarca (val més tard que mai!)

2007-11-27T01:00:00.000+01:00

Bé, acabo de mirar el flog de l'eli i acabo de veure aquest foto muntatge que ha fet en el qual jo surto tan lamentable com anava xD. La veritat és que m'ho vaig passar teta, llàstima que m'hagi d'esperar fins l'any que ve per celebrar l'aniversari...

però bé, és tard, demà tinc classe i ja he entrat a l'última setmana de classes abans dels finals, així que serà qüestió de posar-s'hi una mica, no?

au petons a totes!

PD: Eli, t'agafo la foto "prestada" ;)

PD2: que gran el detall de la foto a la baralla de cartes!

PD3: Pérez, ja has aparegut? te mare em va trucar a les 5 de la tarda del diumenge i semblava preocupada... xDDDDDD

Me'n vaig a Granada!

2007-11-22T10:16:00.000+01:00

Doncs sí!

Avui m'he llevat de molt bon humor. m'he dutxat, m'he vestit i he esmorzat i he anat cap a la parada per agafar el bus i anar a la uni. Un cop allà he vist que avui no hi havia classe de història, així que me n'he anat al despatx del sindicat a fer feina i actualitzar el bloc.

Apart del fet de no tenir més classes fins dilluns que ve, el que em fa estar de bon humor és el fet que ahir al vespre en Raül em va dir que se'n anava a Granada pel febrer amb companys de la uni i si hi volia anar. No vaig tardar ni dos minuts a dir-li que sí. De fet tenia moltes ganes d'anar-me'n de viatge uns dies fora del país per desconnectar una mica de tot i aquesta proposició era el que estava buscant.

El viatge amb avió ens costa només 20€ i hi estarem 5 dies allà. Cinc dies que aprofitarem per visitar la ciutat ( tot i que jo ja hi havia estat de petit) i veure si la fama de Bohèmia i de ciutat universitària per excel·lència és certa o exagerada.

Així doncs, ja ho sabeu si del 6 a l'11 de febrer no sabeu què fer i voleu anar a Granada, esteu tots i totes convidats (sobretot totes :p)!

PD: Uns quants blocaires osonencs estan organitzant una trobada de blocaires a nivell d'Osona i que parlin mínimament de política. Des d'aquest humil bloc es vol felicitar la iniciativa i rep tot el suport perquè aquesta tiri endavant, la meva assistència a aquesta trobada serà confirmada quant hi hagi data i hora fixada.

Salut!

Ara que els 18 queden enrere...

2007-11-18T21:25:00.000+01:00

Som diumenge 18-N a la tarda, ahir vaig deixar enrere possiblement un dels millors anys de la meva vida. I pot ser un dels millors pel simple fet que tot el que he vist, viscut, experimentat, gaudit, celebrat, plorat i odiat no ho canviaria ni per tot l'or del món i en el fons m'ha agradat que la vida m'hagi tractat així.

La veritat és que no em puc queixar, però jo que soc inconformista de mena, sempre acabo trobant el cantó dolent de les coses. És cert que podria haver acabat molt millor: a segon de carrera, amb feina a les tardes, carnet de cotxe, amb parella i sent l'home més feliç del món; però no ha pogut ser. Què hi farem, serà qüestió de veure com aquest nou any de la meva vida evoluciona, que si ha de ser tan sols una mica millor que aquest ja estaré satisfet del tot.

Au, felicitats a tothom que ahir 17 de novembre fes anys i que tinguin un molt bon any!

PD: Amics, coneguts i saludats: gràcies per ser com sou.

Contra Bolonya, Mobilitza't!

2007-11-16T13:28:00.000+01:00

Només diré això: una imatge val més que mil paraules.

Foto: Àgora del campus de Ciutadella de la UPF, lloc on s'ha llegit el manifest de la PMDUP.

Baixaré la bici!

2007-11-07T00:22:00.000+01:00

Doncs sí, en vista de que Bicing suda de la meva persona, ja que des del juny espero la meva targeta i que avui els del pis han dut a terme una ofensiva a gran escala contra la meva persona i més concretament, contra la meva estimada panxota, he decidit que baixaré la bici de Gurb i aniré cada dia a l'uni amb ella.

Perquè després digueu que no tinc personalitat, au i que us bombin colla de tiquismiquis i tocats dels collons. xD

Oh! que sostenible, xupiguai i verd i verda que seré! :D

salut!

De Girona a Llançà i desprès a Puigcerdà!

2007-11-02T22:50:00.000+01:00

Rodolí! xD.

Doncs sí, aquest és el planning que tinc per aquest pont llarg, que de fet ja va començar ahir dijous, que l'Eli, l'Andreu i jo vam anar a Fires de Girona i a dormir a l'apartament de l'Andreu a Llançà. Val a dir que tan en Raül, que va preferir quedar-se a Tona amb una altre persona, com l'Àlex, que tenia classe avui a Barcelona, com en "Xixa" i en Pérez que no van poder venir al final per incompatibilitat d'horaris, es van quedar sense una divertida tarda- vespre per la capital gironina i un concert amb gust a empat del Barça, a cervesa d'importació, a fred i a olor de fotos del rei cremades.

Girona és una ciutat meravellosa! De fet totes les comarques gironines (sobretot el Montseny i l'Empordà) tenen quelcom que m'encanta i em fa sentir bé i com a casa. Un cop vam aparcar el cotxe, ens vam perdre pels carrers i carrerons de la Girona medieval i ens vam sentir com si estiguéssim voltant pel casc antic de Vic, que de fet és com Girona però de mida més reduïda. Després de sopar al Telepizza (2x1! xD), escoltar mitja part el Barça al cotxe i l'altra mitja a una cerveseria dels multicines Oscar; vam anar al concert que aquella nit hi havia a les Barraques: La Carrau i Obrint Pas. La veritat és que m'ho vaig passar molt bé, tan amb els primers com amb els segons, tot i ser la sisena vegada aquest any que els veig. Quan va acabar el concert, vam dirigir-nos cap a Llançà, on teníem tres quarts d'hora de viatge ( bé, això és el que em van dir, perquè tan bon punt vam entrar a l'autopista i fins que no vam arribar al revolt de davant de l'apartament de l'Andreu no em vaig despertar he he...).

I avui, un cop llevats i esmorzats, m'han acompanyat fins l'estació de tren on he agafat un Regional Express ( que anava i ha arribat a l'hora!) que m'ha portat fins a Girona de nou i allà he agafat l'Eix-Bus fins a Vic. Ara soc a casa, a Gurb i demà a dos de sis del matí, mon tiet em passarà a buscar direcció a Puigcerdà, per anar a la fira del cavall, on veig que em cardaré de fred i encara em trobaré en Carretero xD. Però bé, ja veurem com anirà... Ens veiem la setmana que bé!

Petons i Salut a tots/es!

PD: no volia deixar d'anomenar unes quantes poblacions del país tal i com es deien a l'època del "Quico": Demasiado limpio de cabritos (Massanet de Cabreres), Prados del Merluzar (Prats de Lluçanès, Villagratis del penedes (Vilafranca del Penedès) , Paredes del Valle (Parets del Vallès), Calores de Montequiero (Caldes de Montbui), Higueras (Figueres), la escalera (l'Escala), Camporedondo (Camprodon), Tiró (Llançà) i els mítics San Quirico de Besora (Sant Quirze de Besora), San Cucufate (Sant Cugat), San Bartolomé del Grado (Sant Bartomeu del Grau) i Vich (Vich igualment xD).

s'accepten apostes!

2007-10-29T12:17:00.001+01:00

Com que falta poc perquè els espanyols ens obliguin a votar en les seves eleccions, avui he decidit fer una aposta oberta a tothom: com quedarà el congrés espanyol després de les eleccions d'aquesta primavera?

El congrés consta de 350 diputats/des repartits en aquesta legislatura així:

PSOE: 164
PP: 148
CiU: 10
ERC: 8
PNB: 7
IU-ICV: 5
Bloque Nacionalista Galego: 2
Coalició Canària: 2 (va tenir una escissió)
Nova Canària: 1 (escissió de CC)
Nafarroa Bai: 1
CHunta Aragonesista: 1
Eusko Alkartasuna: 1

------------------------------------------------------------------------------------------------

La meva aposta per les eleccions del 2008 és:

PSOE: 157
PP: 155
CiU: 9
ERC: 7
IU- ICV: 7
PNB: 7
BNG:2
CC: 2
NaBai: 2
EA: 1
CHA: 1

Quina és la vostra aposta? la resposta, a la primavera del 2008...

Reflexions desprès de la conferència nacional

2007-10-21T18:41:00.000+02:00

Després d'assistir a la Conferència Nacional d'Esquerra celebrada ahir al Palau de Congressos de Catalunya, en puc extreure un seguit de conclusions:

-Esquerra és un partit seriós i madur, que sap discutir sobre tots els aspectes amb serenitat i sense la necessitat de trencar res i molt menys d'arribar a les mans.

- Esquerra és un partit radicalment democràtic , on formar-ne part i tenir el carnet serveix perquè la teva opinió realment sigui escoltada i on es disposen dels mitjans suficients perquè tothom pugui participar-hi amb condicions.

-Els que formem Esquerra, a pesar que des dels mitjans de comunicació volen donar una imatge de immaduresa, divisió i confrontació perquè els hi fa por el que pot arribar a fer aquest partit i el Moviment Català d'Alliberament Nacional en general; aquests militants i militantes sabem quan toca parlar sobre què ha de fer el partit en els següents anys, quan toca parlar sobre qui dirigirà aquesta estratègia i quant toca estar tots junts i sumar esforços per tal que el partit del qual tots formem part i estimem tingui els millors resultats possibles.

- Els homes i dones d'Esquerra som valents i no ens amaguem del que pensem davant de ningú, ni tan sols dels nostres companys de partit, sabem donar tocs d'atenció quan toca i, si fes falta, arribar fins al final per tal de que aquest país que intentem construir i aquest partit que tan orgullós ens fa sentir, esdevinguin un estat independent i un partit majoritari. L'exemple més palpable és la frase que ahir va dir Bernat Joan: "si algun home no és valent, no és d'Esquerra Republicana de Catalunya".

- Un cop elegida la nostra estratègia política pels pròxims anys, els homes i dones d'Esquerra sabem que el que toca ara és ser responsable i per tant toca anar tots junts a complir tots els objectius que ens vam plantejar ahir dissabte, tenint en ment a curt termini les eleccions espanyoles i més a llarg termini la data que ens vam marcar per celebrar una consulta popular per tal que els catalans i les catalanes puguin decidir què volen ser i què no volen ser; 11 de setembre del 2014, aquesta data ha quedat subrrallada a l'agenda.

- Finalment, 2.500 militants i militantes ahir vam contribuir a fer més gran el nostre partit i realment, el govern de la Generalitat s'haurà de plantejar de fer una sala de congressos més gran, perquè seguirem creixent i arribarem a ser 3.000, 5.000 i fins i tot 10.000 els militants que participaran en futurs esdeveniments del partit com aquest, perquè seguirem creixent i doblarem i triplicarem els actuals 10.000 patriotes que treballen per fer realitat aquest país que tots volem i necessitem.

Ara més que mai, força Esquerra!, que ja hem fet molta feina i n'hem de fer molta més per aquest país i per la seva gent, perquè tots poguem viure en un país de primera sense haver de demanar perdó o permís per existir.

Republica - Ska!

2007-10-17T10:33:00.000+02:00

Atenció, companys, companyes, amics, saludats i coneguts! Ja tinc a les meves mans l'entrada de l'últim concert que oferirà la banda navarresa Skalariak. Aquesta formació ha decidit plegar després de 10 anys ininterromputs de grandíssims concerts i 5 CD's al mercat i ha decidit fer-ho a "la luna de Barcelona", concretament a la sala Razzmatazz i com a teloners, els santencs Pirat's Sound Sistema. La veritat és que al concert hi aniré després d'assistir a la conferència nacional d'Esquerra, ja que és aquest dissabte 20 d'octubre, ossigui que serà un dia bastant complet. Per tant, totes les que volgueu venir encara hi sou a temps, tot i que us haurieu d'afanyar, ja que queden poques entrades! Les podeu aconseguir per 13,5 € a Discos Revolver, al carrer Tallers num. 13 (és un pel car, però realment val la pena!).

I ara a esperar! esperar escoltar grandíssimes cançons com "Jaia", "Solo vivir", "Puto alcohol", "Vodka Revolution", "Phoneix City" o "La calle ska". Salut i fins dissabte!

Molt Honorable

2007-10-15T09:42:00.000+02:00

Avui fa 67 anys que ens vas deixar. A les sis del matí del 15 de Octubre de 1940 mories afusellat per estimar Catalunya, per defensar el seu dret a existir davant dels que només entenien l'arma i la bomba com a mitjà per parlar. Vas morir per matenir-te ferm, per no defallir i per la resta d'amants de la llibertat. Realment mereixes que els descendents d'aquest insigne llinatge de vençuts et recordem i sentim calfreds quant veiem i escoltem discurssos teus 7o anys després. Estimat Companys, sempre tindràs un lloc guardat al cor de molts catalans que com tu, es neguen a cedir i es neguen a oblidar què són i què volen ser. Per tu, per tots els altres morts i assasinats per aquella terrible dictadura: Visca la llibertat! Visca Catalunya i Visca el nostre president Companys!

http://youtube.com/watch?v=dVGOQtZNNv0

Dissabte de tardor

2007-10-13T16:08:00.000+02:00

Avui toca gaudir d'un dissabte de tardor a la meva estimada comarca. Tot i que mai deixaré d'estimar la terra que m'ha vist néixer, créixer, riure, plorar, cridar, caminar, somiar i esperar; no sé si realment serà aquesta la terra que em veurà fer-me encara més gran i acabar els meus dies allà.

Suposo que tots els que em coneixeu sabeu que tinc un neguit incontrolable a dins meu, que m'impedeix quedar-me en un lloc durant molt de temps. És innegable que m'agrada molt viatjar, conèixer nous llocs i explorar-los a fons. I, encara que hi hagi molts llocs amagats de Osona que no conec, necessito viure a altres llocs, amb altres costums, climes i relleu geogràfic.

Ahir al vespre, tot xerrant amb gent de Vic que no veia des del Música Viva, em van dir: "És que tu Bosch, acabaràs anant a viure a Barcelona o fins i tot a un altre lloc més llunyà, a algun altre país." La veritat, aquesta frase em va fer reflexionar durant una bona estona.

És veritat que la tranquil·litat del camp i el contacte amb la natura m'encanta, però també hi ha moltes coses de la ciutat que m'enamoren i Barcelona és una ciutat que té molts racons amagats i que mereix la pena descobrir-los, tot i que no crec que pogués acabant-hi viure per sempre. També el nord-est del país sempre m'ha atret, sobretot l'Empordà, potser per la seva geografia i la seva verdor o potser perquè durant molts estius hi he anat i sempre m'ha agradat. Però Europa, sobretot el nord, sempre m'ha semblat màgica i misteriosa. Irlanda, Dinamarca, Alemanya, la península escandinava, Rússia; són exemples de llocs meravellosos que m'agradaria visitar, i qui sap, potser viure-hi una temporada.

Però hi ha una cosa que tinc molt clara i és el fet de que la vida sempre comporta sorpreses i coses que no t'esperaves ( siguin bones o dolentes) i que per tan la pregunta " a on viuré jo?" no estic en condicions de respondre-la. A on acabaré vivint? ves a saber!

Jo també penjo la bandera

2007-10-12T12:47:00.000+02:00

Avui, un dia normal, en un país que encara no és normal, és festa. Motiu: celebrem que un dia com avui de l'any 1492, el mariner, comerciant i explorador barceloní Cristòfor Colom va descobrir el que semblava una nova ruta cap a les Índies i que va resultar ser un nou continent. El que va comportar aquest fet, apart de fer veure als europeus que el món era més gran del que es pensaven, va ser la data d'inici que va portar al major genocidi de la història de la humanitat duta a terme per soldats i mercenaris de la corona de Castella en les noves "Índies" descobertes.

Les xifres parlen per si soles: 57 milions de persones van ser assassinades per les tropes castellanes i per les malalties que van portar en només els primers 50 anys de la seva arribada. Darrere seu vindrien moltes més morts a les mines on els obligaven a extreure l'or i la plata per enviar-los a Europa. D'aquest fet tant crític i desgraciat, alguns diuen que és la se va festa nacional, o Dia de la Hispanidad o més fort encara, el Dia de la Raza. Raça? quina raça? desprès diuen que el seu nacionalisme és normal i constitucional i nosaltres som feixistes i nazis...

Però ahir va sortir el president del PP, el senyor Rajoy, dient que ell es sent molt orgullós de ser espanyol, de la seva festa nacional i de tot el que suposa i que tots els espanyols hem de penjar la ensenya nacional al balcó en un dia com aquest, per demostrar què sentim per la nostra nació, les nostres institucions i la nostra bandera. Doncs molt bé, senyor Rajoy, això mateix he fet tan bon punt m'he llevat avui. Tot i que per mi, avui és un dia normal com qualsevol altre, he decidit penjar la meva bandera, la que representa la meva nació i la de moltes persones d'arreu dels Països Catalans. Per tant, demano que tots els que us sentiu catalans, que avui pengeu la nostra bandera, la Senyera, als balcons de casa vostra per demostrar de quin peu calcem davant aquesta nova onada de patriotisme i nacionalisme espanyol que llancen des de Madrid simplement per guanyar un grapat de vots.

Jo ni em considero ni soc espanyol, ni ho he estat ni ho serè mai! I com jo hi ha molta gent que pensa el mateix, i per tant, mentre ells no puguin acceptar ni respectar algú no se senti espanyol, jo no acceptaré ni respectaré els seus símbols, les seves institucions i el seu rei. Per tant, us convido a totes i tots avui a Torelló a les 8 del vespre a fer una botifarra a la Hispanitat tot menjant un entrepà de botifarra. Espero veure-us a totes i a tots!

Au salut i feliç dia normal com qualsevol altre!

PD: una frase digna d'un dia com avui:

“En España, de cada diez cabezas, una piensa y nueve embisten.”
Antonio Machado

Les nenes del pis!!

2007-10-09T23:05:00.000+02:00

Avui dedico el post als meus companys de pis! I en honor seu aquesta cançó, perquè quant ens cansem de parlar de sexe i altres perversions sempre podem parlar del temps!

Si vols parlem del temps

Si vols parlem del temps
i de les prediccions,
de núvols i clarianes,
de neus i tramuntanes
i dels anticiclons.
Potser això et servirà
per evitar pensar
en el seguit de temes que ara tems,
però si, per mi podem parlar del temps.

Si vols parlem del temps
- mireu quin cel més roig
- que curta que és la tarda.
- quina fresca que carda!
que aquest abril és boig.
Ignorar el corrent
serà el procediment
que no et plantegis si has de treure els rems,
però si, per mi podem parlar del temps.

Si vols parlem del temps
de si el blat ja és groc,
de vents, de calamarsa,
de si caldrà abrigar-se,
de si plou massa poc.
No es pot dir que no fas
el treu propi escarràs
de parlar i no fer servir el cap ensems,
però si, per mi podem parlar del temps.

Però potser tu no vols passar d´aquí,
xerrar de tot però en res no aprofundir,
que no fos cas que si anéssim burxant
descobrissis que el clima està canviant
i que el culpable el tens aquí davant,
i tu mires cap a un altre costat
per no caure en la incomoditat
de reconèixer la passivitat,
i abans que no arribem a aquests extrems
potser t´estimes més parlar del temps.

OOOOH! que mones les meves nenes! xD au petons per a tu Clara i sobretot per a tu Gil, tot i que ambdós ja teniu algú que us els faci, no vol dir que jo no pugui! :P. Per cert, les fotos son d'avui al vespre, fetes amb l'ordinador den Gil que fa de tot menys funcionar com cal...

Voluntariat per la llengua

2007-10-07T01:03:00.000+02:00

Doncs sí, ja fa uns quants dies , que tot navegant per la xarxa vaig entrar a la web del Consorci Per la Normalització Lingüística (CPNL), i em vaig apuntar per a fer de voluntari Lingüístic. Ja no hi havia tornat a pensar més fins que aquest divendres passat em van trucar des de la Generalitat per comprovar si totes les dades eren correctes i per quines zones de Barcelona m'aniria bé de poder reunir-me amb la meva parella lingüística. Val a dir que m'acabava de llevar i estava tot ressacós i als primers instants no sabia de què anava la cosa. Un cop situat però vaig confirmar que tot estava correcte i vaig dir que tan m'anava bé al centre, com per l'eixample dret i Gràcia. Em van dir que aquesta setmana que ve em tornarien a trucar per dir-me qui m'havien assignat i veure quan podíem començar.

Val a dir que em fa molta il·lusió això de començar a fer de voluntari per la llengua i ja tinc ganes de posar-m'hi. Senzillament, penso que la meva col·laboració per normalitzar la situació lingüística d'aquest país té el volum d'un gra de sorra, però com diu la dita: " de mica en mica s'omple la pica!" per tant, des d'aquí animo a tothom a fer-se voluntari lingüístic, ja que a part de conèixer gent nova, també ajudareu a mantenir aquest tresor que es la llengua catalana i a que els nouvinguts la sentin tant seva com els que l'hem parlada tota la vida. I penseu que només amb una o dues hores a la setmana podeu ajudar a algú que ha fet o que està fent l'esforç d'apendre el català i fer que així es pugui sentir una mica més d'aquest país que entre tots, nouvinguts i la gent que fa anys i panys que viu aquí, estem construint i que volem que arribi a ser un país normal, com la resta d'estats d'Europa i del món.

Sigueu solidaris i apunteu-vos al voluntariat lingüístic. ens hi va el futur de la nostra llengua!

Les iaies del 59 segons

2007-10-03T18:25:00.000+02:00

Ahir el company de la universitat, Guillem Carol, em va convidar a anar al programa de Televisió espanyola "59 segons". Aquest programa, que tracta sobre actualitat política i social, actualment té la seva versió catalana feta a l'aula magna de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i consisteix en una taula rodona composta per diferents periodistes de varis mitjans de comunicació comarcals, nacionals i també estatals, on tenen un temps limitat (concretament 59 segons) per realitzar les seves intervencions, rèpliques i contrarèpliques sobre els diferents temes que es posen sobre la taula i que normalment també compten amb l'assistència d'un representant de les forces polítiques, el qual s'enfronta als "atacs" de la resta de membres de la taula. Ahir aquest polític va ser Felip Puig.

Els temes que es van tractar van ser: la proposta de referèndum del Lehendakari, Juan José Ibarretxe; el debat de política general de la setmana passada al Parlament; la crema de imatges del rei espanyol Joan Carles I i les posteriors detencions d'independentistes per part de l'audiència nacional espanyola acusats d'injuries a la corona; i també sobre el cas de la nena magrebina, els pares de la qual no volien que es tragues el mocador a l'hora d'anar a l'escola.

La veritat és que va ser un debat interessant, i per ser el primer programa de televisió al que assisteixo com a públic, em va agradar molt. Però hi va haver una cosa que em va sorprendre molt i van ser tot un conjunt de senyores que teníem assegudes a la fila de darrere i que em van fer molta gràcia i és que es tractava de professionals del públic televisiu!

De les moltes parides que vaig poder caçar al vol, explicaven que elles havien anat a molts programes dels quals no tenien ni punyetera idea del què eren o tractaven, ja que simplement hi anaven perquè regalaven entrepans. A part que després del programa, els portaven a casa amb bus! realment molt fort. Val a dir també que el seu nivell intel·lectual era molt baix, per no dir inexistent, i la veritat semblaven analfabetes. Per aquest motiu em va sorprendre tan que aquelles iaies anessin a un programa on s'exigeix un mínim nivell de cultura general per saber de què s'està parlant, Peró bé, ningú és perfecte i jo soc el primer que no sap res; tot i que diria que una mica més que elles sí, però amb el nivell que tenien no és pas per sentir-se'n orgullós. En fi, Salut a tots i recordeu que el saber mai ocupa lloc!

El càncer de Catalunya

2007-09-27T15:19:00.000+02:00

Suposo que la majoria dels que em coneixeu personalment sabeu que a mi el buc insígnia del Grupo Godó, el seu diari més conegut, llegit i comprat, La Vanguardia (Española), no m'ha despertat mai simpatia precisament, sinó tot el contrari. Aquest diari no m'ha agradat mai, no perquè no comparteixi la línia editorial que té, que de fet no comparteixo, sinó pel poder de convicció i l'alta influència que té sobre molts dels habitants d'aquest país.

Aquest poder que té és perfectament lícit, ja que cadascú és lliure de comprar el diari o escoltar la ràdio que vulgui. El que critico és l'hipocresia i el joc brut que fa aquest diari amb els seus lectors, els quals molts d'ells estan tan enganxats a aquest rotatiu, ja que és el diari que sempre han vist a casa i és el que sempre hi ha hagut als quioscos, que accepten tot el que diu aquest com si fos una veritat absoluta i ni es plantegen ni tan sols tenir una visió diferent, sinó que accepten la de la Vanguardia espanyola com a certa.

La Vanguardia és un diari amb més de 125 anys d'història, fet a Catalunya, escrit en castellà, amb una visió nacional espanyola, conservador, monàrquic i que pretén fer-se passar per catalanista. I dic que és hipòcrita perquè s'atreveix a sortir com a defensor de la cultura, la llengua i de la nació catalana quant és el primer que menysprea la llengua fent un diari 100% en castellà a Catalunya, el primer a silenciar la gran majoria d'actes culturals catalans i posar en portada un acte cultural espanyol com per exemple la correguda de Braus d'aquest estiu que va aplegar a la Monumental 35.000 persones (uf! quanta gent! això mereix primera plana i que se'n parli 15 dies!) mentre no van ni tan sols mencionar la darrera edició de l'Acampada Jove, que va aplegar 38.000 persones, i amb prou feines van parlar de la darrera edició del Mercat de Música Viva de Vic.

Aquest diari en 125 anys sempre ha sigut així, però fins ara havia dissimulat, ara ja no fa ni això. La Vanguardia en aquest últim mes, s'ha sectaritzat d'una forma bestial i ha obert amb titulars com "CDC radicaliza su mensaje" o "Duran no acepta la radicalización de Mas y congela su elección para encabezar CiU en las elecciones generales", amb articles d'opinió espanyolistes i regionalistes i amb editorials atacant directament el fet de ser sobiranista i menyspreant i insultant a tots els que s'hi consideren. Perquè ara, precisament ara, la Vanguardia s'ha tret la careta que portava i ha mostrat el seu costat més agressiu, sectari i espanyol?

Doncs perquè ara el sobiranisme és hi ha sigut el centre del debat d'actualitat de l'últim mes a causa dels recents esdeveniments com la crema d'imatges dels reis espanyols, la crisi interna de CiU a causa de la negativa de Duran de refundar el catalanisme, actualitzar-lo i acostar-lo cap a posicions més sobiranistes tal i com Mas proposa, la creació del Centre d'Estudis Sobiranistes i l'implicació de diferents intel·lectuals d'aquest país i la proposta del Vice-president de la Generalitat de celebrar un referèndum d'autodeterminació el 2014. En vista de que l'actualitat gira entorn del debat sobiranista com mai havia fet fins ara en aquest país, la Vanguardia ha hagut de passar a l'acció per tal de defensar els seus interessos i els interessos dels membres del Grupo Godó i de la seva estimada Espanya amb perles com ara:
" Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! ".
O bé " Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. ".
I per rematar-ho amb aquesta frase "A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España.".

En resum, La Vanguardia ha declarat la guerra obertament no tan sols al sobiranisme, sinó a qualsevol cosa que faci tuf a canvi i que pugui suposar una variació en la relació actual entre Catalunya i Espanya. Per tan, com a sobiranista, com a nacionalista català, com a persona que estima i defensa la llengua i la cultura pròpia d'aquest país; demano a la resta de sobiranistes i de catalanistes, que deixeu de comprar aquest diari que és el cavall de Troia de l'espanyolisme, la monarquia i el regionalisme dins el Principat de Catalunya i dins de moltes llars de catalans i catalanes orgullosos del nostre país i que volen que aquest pugui assolir el reconeixement que es mereix i no el menyspreu i l'abandó de l'administració espanyola. No doneu ni un cèntim d'Euro més a el Grupo Godó, que venguin la seva porqueria a espanyolistes com ells, que segur que els hi agrada el que diuen!

Re-start

2007-09-25T16:36:00.000+02:00

Ja hi tornem a ser, ja he tornat a començar!

avui he tornat a començar el curs lectiu a la Pompeu. I avui també he acabat les classes d'aquesta setmana, ja que demà no tinc pràctica. Però val a dir que no m'ha agradat tornar a fer lo mateix de l'any passat, amb l'única diferència que m'apliquen Bolonya i que els nous no els conec i no m'han acabat de convèncer i menys encara quan he vist que no hi havia cap noia maca. :P

Però be, donaré una mica de temps a la gent i la uni a veure si m'acostumo de nou a la dinàmica, tot i que em costarà força. Però bé, tampoc tinc gran cosa a dir, així que avui faré el post més curt de la història d'aquest bloc, au salut a tothom!

Perdre'm

2007-09-23T16:36:00.000+02:00

Mai no heu sentit una imperiosa necessitat de marxar? De deixar tot el que estàs fent i a tothom a qui coneixes i anar-te'n ben lluny? La necessitat d'allunyar-te de la teva pròpia vida quotidiana i conèixer nous mons? El sentiment de veure que les coses no van o no han anat com voldries i que et porten a allunyar-te durant un temps de tot? I la seguretat de que si no ho fas, cada cop el món es recolzarà més sobre les teves espatlles i tot el que t'envolta i fas deixarà de tenir sentit?

Doncs jo crec que seria el que més bé m'aniria en aquests moments: marxar.

I em direu: "vols dir que n'hi ha per tant? però si aquest estiu no has treballat i ara aquest trimestre nou només faràs 2 assignatures!" doncs teniu tota la raó, aquest estiu es pot dir que no he fet res, apart de tancar-me a casa i estudiar per setembre i total per no acabar passant.

Però hi ha quelcom a dins meu, diguem-li una part de la meva manera de ser que sempre m'ha empès a conèixer coses noves i llocs nous. Aquest sentit de la curiositat, fa molt de temps que m'està demanant a crits de que descobreixi coses noves, que trenquin amb la "rutina", amb les obligacions diàries, que em permeti desfogar tota la tensió i energia negativa que porto acumulant des de fa temps.

En resum, necessito marxar a un altre lloc durant un temps i viure a un ritme de vida diferent, amb un entorn diferent i amb gent diferent a la que conec. El problema rau en les obligacions actuals que tinc amb la carrera i el fet de que el meu capital com a molt em permetria arribar a Castelló, per lo tant, he pres una decisió en ferm. Aquest any, treballaré a les tardes i dels diners que en tregui, els destinaré a anar-me'n un període de temps a un altre país o a un altre continent. Ho necessito per mi i per la gent que m'envolta, perquè pugin veure la meva millor cara i no la grisa i cansada de tot i de tothom que actualment porto posada.

Se que aquest escrit és molt depriment, però ho heu d'entendre, estic de ressaca sol al pis i porto tot el dia i part de la nit d'ahir menjant-me el coco i analitzant el que he viscut, com ho he fet i com ho hauria d'haver fet. Al final he arribat a la conclusió de que he de canviar de camell. xD

Però no tot és negatiu. Comença un any universitari nou, amb un pis nou i gent nova que segur que portarà moltes sorpreses i cares llargues, però també cares felices i alegres i només per això ja paga la pena de intentar-les viure!

Com un triangle pot tenir 4 costats o l'estupidesa de l'americà mig

2007-09-18T12:22:00.000+02:00

Fa pocs dies em van passar un vídeo del Youtube, on en un programa de la televisió Australiana, feien preguntes de cultura general a gent normal del carrer, en una ciutat normal de l'estat de Texas, en un país normal i democràtic com els EUA. Val a dir que no té pèrdua i demostra lo incultes i lo poc que coneixen el món, les actuacions del seu país i lo feliços que viuen en la seva bombolla aïllada pels mateixos que governen els EUA i que pretenen continuar governant el món i imposant la seva voluntat i els seus interessos per sobre els altres països.

Ja dic abans que algú salti i digui que soc antiamericà perquè queda molt bé ser-ho i així ets més progre; jo contra el poble americà no hi tinc cap problema, al contrari. Amb qui si que tinc un problema és amb els seus dirigents, amb el seu model d'estat lliberal i individualista que no es preocupa per la gent del propi país sinó pels beneficis de les corporacions que paguen les campanyes electorals dels diferents polítics; amb el seu model de sanitat privada i totalment excloent si no tens diners suficients per pagar-te-la, el seu model d'educació elitista que només inverteix en els fills de les famílies més riques i poderoses i condemna a la resta de la població a una educació que els converteix en uns incultes i pràcticament uns analfabets, ja que el poble si és estúpid, és més fàcil de controlar i manipular; amb la seva política exterior agressiva i prepotent, ja que es creuen que com que són una gran potència, poden actuar com a àrbitres imparcials en conflictes entre països o ètnies, quan això seria més aviat feina de l'ONU i no pas d'un estat, ja que sempre actuaran segons què els beneficii més.

Però bé, no em vull allargar més que estic esperant una trucada d'un tio del Pakistan que treballa amb el meu pare i necessito que em digui quelcom ara, ja que mon pare és fora de viatge i jo haig d'estar a l'oficina atenent trucades.

Aquí teniu l'enllaç del vídeo: la veritat, és realment graciós! Feu clic aquí.

Au salut!

спасибо Россия ( gràcies Rússia)

2007-09-17T16:23:00.000+02:00

Avui només vull donar les gràcies a la selecció russa de bàsquet, que ha guanyat a la final de l'Eurobàsquet a la selecció espanyola per un punt (60-59). Menys mal, perquè sinó hauriem hagut de suportar a tots els diaris i televisions celebrant la victòria com si haguessin enviat l'home a la lluna o haguessin guanyat una guerra colonial ells solets (cosa que no passa des de mitjans segle XIX).

Per tant, espanyols foteu-vos i sobretot tu, Pau Gasol, buc insignia d'aquesta selecció i Santboià.
Tu i la teva consciència nacional (espanyola, per suposat) ja podeu anar a plorar a la falda de la mama pàtria, que segur que no us tracta tan bé sobretot després d'aquesta desfeta i més encara quant tu vas fallar l'últim tir que hauria donat la victòria a "la selecciongggg!". Au, aneu a pendre pel cool! :D

PD:

Les cabòries del Música Viva

2007-09-16T21:27:00.000+02:00

Som diumenge al vespre i la dinovena edició del Mercat de Música Viva de Vic pràcticament ja s'ha acabat. Des de dijous a la tarda fins avui al vespre, han passat per la ciutat de Vic més d'un centenar de grups i varis milers de persones. Aquest festival, és una dels esdeveniments osonencs més senyalats apart del carnaval de Torelló i les diferents festes majors d'estiu dels pobles i ciutats més importants; i val a dir, que a pesar de que faci tres anys que ha anat de baixada a causa de que s'ha deixat de portar a grans formacions que omplien la Plaça Major de gom a gom, continua sent el Música Viva, ja que el MMVV no només el formen els grups i els diferents escenaris, sinó la gent i la festa que es munta cada any al barri antic aprop del 1714, al costat del Casal Independentista, a la Plaça Major i al Sucre on finalment tothom hi acaba la festa tot escoltant les últimes actuacions i pidolant per les diferents barraques per un entrepà o l'últim got abans de anar a dormir per tenir forces pel dia següent.

Val a dir que aquest Música Viva, l'he passat majoritàriament a la Barraca de les JERC , on vaig treballar el dijous de les 12 fins que vam tancar a les 4, el divendres que vaig fer jornada completa, i el dissabte, de les 9:30 fins a les 12. De fet, ja fa tres Músiques Vives que acabo sempre servint a la barra de les JERC i la veritat és que no em puc queixar del tot.

Des de darrere la barra es veu tot d'una manera diferent, més estressant i cansina si portes varies hores allà sense poder desfogar-te una mica. Però també veus a molta gent coneguda, amb la qual hi pots estar una estona xerrant tranquil·lament si no hi ha massa feina i també la que vas coneixent, ja sigui perquè és gent pesada i borratxa que ve sempre a la barra i al final et quedes amb les seves cares i possiblement t'acabes cagant en se puta mare o gent amable i simpàtica que es posa a xerrar amb tu i et fa la feina més distreta i passatgera.

Malgrat això, val a dir que també m'agrada perdre'm pel casc antic tot buscant alguna actuació o caminant amunt i avall i seient al primer lloc lliure que veus per fer un glop (o dos) a l'ampolla que portes a la motxilla. També el fet d'anar a veure actuar a algun grup que mínimament et sona i que potser al final t'acaba agradant o acabes detestant, però això depèn de lo borratxo que vagis i de l'hora que sigui. I finalment també m'agrada acabar la festa al Sucre, trobar-hi a mig Vic i saludar a l'altre mig, i també anar a cantar i a tocar els ous als jerkis que tinguin torn a la barra i pidolar a veure si em conviden a l'última cervesa.

Però bé, enrere queden tres dies de borratxera, d'esclavatge a la barra de les JERC, de retrobar a gent a qui havies perdut la pista des de feia anys, de visites inesperades, de moltes escenes lamentables, de molts riures, de bons moments, de molt bons moments, de ressaques que s'empalmen amb la del dia següent, de carrers amb molta pujada i marges molt drets pels que vam baixar i de moltes altres coses que han format aquest música viva i que fan que cada any m'agradi més aquest festival. Així dons, passi-ho bé i fins l'any que ve!

El final del túnel

2007-09-14T16:00:00.000+02:00

Per fi, ja estic. He acabat la marató dels exàmens de setembre. Resultat? em quedo a primer durant el primer trimestre per culpa de 6 crèdits.

Si durant aquest primer trimestre aprovo les dues que em van quedar l'any passat, podré passar a segon al gener. Què vol dir això? doncs que només tindré sis hores setmanals de classe, per lo tant he decidit que buscaré una feina a la tarda entre setmana per anar fent calaix per futures inversions i viatges, cosa que no està del tot malament.

Però bé, això m'està bé per haver fet el boig aquest primer any i durant aquest estiu i aquesta tardor en pagaré les conseqüències. Què hi farem...

Però ara no m'haig de preocupar de la universitat fins al dia 25, per tant matem el tema! Ahir va començar la dinovena edició del Mercat de Música Viva de Vic. Una dinovena edició d'un festival que omple durant quatre dies la ciutat de Vic d'actuacions al carrer i a les places i que dona un toc de vitalitat i festivitat a aquesta ciutat grisa, cristiana i en certs aspectes ancorada al passat, però molt bonica, això sí. Val a dir però que des de fa tres o quatre edicions, aquest mercat ha perdut una mica pel fet de que abans complementava noves formacions amb grans actuacions a la plaça major (qui no recorda grans actuacions dels Pets, Obrint Pas, Lax'n'Busto entre moltes altres grans formacions a la plaça major?), però des de que la direcció d' IMPEVIC; encarregada de organitzar aquest festival, va canviar de mans, es va apostar únicament per formacions desconegudes o de poca anomenada i més internacionals, per lo qual es va prescindir de grups consolidats i també de les formacions que aposten per fer música en català. En vista d'aquesta situació, van aparèixer actuacions paral·leles com l'Espai Cat, escenari reservat únicament a formacions en català, però que està fora de la programació oficial del mercat. La veritat és que aquest any, que ja és el tercer que funciona aquest espai, s'ha hagut de traslladar l'escenari al Mas de Bigues, al costat de la zona esportiva de Vic tocant amb Gurb, és a dir, a la Xina.

Per tant, a pesar que gaudeixo moltíssim amb aquest festival que sempre ha indicat el començament del curs escolar, no m'agrada com s'està duent últimament i per tant, reclamo un retorn als orígens, un retorn de la música en català als escenaris del Mercat, ja que els grups que s'estan portant, no dic que no siguin bons, tot el contrari, però no tenen ni idea del país en el que actuen (sense anar més lluny, ahir al Sucre va actuar un conjunt Jamaicà que mesclava el hip-hop amb reggae i que no parava de dir "comon españa!!", tot i que cap al final ja els devien avisar perquè també cridaven "Catalunya!"). Però ara només em queda dir que tingueu un feliç Música Viva, que beveu molt i que gaudiu encara més i si em voleu trobar, jo seré a la barraca de les JERC a la rambla de bars del Sucre i sinó per allà al costat, ja que on més aconseguiré beure de franc? ;)

PD: aquesta imatge me la dedico a mi, ja que a tothom que l'hi he ensenyat o enviat, ha acabat esdevenint realitat, a uns més que als altres però, eh que sí Anna?

La nit de les Rambles

2007-09-13T12:41:00.000+02:00

Feia més de dos mesos que no em passejava per les Rambles de Barcelona per la nit i val a dir que no han canviat gens ni mica.

Camells intentant que els compris droga merdosa a preu d'or, els pakis que venen cervesa a 1€ i amb els quals pots regatejar fins aconseguir que te'n venguin tres a un €; les dones que fumen tot i que últimament ja no ho fan, deu ser que respecten la llei que prohibeix fumar al lloc de treball; els quinze mil milions de grups de guiris, que van en ramats de 4 a 15 persones, tots ben borratxos, això sí; els yonkis tirats pels bancs individuals i mirant la gent que passa com si fossin d'una realitat llunyana; els grups de joves universitaris que van amunt i avall buscant algun bar inexplorat o alguna discoteca que hi puguin entrar de franc; Quatre aragonesos, dos andorrans i jo caminant amunt i avall buscant un quebbab i l'ovella negra; policies urbans que fan veure que posen ordre i intenten controlar mínimament la marea humana que cada nit es mou per les rambles; i finalment els inconfusibles, incombustibles i permanentment oberts quioscs de les Rambles amb 300 varietats de diaris, revistes i "recuerdo de españa" al costat de banderes espanyoles amb el toro i de catalanes amb el burro o estelades.

Només vaig tardar dos minuts a tornar a sentir aquell carrer com quelcom normal i habitual de la meva vida, tot i que aquests mesos no l'he trobat a faltar precisament. D'aquí quinze dies ja hi tornaré a ser, ara però m'esperen dues setmanes de merescuda calma i relax després de la marató que he fet aquests dies amb els exàmens. Molta sort a tothom i fins a l'inici de curs!

PD: Ara que ja he acabat exàmens, aquest bloc intentarà recuperar la normalitat amb els seus escrits, per tan benvinguts de nou!

Avui fa 293 anys....

2007-09-10T00:00:00.000+02:00

Avui, 11 de setembre de 2007, fa dos-cents noranta-tres anys que cap a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes borbòniques comandades per James Fitz-James, Duc de Berwick, començaven l'enèssim i el que seria l'assalt final a la ciutat de Barcelona, que portava des del 25 de juliol de 1713, més de tretze mesos, sota un setge terrestre i marítim per part d'un contingent format per 86.000 homes repartits arreu del principat (40.000 dels quals davant les muralles de Barcelona enfront de 6.500 soldats d'infanteria, 500 de cavalleria i només 24 peces d'artilleria) per a sufocar les diferents revoltes, guerrilles i ocupar les poques places fortes que es resistien a l'invasor; 86.000 homes per a controlar un país que amb prou feines arribava als 500.000 habitants!

Les tropes Borbòniques, van penetrar a la ciutat per l'anomenada "bretxa reial", el forat més gran que havia sorgit entre els baluards de Santa Clara i el Portal Nou, a la zona est de la ciutat, que havia set bombardejada sistemàticament per un centenar de bateries enemigues des del 12 de juliol, ja que era la part de la muralla que més dèbil era i que encara tenia desperfectes del setge de 1906, que va ser un fracàs per part dels borbònics. Dies abans de la fatídica data, l'enemic havia intentat vàries incursions per a tal d'apoderar-se dels dos baluards i així tenir una posició consolidada des d'on penetrar a la ciutat per la bretxa reial, però en l'anomenada Batalla del Baluard de Santa Clara, els invasors van patir una greu derrota i moltes baixes a causa de la resistència fèrria dels defensors catalans (uns 2000) enfront de 5000 invasors que van participar en aquella intentona que va durar del 12 al 14 d'agost i que va demostrar el valor i la resistència dels defensors davant d'uns soldats més nombrosos, més ben alimentats, amb més provisions d'armament i respaldats per més d'un centenar de canons que no paraven de fer caure bombes sobre la ciutat.

Però aquesta victòria va portar a les tropes catalanes fins al seu límit i va quedar clar que poc podien fer per resistir gaire més, però tot i així no es van rendir, a pesar de que no quedaven provisions de pólvora ni aliments i que prop d'un terç de la ciutat eren runes. Aquells valents defensors van resistir fins l'onze de setembre. I aquell dia la batalla va durar des de quarts de cinc del matí fins a les dues de la tarda, quan les tropes borbòniques ja havien pres les runes dels baluards de Santa Clara i Portal Nou i estaven lluitant casa per casa, plaça per plaça i carrer per carrer contra els defensors que no paraven de resistir i contraatacar fins que els defensors van aturar l'avanç enemic i van estabilitzar de nou el front. Va ser llavors, quant la junta de braços es va reunir per última vegada com a comandants de la ciutat i del Principat i van decidir rendir la ciutat tot acceptant les condicions del Duc de Berwick. Tot havia acabat, Barcelona, la capital del país, havia caigut. Set anys abans, el País Valencià i Aragó havien caigut. Cardona ho faria 7 dies després, el 18 de setembre i Mallorca i les Pitiüses, al 1715.

Del balanç final que ens deixa el setge, podríem destacar-ne els següents punts: en total hi van haver 6.580 persones mortes pel bàndol català i unes 15.000 de borbòniques. L'artilleria enemiga va llançar unes 30.000 bombes sobre la ciutat, que van destruir completament una tercera part d'aquesta i van deixar-ne una altra tercera part en un estat molt deplorable. Però lo pitjor encara no havia arribat...

Així doncs, després de 293 anys d'aquests fatídics fets, encara quedem uns quants (que amb el pas dels anys hem anat sent més) que en un dia tan assenyalat arreu del planeta per fets que no fa molt que van succeir i que van canviar el món, nosaltres els catalans, recordem el que va canviar el nostre món, la nostra vida i el que van pretendre uns per tal d'acabar amb tot un poble i que 293 anys després, els seus descendents encara segueixen pretenent.

Per tan, a tots els que demà considereu que és un dia important per a nosaltres, un dia que cal recordar, que cal no oblidar i que cal celebrar i plorar, espero que sapigueu (que sapiguem) fer-nos dignes de la memòria de tots aquells valents que van donar la seva vida per una causa: per la seva llibertat i per la seva gent. Per tant, no oblideu als homes d'Almansa, de Xàtiva, de Lleida, de Vic, de Cardona, de Barcelona i de Palma que van lluitar fins al límit de les seves forces per una causa que creien justa i que suposava no diluir-se en el pas del temps. No els oblideu, que jo no els oblidaré mai i sempre en aquesta data els tindré presents. Per a tots vosaltres patriotes; feliç Diada!

"Viurem Lliures o Morirem!"
Visca la terra i que mori Felip de Borbó i tots els seus descendents!

Habbemus Tele!

2007-09-09T13:02:00.000+02:00

Doncs aprofito que faig un descans de Introducció al Dret per actualitzar el Bloc, i per parlar del canvi de pis que he fet aquest estiu i que fins ara no havia mencionat.

Ara visc més amunt de Sagrada Família, tocant amb la frontera de la Vila de Gràcia i a dues illes de cases d'on tenen el pis l'Andreu, en Raul i l'Àlex. Com ja sabeu ( o no), abans vivia al barri de Sants amb quatre persones més: La Núria i la seva parella, en Miquel, en Xevi i la Natàlia. És a dir, érem tres Osonencs (Jo, Núria i Xevi), en Miqui era del Baix Llobregat ( O "der Bajo!"), concretament de Sant Boi, i la Natàlia que és Xilena. Val a dir que ells han fet que el meu primer any vivint fora de casa, sigui inoblidable i el millor que he viscut fins al moment ( ja se que per vosaltres no xD).

Però la vida segueix i cadascú segueix el seu camí, i el meu camí m'ha portat a anar a viure a l'Eixample dret amb dues persones més: La Clara, una noia de Cervera i que aquest any estudiarà Infermeria a un centre adscrit de l'Autònoma i en Gil, company de Vic i que aquest any començarà a estudiar Polítiques a la UB (mira que no venir a la Pompeu... ¬¬).

De fet ja porto vivint al pis jo tot solet des de la setmana passada, però ahir els meus pares i ma germana van baixar a Barcelona per veure'm, ja que m'enyoren molt més que jo a ells, i van baixar la Tele que teníem al menjador, ja que al pis ara no n'hi havia.

Això no hauria valgut cap post si no hagués sigut per l'esforç que vam haver de fer mon pare i jo per pujar aquest collons de tele fins al meu pis, que és el tercer més un principal, ja que al mini-ascensor que tenim no hi cabia de cap de les maneres. Per tant, després de aproximadament vint minuts de pujar a poc a poc i descansant a cada replà, vam arribar al meu pis i la vam col·locar al menjador. Val a dir que és un llamp de tele, d'aquelles que són a prova de bombes, ja que deu tenir més de deu anys i grans com un 747 de la companyia Boeing.

Però l'esforç ha valgut la pena, i més ara que ja està al seu lloc, tot i que falta sintonitzar-la. Però tenim un problema; el lloc que ara ocupa la tele, abans hi havien les ampolles d'alcohol i ara no se on col·locar-les, per tan, Clara i Gil, o busquem un lloc on posar-les o anem a fer una visiteta a l'Ikea i comprem un moble petit per deixar-les allà i evitar que les petem, sobretot si estan plenes!

Però bé això ja ho discutirem, bé me'n vaig a dinar, au Salut i feliç Diada a tothom!

Història de Catalunya

2007-09-06T13:46:00.000+02:00

Bé, s'ha acabat la primera setmana de la marató d'exàmens. Ja només em queden dos dies més amb exàmens, però és de cara a la setmana que ve.

Avui doncs he fet història, concretament el segle XIX, i ahir vaig pensar que estaria bé abans d'anar a dormir mirar algun documental que parlés del segle XIX, i tot buscant pel Google, vaig trobar una web similar al Youtube però amb més bona qualitat d'imatge i amb moltes series penjades, així com pel·lícules antigues, concretament aquesta.

Però més gran va ser la sorpresa quant vaig descobrir que una ànima solidaria i molt admirada per mi, havia penjat tots els capítols de la mítica serie de dibuixos de TV3, Història de Catalunya, aquella sèrie presentada pel simpàtic Dragui i que tants independentistes va fer dins la meva generació.

Així doncs us enllaço els capítols perquè pogueu fer com jo i recordar vells temps de la meva infantesa:

- Capítol 1: La nit dels temps
- Capítol 2: Gent de pau, temps de guerra
- Capítol 3: Catalunya nova
- Capítol 4: El pont de la mar blava
- Capítol 5: Guardar-te voldria perquè amb treball t'he feta
- Capítol 6: Carrera d'Amèrica
- Capítol 7: Fum de progrés
- Capítol 8: Banderes com a flames
- Capítol 9: República i Generalitat
- Capítol 10: Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia
- Crèdits

El seu pluralisme

2007-09-05T15:25:00.000+02:00

pluralisme

1 m. [LC] Qualitat d’ésser més d’un.
2 m. [PO] [SO] [AD] Doctrina política que defensa el respecte a les tendències diferents que es donen en una societat o organització. Pluralisme polític.

---------------------------------------------

Aquesta és la definició que dona l'institut d'estudis catalans sobre el pluralisme; i pluralista és com es defineix l'acutal govern espanyol, especialment el seu president, José Luís Rodríguez Zapatero. Sí més no això és el que diu.

Suposo que tots recordareu al senyor Zapatero, en la campanya electoral del 2004 com s'omplia la boca parlant de l'estat plurinacional, el pluralisme de la societat espanyola i que si ell governés, acceptaria l'estatut que el parlament català aprovés i que avançaria cap a l'estat federal que molts espanyols volien. Promeses i paraules que amb quatre anys de gestió seva al capdavant del govern espanyol s'han quedat en res, en paper mullat.

El motiu d'aquest post no és únicament que hagi vist la llum i hagi vist que aquest home, que com tots els analistes deien, era el menys centralista i nacionalista espanyol i el més obert a la pluralitat de l'estat que mai s'havia presentat amb opcions reals de guanyar les eleccions espanyoles; que aquest home era un mentider i un manipulador ja ho vaig veure fa temps, concretament quant vaig veure on arribava la seva pluralitat i el seu federalisme, que ha quedat ben palès a l'atricle segon del títol preliminar del nou estatut, on diu que Catalunya és una nacionalitat ( el mateix que deia l'estatut de Sau) i que per distreure als "payeses nacionalistas esos", van dir en el preàmbul de l'estatut que Catalunya era una nació, on jurídicament té la mateixa validesa que un xiclet enganxat a la sola de la sabata, apart pels que no ho sabeu, l'estatut de Sau ja recollia en el preàmbul la voluntat de "la nació catalana".

El fet que m'està empenyent a escriure això és el cartell publicitari que hi ha a l'entrada de la biblioteca de Jaume I de la UPF, on adverteix sobre les malalties de transmissió sexual i com prevenir-les amb l'ús del condó. Tot això firmat pel "Gobierno de España".

No estic criticant que el govern espanyol faci campanyes d'aquesta índole, ans el contrari! Em sembla correctíssim que el govern faci aquest tipus de campanyes entre els sectors que correm més riscos de contraure-les, és més, crec que se n'han de fer! El que critico és que el govern plurinacional espanyol, en una universitat catalana com és la Pompeu Fabra ( que si es sap una mica de biografia sobre aquest home ja n'hi ha prou per refutar aquesta afirmació), a la capital del Principat de Catalunya, es pengi un cartell de prevenció de malalties de transmissió sexual en castellà té collons!

Ara ja sé que molts direu "no n'hi ha per tant" o bé "això passa a tot arreu" o fins i tot " és normal que ho posin en castellà, ja que són el govern d'espanya", però a mi no em serveix. I no em serveix perquè si estem a Catalunya i la llengua pròpia i oficial és el català, el govern espanyol hauria de donar exemple per tal de que la normalització lingüística que aquest país està duent a terme desprès de 40 anys de genocidi lingüístic, tingués el suport de l'administració, o fins i tot no cal demanar tant, només que demostrin una mica de pluralitat de la que tant s'han omplert la boca. Però no ho fan. No ho fan perquè no volen que aquest país normalitzi la seva situació, ja els hi està bé com està ara i de fet pensen que si el català desapareix, serà un maldecap menys que tindran i per fi hauran resolt "el problema catalan".

Doncs bé colla d'hipòcrites, ja podeu anar fent veure com si sentíssiu ploure, que jo no em cansaré de reclamar que es compleixi la llei i que la publicitat institucional es faci en català i també que així ho faci la publicitat privada que vulgui ser emesa en els mitjans públics d'aquest país, i si no accepten aquesta condició, que admetin els seus anuncis per Telecinco, la Sexta, TVE o la COPE, que allà segur que tindran molta gent que els visioni i els hi compri coses.

Preparats, llestos, ... JA!

2007-09-03T11:40:00.000+02:00

Bang!

Ja ha començat la frenètica primera setmana d'exàmens. De moment a aquesta hora ja m'he tret de sobre Polítiques II de forma satisfactòria i Sociologia II va pel camí de ser igual de fàcil.

Val a dir que jo sempre surto confiat dels exàmens i al final em trobo amb sorpreses, però d'aquest primer exàmens he sortit força satisfet de mi mateix i relaxat per haver vomitat tot el que sabia i després al comentar-ho amb la gent, he vist que no anava errat del tot.

Però bé, només ha sigut el primer de molts. Ara vaig a repassar el llibre de'n "Kerbo", que a les tres m'examino d'ell.

Au molta sort als que també esteu d'exàmens! ens veurem el dia 12 quan tornem a poder ser persones.

Tancat per exàmens

2007-08-27T16:15:00.001+02:00

Serè un antisocial durant tres setmanes...

2007-08-27T15:36:00.000+02:00

Doncs sí!

No és que aquest cap de setmana m'hagi donat cap cop al cap ni que el meu cervell hagi acabat com un formatge suís per excés de drogues...

Més aviat tot el contrari; El seny ( i també els meus pares matxacant contínuament) m'ha obligat a tornar-me un ermità fins al dia 12 de setembre. El motiu? ben fàcil: Exàmens!

"I com és que tinguis exàmens a principis de setembre?" us preguntareu. Dons perquè el senyoret Ignasi no va fer el que li tocava quan li tocava, ja que la vida a Barcelona, sobretot la vida nocturna, t'atrapa. I clar, ara ha arribat el setembre i jo tinc pendents vuit exàmens. Sí,sí, vuit.

Concretament i per ordre que els tinc:

Dilluns, 3 de setembre.
-Ciències Polítiques II
-Sociologia II

Dimarts, 4 de setembre.
-Relacions Internacionals I

Dimecres, 5 de setembre.
-Ciències Polítiques III

Dijous, 6 de setembre.
- Història política i social contemporània I

Dilluns, 10 de setembre.
- Introducció a l'Economia II
- Introducció al Dret

Dimecres, 12 de setembre.
- Dret Administratiu I

Eh que és maco! He he, jo quan ho veig és que al·lucino. Però no us penseu que he sigut tan cafre de començar a estudiar tota aquesta barbaritat una setmana abans de començar exàmens! De fet, les meves vacances es van acabar quant vaig tornar de l'Acampada Jove, on precisament havia anat a treballar, i a partir de la tercera setmana de juliol, vaig començar a estudiar totes les assignatures, que vaig acabar-me de mirar aquesta setmana passada. Aquesta la dedicaré a repassar-les totes en la mesura que pugui i a matxacar les de la primera setmana. Per tant, em declaro més antisocial del que he sigut aquest estiu, ja que pràcticament només he sortit de casona els caps de setmana, per anar a festes majors això sí. Per tant, abandono temporalment el bloc i la meva vida política, social i cultural.

Que acabeu de passar un bon estiu els que encara tingueu vacances i fins el 12 de setembre! a reveure!

Llibertat individual o col·lectiva?

2007-08-22T22:56:00.000+02:00

Quant fa un parell de dies vaig entrar al bloc de la Lídia i vaig veure l'últim post que tenia on parlava sobre els diferents corrents d'ERC i quin seria el futur del partit, no em pensava que comportaria un debat que passaria les fronteres del seu bloc i aplegaria a tanta gent de la catosfera.

La veritat és que m'ha agradat molt el debat que s'ha generat al bloc de'n Joan Arnera on va proposar-me que digués què era més important: ser lliure o ser igual. Jo vaig respondre que no es podia entendre una cosa sense l'altra, que no existia la llibertat sense igualtat ni la igualtat sense llibertat.

Però he vist que la resta de gent que ha contestat ha escollit abans la llibertat que la igualtat, un tal Odalric fins i tot ha dit que la llibertat individual és primordial per a l'ésser humà per sobre del col·lectiu. En altres paraules l'individu (un mateix) ha de ser el primer i després ja ens preocuparem de la resta. En definitiva aquesta és la principal premissa de la teoria lliberal, però discutim el que comporta aquesta premissa.

La llibertat individual, és l'eix polític central dels països anglosaxons (EUA i Regne Unit principalment). Al voltant d'aquest giren les lleis, l'organització política i fins i tot l'intervenció de l'estat en l'economia, sanitat, educació entre altres... El liberalisme nega l'existència del col·lectiu i es centra únicament en el progrés de l'individu dins la societat, en altres paraules el somni americà ( la possibilitat de començar com a mecànic en un taller de mala mort i acabar com a president de General Motors). La teoria d'aquest ascensor social és molt maca, però alhora de portar-la a la pràctica, demostra que si no provens d'una família adinerada, és molt més difícil de viure i prosperar, ja que al no haver-hi un estat que es preocupi de les necessitats dels seus habitants, és molt difícil per a la gent de classe mitjana i baixa de ascendir socialment.

En resum, la llibertat individual no es pot considerar una autèntica llibertat, ja que perquè tots els homes puguin ser lliures, han de tenir els mateixos drets i les mateixes possibilitats, no? Si no és així, aquesta situació té un nom: Societat Estamental, dividida entre privilegiats i no privilegiats. De fet, les revolucions lliberals en el fons no van acabar amb la societat estamental, simplement van ampliar l'esglaó de privilegiats a la burgesia industrial i als grans propietaris del camp. La majoria del "tercer estat" va continuar pagant els mateixos impostos ( amb noms diferents, això sí) i va seguint tenint el mateix paper en el nou joc democràtic que el que havia tingut amb l'absolutisme: cap.

És més, es pot creure en la llibertat individual i al mateix temps en l'independència dels Països Catalans ( o si molt m'apureu en l'independència del Principat) ? Jo crec que no. Perquè si l'individualisme diu que el col·lectiu no és important, l'independentisme és tot el contrari! El catalanisme es basa en el fet de pertànyer a un poble ( col·lectiu) diferent al castellà/espanyol. De fet, el liberalisme te moltes més semblances amb l'anarquisme que amb el nacionalisme, ja que tots dos volen reduir l'intervenció de l'estat a la mínima expressió ( l'un però, vol que continuï existint i l'altre no) per tal de que l'home sigui lliure alhora d'actuar.

En canvi, la llibertat col·lectiva no te aquest problema. La llibertat col·lectiva, tal i com el seu nom indica, vol que un conjunt de persones que formen una unitat, ( en aquest cas el poble català) puguin ser lliures. I si esdevenen lliures, implica que al mateix temps esdevinguin iguals ja que no s'entén que dos membres que es consideren part d'una mateixa cosa puguin tenir diferències en les seves oportunitats o llibertats. Per tant, alhora de reclamar la llibertat, no té sentit fer-ho amb un model individualista, en canvi de forma col·lectiva és molt més lògic i perquè no dir-ho, pràctic.

És més, jo no només vull que els Països Catalans siguin independents; vull que també siguin socialment justos. Per viure en un país on hi hagin desigualtats socials no cal pas que perdem el temps, ja que actualment ja vivim en un que compleix aquesta premissa.

Per tant i per acabar, em quedo amb la frase que té la web de Reagrupament.cat com a lema: " Alló que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". Estrany, però que utilitzin aquesta frase quant l'igualtat no és una de les principals reclamacions d'aquest corrent d' ERC.

No és això, company Carretero...

2007-08-21T22:54:00.000+02:00

No és això...

Quant avui he vist com els periodistes de TVE3 quasi bé s'escorrien explicant les últimes declaracions del cap visible del corrent d'ERC, Reagrupament.cat, on deia que si els postulats que defensaven no eren aprovats per la majoria de la militància d'ERC en la conferència Nacional de l'Octubre i en el Congrés del Juny, que algú hauria de crear un nou partit que aglutinés tot l'independentisme descontent, m'he emprenyat molt.

Però què collons pretén aquest home? que tornem al trencament de 1996? a l'independentisme l'hi ha costat quasi bé 10 anys recuperar-se d'aquella trencadissa perquè ara se'n torni a produir una altra? Què pretén, crear un nou fracàs com el PI? És ben bé que aquest home l'hi agrada ser el centre d'atenció. Els debats sobre l'estratègia que ha de seguir l'eina de l'independentisme parlamentari ( ERC) es tenen als congressos, conferencies i consells nacionals del partit, consells on al senyor Carretero no se l'hi veu gaire.

Val a dir que Joan Carretero al capdavant de la conselleria de governació va realitzar una excel·lent tasca, però ara està cavant la seva pròpia tomba. A qui se l'hi acudeix dir això pels mitjans de comunicació que tenen ERC al seu punt de mira des de que al 2003 vam treure 500.000 vots al principat?

No m'agrada la direcció del partit, és més, crec que s'ha de canviar i redefinir l'estratègia a seguir. Però el Sr. Carretero tal i com està actuant tampoc m'agrada i molt menys les solucions que proposa com deixar de banda l'eix social i centrar-se només amb l'eix nacional, com a l'època de Barrera i Colom. Em sap greu, però ERC explotant els dos eixos ha aconseguit que 600.000 persones l'hi donin el seu suport i més que n'aconseguirem si continuem explotant els dos eixos. Però no anirem enlloc si només n'explotem un ( tal i com passa ara i tal i com vol Reagrupament). Ni només Independentistes ni només d'esquerres, Independentistes d' Esquerres! Independentistes d' Esquerra Republicana de Catalunya. Això és el que som i el que hem de continuar sent!

I quant tinguem el debat INTERN que necessitem i que farem, que es posin a tremolar tots els mitjans de comunicació espanyolistes i convergents, que ningú podrà parar la voluntat d'un poble!

Visca la terra i visca la seva gent!

Visiteta ràpida a la Pompeu

2007-08-20T17:07:00.001+02:00

Doncs si, avui a tres quarts d'una de la tarda he baixat cap a Barcelona amb un únic propòsit: fer una visita llampec a la biblioteca de Jaume I per anar a buscar un llibre que necessito pels exàmens que d'aquí quinze dies exactament començo.

El llibre en qüestió és: "Estratificación social y desigualdad. El conflicto de clases en perspectiva histórica, comparada y global." del senyor Harold R. Kerbo, "kerbo" pels amics.

I és que aquest llibre el necessito per l'examen del dia 3 de setembre de Sociologia II, que en vaig anular la convocatòria el març passat. Val a dir, que em podia haver estalviat tot aquest merder de baixar i pujar però en el seu moment em va semblar la millor cosa que podia fer, per tan...

Només afegir que la Pompeu està igual que sempre, amb les mateixes enganxines de les JERC tot i que una mica més descolorides pel sol, amb les cartelleres totes netes i amb molta menys gent que durant el curs. Però bé, m'ha agradat baixar i tornar a veure la facultat, encara que només hagi sigut per baixar i pujar de la biblio, m'he començat a mentalitzar que d'aquí no res ja tornaré a estar tirat pel terra del pati de Jaume I, assentat a la terrassa del bar amb tot de tasses de cafè i plats buits on hi havien entrepans o croissantets, amb la vanguardia de la Lídia fent nosa i tota la gent del grup de la classe a la que arribat a estimar i a sentir com quelcom propi sense el qual m'ha sigut estrany viure. Fins ben aviat!

No demanava gran cosa...

2007-08-16T22:08:00.000+02:00

No demano gran cosa

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Continuo amb un gran poema d'un gran poeta. El qual m'ha vingut de perles per aquesta nova situació que m'ha passat.

I és jo fins ara només demanava que em pogués connectar a la Xarxa Wi-fi amb el meu portàtil des de casa meva. I ho he aconseguit! He trobat cobertura al lloc més frik de tots: concretament a la tassa del bater meu i de ma germana. Mira si n'arribem a fer de parides per culpa de la tecnologia... xD

Au, petons a totes i records a tots!

Per a tots Nosaltres

2007-08-13T13:07:00.000+02:00

Després d'uns dies de tenir el bloc abandonat, faré una actualització ràpida.

Val a dir que durant aquests dies he tingut temps d'estudiar una mica, baixar a Barcelona amb en Garriga ( perquè vegis que penso en tu) a ensenyar el pis on viuré a un noi de Tàrrega que al final no se'l queda, muntar un sopar a casa amb la colla per anar després a Carpes, anar a Manlleu a la Festa Jove i sentir els crits de tota la família de nou només arribar.

Avui, tot remenant la meva carpeta de la universitat on hi buscava apunts, he trobat un full amb dos poemes de Miquel Martí i Pol, natural de Roda de Ter i desaparegut ja fa uns quants anys. Per tant posaré aquests dos poemes, que recordo haver llegit a l'Escorial davant de la classe quant vam saber la notícia de la seva mort i que ens els van passar a l'hora de Tutoria. No em pregunteu què hi fa aquest full a la carpeta de la universitat perquè no en tinc ni punyetera idea.

A Miquel Martí i Pol, in memoriam...

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

* * * *

Per a tots nosaltres

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant - ho sabem bé - com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.

Cal que insistim
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.

Sec sota el porxo vell...

2007-08-07T11:13:00.000+02:00

.. Aixopluc de l'aiguat que cau.

Així comença una de les cançons dels ja desapareguts Brams que més m'agrada. I de fet això és el que vaig fer ahir a la tarda en vista del temporal d'estiu que s'aproximava a Gurb. Cap als volts de tres quarts de set de la tarda, estava a la meva habitació, ofegat per la calor, quant vaig veure que començava a ploure tal i com van dir els homes del temps de TV3. Era un ploure dels que als pagesos els hi agraden, perquè era constant però suau, l'idoni perquè l'aigua es filtri a la terra i ajudi a refrescar aquesta terra resseca per la calor i apaivagui una mica el fantasma de tots els estius: el foc.

Just en aquell instant, vaig recordar una de les quinze mil milions de coses que m'havia dit me mare abans de marxar per tal que no es trobés la casa en ruïnes, havia de regar les flors! El que vaig fer, va ser treure els tests de la planta baixa del porxo i de les finestres i les vaig posar sota la pluja, de la mateixa manera que amb les del primer pis, que les vaig posar sobre la teulada que es forma sobre el porxo (sense perill de que caiguessin). Un cop fet això, vaig observar una estona la tempesta elèctrica que s'estava aproximant i vaig pensar: " i si baixes al porxo a estudiar, que estaràs més fresc?".

Dit i fet, vaig agafar tots els apunts, i em vaig situar a la taula del porxo escoltant com plovia, veient com queien els llamps i olorant aquella inconfusible olor de terra humida, que feia molts dies que no sentia i que tant m'agrada. I llavors vaig pensar en aquesta cançó, que es titula Quant surt el sol i vaig obrir expressament el portàtil que el tenia a la cuina per escoltar-la.

La veritat és que ahir a la tarda va ser un d'aquells moments que et sents tan a gust amb l'entorn, amb el temps, amb tu mateix i amb tot i que veus lentament com la poca llum que passava entre els núvols anava minvant fins que a les nou del vespre, quant casi havia parat de ploure i ja havia parat de llampegar, vaig tornar a entrar cap a casa, descansat i guarit de la xafogor que havia caracteritzat els dies previs i que tan poc suporto jo. Així que temporal d'estiu, sigues benvingut de nou, que ja feia molt de temps que no et deixaves veure per aquestes contrades i ja tocava.

Un camí que mai s'acaba, però que puja i baixa

2007-08-06T13:13:00.000+02:00

Sona el despertador, paf!, torna a sonar, un altre paf!, sona quatre vegades més, quatre cops més, et lleves al cap de mitja hora, mires el despertador, penses que només et queda mig matí per fer coses, perds la resta del matí esmorzant i dutxan-te, engegues l'ordinador, obres el correu i el Messenger, obres el bloc a veure si algú més t'ha dit res, t'estàs mitja hora sense fer res en concret a l'ordinador, tens gana, mires el rellotge i són les tres de la tarda, et prepares alguna cosa, un cop has acabat mires la tele, t'adorms, t'aixeques a dos quarts de sis, et banyes a la piscina, surts de l'aigua a les set, et fots davant dels llibres, et distreus escoltant el fill del veí jugant al seu jardí i fent cridar a la seva mare, et tornes a concentrar, llegeixes una pàgina d'apunts de dret, et tornes a distreure mirant les parets de l'habitació i pensant com ho faràs per posar-hi més banderes i pòsters, mires a fora, s'ha fet fosc, tornes a tenir gana, et fas el sopar, sopes, t'ajeus al sofà del menjador i mires la televisió, al cap de 3 hores t'adorms, et despertes a quarts de tres de la matinada, ho tenques tot, te'n vas a l'habitació dels teus pares i et fiques al llit, ja que ells no hi són i n'estàs fins els ous de dormir en un llit individual.

I així durant una setmana fins que tot torni a la normalitat, a la fressa, als crits, al "valeeee!" meu i de ma germana, a molts més crits, a la música de ma germana i del meu pare, i a tot un seguit de coses de les que vols allunyar-te tant bon punt les estàs vivint, però que trobes a faltar al cap d'una setmana d'estar amb la casa buida de gent. És la família, allò que molesta però que també omple el teu espai vital i que fa que no et sentis tan sol en aquest món fred i estrany.

I ja està. Ja he omplert un altre post el qual no sabia ni com començar ni acabar, com tampoc se com començar i acabar tots els dies que porto de vacances. I així cada dia; fins que s'acabi la pujada i vingui una baixada o vingui una pujada més forta o una pendent molt pronunciada. Això Peró, ja no depèn només de tu.

Home Alone

2007-08-04T10:26:00.000+02:00

"Em sembla que ens descuidem alguna cosa..."

Si senyors, la meva família m'ha abandonat i se n'ha anat de vacances sense mi. Val a dir, no pas perquè se m'hagin descuidat o perquè no m'hi hagin volgut sinó perquè jo no hi he volgut anar.

Se'n van una setmaneta al sud del nostre país, a Vila Joiosa, a la comarca de la Marina Baixa, entre Alacant i Benidorm. I a pesar que m'hauria agradat força anar-hi, he preferit quedar-me a casa meva, ja que aquest any hi he pogut estar pocs dies i també tinc unes relacions socials que mantenir a Osona.

Per tant, aquesta setmana, tothom que vulgui, pot venir a fer-me una visita, que jo segurament no em mouré d'aquí, ja que sense carnet de cotxe, a pocs llocs puc anar. Això si, que cap lladre silenciós se l'hi acudeixi venir a tocar els ous, que jo puc ser molt més malparit que en Macaulay Culkin i no posaré trampes per rates, sinó que aniré directament amb l'escopeta de perdigons, que està carregada i a mi disparar no se'm dona del tot malament.

[Mode Amenaça OFF]

PD: Avui concertàs de La Gossa Sorda i Skalariak!

Quant siguis enllà

2007-08-02T12:01:00.000+02:00

Avui m'he llevat nostàlgic. Potser perquè fa calor o perquè he hagut d'anar a renovar el DNI i el Passaport i veure policies espanyols em recorda el passat, no ho se.

Però avui vull compartir una cançó que he conegut aquest any i que des del primer cop que la vaig sentir em va encantar. Una cançó que m'ha acompanyat llargues tardes al pis de Barcelona i que sempre m'ha semblat que l'hagin fet per mi. La cançó és dels Strombers i es tracta d'una cançó lenta que... ve ja ho veureu vosaltres mateixos!

"Va po utedé!"

QUANT SIGUIS ENLLÀ

Quan siguis enllà, envia’m tan sols una carta,
quan siguis enllà, envia’m només una postal
que em recordi de tu, encara que em pugui fer mal.

Quan siguis enllà, pensa en la nit que et vaig veure,
quan siguis enllà, pensa en el nostre comiat
i que la vida segueix, però el meu amor no se n’ha anat.
que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat.

Que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat.

Quan siguis enllà, pren-te la vida com vingui,
quan siguis enllà, pren de qui vulguis la mà!
Que sé que en una altra vida t’he de trobar,
que sé que en una altra vida t'he de trobar.

Que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat...

Au! aquí teniu l'enllaç per escoltar-la! Feu un clic.

Per fi, Capçanes

2007-07-30T16:00:00.000+02:00

Volia començar la crònica de la festa major diumenge, quant vaig arribar a casa, però la veritat estava mort, brut i amb ganes de dormir 48 hores seguides. Ossigui que la faré avui, que ja estic del tot recuperat. Comença dons la crònica de la festa major de Capçanes viscuda per aquest humil gurbetà!

Tot va començar fa ja bastants dies, quant encara estàvem a la universitat, que la senyora Lídia Pelejà, no parava de parlar del seu poble com si fos la setena meravella del món, que algun dia hi havíem d'anar i que "sí esteu tot lo dia de festa major ja voreu que és una festa!". Al final, més per curiositat i ganes de conèixer món que per pena, vam acabar dient que sí que vindríem per festa major a veure què tal era lo poble. Dit i fet, fa dues setmanes, ella ens va passar un correu a tots i totes els interessats parlant del planning que hi havia, com arribar a lo poble i qui més vindria.

Dissabte em vaig llevar força d'ora per aprofitar una mica el matí i estudiar Polítiques II, però poca cosa vaig fer, ja que entre esmorzar, dutxar-me i preparar la bossa, de seguida se'm van fer la una de la tarda, hora que jo havia d'agafar el tren a Vic per baixar fins a Barcelona i trobar-me amb la gent. El tren va parar a Sant Andreu Arenal, per culpa de les obres de l'AVE i vaig haver de travessar tota la ciutat amb metro fins a Sants. Un cop allí, la primera que vaig trobar va ser la Berta, que l'acompanyava el seu pare. Al cap de poc, en Pere va trucar-me estan a 3 metres de mi preguntant on érem xD. De seguida va arribar en Víctor i vam anar a la guixeta a comprar els bitllets cap a "capcanes", que costaven nou amb setanta euros! A les quatre va sortir el nostre tren i les dues hores següents vam anar direcció sud seguint la línia de la costa fins a Tarragona, on la via va fer cap a l'interior. El tren cada vegada anava més buit i un cop passat Reus, vam estar la resta del viatge contant túnels i mirant les parades per tal de no passar-nos.

A les 18:08 vam arribar a Capçanes. L'estació no existeix i en el seu lloc hi ha un baixador solitari i també hi havia una persona, que el primer que va dir en veure'ns baixar va ser "tremendo!". Un cop la vam saludar tots, vam anar cap a la piscina municipal on ens vam recordar que la Irene venia amb el tren des de la Torre de l'Espanyol (quin nom xD) i la Lídia va anar a buscar-la a l'estació. Mentrestant, nosaltres vam canviar-nos i mentre l'esperàvem, en Pere mirava el Barça i jo i en Víctor, vam anar de pet a l'aigua. De seguida van venir l'Irene i la Lídia i ens vam continuar banyant tots fins a les 7:30, que la Lídia entrava a treballar al Pa amb vi i Sucre el bar de la plaça major i quasi bé l'únic que hi havia. La resta de la tropa vam anar cap a l'estació a esperar l'Ari, que se li havien creuat tots els cables i havia agafat un avió des de Mallorca per venir a Capçanes! Però després d'esperar-nos una bona estona sense que arribés el seu tren, vam anar a trobar la Lídia a veure si en sabia res i per sorpresa nostra allà estava l'Ari, que havia arribat una mica abans i havia anat cap a la plaça on s'havia trobat amb la Lídia sense que nosaltres ho sabéssim. Un cop hi vam ser tots, vam començar a jugar a cartes i a abusar de l'amistat de la Lídia que ens va pagar a tots una ronda de beures. Una mica més tard vam anar a voltar pel poble a fer de turistes i vam esperar que la Lídia plegués de treballar mentrestant veiem el correfoc a la plaça (que per cert, em van foradar uns mitjons que eren nous amb una guspira!). a quarts de deu, la Lídia va acabar la jornada laboral i vam anar cap a casa seva a deixar les coses on vam trobar els seus pares que jo ja coneixia de Barcelona i, val a dir, que te mare és igual que tu i ton pare igual de boig!

Cap a les 10, un cop tots pentinats, nets i planxats ; vam fer cap a la plaça de Carrasclet, on el correfoc encara continuava i on havíem quedat amb els amics de la Lídia. Un cop acabat el correfoc, tota la colla vam anar cap a una masia que hi havia al final de la vall, que era d'un amic de la Lídia i on vam sopar i fer la festa corresponent. Val a dir que és una casa que no tenia llum corrent i que anava amb generador elèctric ( en Víctor es devia sentir com a casa! xD) i allà al mig de l'era, els seus amics van muntar una taula de mescles i uns altaveus i vam tenir la rave apunt, això sí, després de sopar a quarts de 2 de la matinada ja que faltava gent per arribar, amb una gana que jo tenia desprès d'haver fet un trist entrepà en tota la tarda! Després vam començar la festa de veritat i a mamar com a condemnats! Vam estar allà fins els volts de les 5, qua vam plegar veles i ens vam dirigir cap al poble on hi havia discomòbil.

Un cop arribats de nou a Capçanes va començar el merder, ja que la senyora Ari, borratxa perduda com sempre, no s'aguantava dreta, es va fotre a plorar i anava dient que estava enamorada del seu xicot fins al punt de trucar-lo a quarts de 6 de la matinada dient-l'hi: " Ignasi, jo t'estim molt! snif, snif, Ignasi t'estim!" xD. Doncs entre jo, en Víctor i la Lídia la vam haver d'acompanyar fins a casa seva on la vam intentar posar al llit tota borratxa però queia al terra al moment que ens giràvem. Al cap de poc van arribar els pares de la Lídia i mentrestant sa mare ens ajudava a intentar posar-la de nou al llit i amb una palangana intentar que vomités, el seu pare corria per allà xerrant tot feliç i no només perquè fos festa major. Desprès d'una estona d'insistir-hi, vam aconseguir que s'estirés i jo i en Víctor vam tornar cap al ball, ja que la Lídia es va quedar a mirar que s'adormís i de pas dormir ella una mica, ja que l'endemà ella treballava.

Doncs la resta de la tropa vam continuar allà fins a les 7, que en Pere estava mort i el vam acompanyar a casa perquè dormís on hi vam trobar la mare de la Lídia vigilant l'Ari que tot just feia un quart d'hora que s'havia adormit i el vam deixar allà. Al final, només quedàvem els quatre fantàstics que vam estar allà fins les 8 o quarts de nou, no ho recordo bé, on vam veure sortir el sol tal i com marca la tradició. Quant en vam tenir prou (jo també estava força derrotat), vam anar a ca la Lídia a dormir una horeta fins a les 10 que ens vam despertar, uns més animats que d'altres ( oi, Víctor?) i vam anar cap a la Xaranga que el col·lectiu dels Barbis muntava cada any i on donaven menjar i veure gratis a tots els borratxos que encara resistien, o que havien anat a casa a dormir un parell d'hores. Doncs vam estar seguint la Xaranga jo, l'Irene, la Berta i en Víctor fins a quarts d'una del migdia, que vam tornar al Pa amb vi i sucre per veure la Lídia com currava i desprès vam tornar cap a casa seva a dormir una altra horeta fins a les dues, on vam despertar a l'Ari i en Pere, que estava fresc com una rosa, per anar al dinar popular que feien a la plaça on hi havia la Lídia mig trompa tot i estar currant. Vam agafar el plat de fideuà que ens van donar i que ens vam menjar cuita corrent ja que a les 3 passava el nostre tren de retorn a casa, per tant vam despedir-nos de tothom i també d'en Víctor i l'Irene, que els passaven a buscar amb cotxe més tard els seus pares i vam anar a esperar lo tren.

Per primer cop en molt de temps, RENFE ens va donar una alegria, ja que el revisor no ens va veure i ens vam estalviar 10€! Després d'estar quasi tot el trajecte dormint, En Pere i l'Ari van baixar a Sant Vicent de Calders, l'un per anar cap a Vilafranca, l'altra per anar a l'apartament dels pares del seu xicot on s'hi estarà una setmana. I al final vam quedar jo i la Berta que no vam baixar a Sants sinó a l'Estació de França, ja que no volíem trobar-nos cap revisor que ens cobrés el bitllet. D'allà vam anar cap a Arc de Triomf, on ella va pillar el Rodalies de Terrassa direcció Sabadell, l'únic que encara passa per totes les estacions de la capital i jo vaig haver d'anar fins a Sant Andreu a esperar que sortís el meu, que va tardar quasi una hora a sortir i que a sobre va parar a tot arreu. Al final vaig arribar a les 8 del vespre a Vic on mon pare m'esperava amb el cotxe per anar cap a Gurb i on el primer que vaig fer va ser entrar al Bloc a de la Lídia a veure què havia posat i després a dutxar-me, sopar i a dormir com un condemnat fins al dia següent.

Val a dir que va valer molt la pena i que m'ho vaig passar de putíssima mare! La gent de Capçanes és molt maca i les noies també! per últim, em queda dir que molt segurament faré cas a l'última cançó de la xaranga: "Passi-ho bé i fins l'any que ve!". Fins l'any que ve Capçanes!

El sabeu aquell d'una basca, un català, un aragonès i una gallega?

2007-07-26T21:56:00.000+02:00

Doncs això, que ahir vaig baixar a Barcelona per veure els meus companys d'universitat: La Maddalen, l'Hugo i l'Helena. De fet vaig baixar només perquè el senyor Hug pogués dormir a la meva habitació del pis i no hagués de dormir sota el pont (que tampoc m'hauria fet res a mi).

Ahir em vaig llevar a les 9 del matí per tal de baixar cap a la capital a rebre el senyor Hugo que venia des del país veí amb bus i arribava sobre les 11... El fet és que jo vaig baixar també amb bus que em deixava al costat de plaça Catalunya i jo i la maleta on portava els llençols pel senyoret vam anar de seguida cap a Sants per esperar-lo. Però un cop allà es veu que ja havia arribat i ja s'havia trobat amb la Mad i l'Helena, que ja portaven uns quants dies a la capital, i estaven a la plaça de Sants. Un cop tots trobats i saludats, vam anar cap al centre on les femmes havien d'anar a signar el contracte del seu nou pis, que estarà situat a la zona de Marina, molt aprop de la uni.

Un cop van haver signat el contracte i vam haver fet un parell o tres de birres i desprès d'anar a mirar a la universitat el tema de la matrícula ( i que jo hagués pogut anar a deixar les coses al pis) , varem agafar el funicular i després el telefèric de Montjuïc i vam anar a dinar al castell i hi vam passar la tarda estirats a la gespa, aprop d'un monument franquista en "en honor a los que dieron sus vidas por España" amb la bandereta, la creu i el pollastre per allà penjat. [Per cert, és lamentable que encara hi hagi monuments d'aquesta índole i més encara al castell de Montjuïc, on, entre molts altres presos polítics, van afusellar-hi al President Companys.]

Doncs vam estar estirats una bona estona allà, discutint amb l'Hugo sobre el nacionalisme, l'autodeterminació, el catalanisme, el separatisme i un seguit d'ismes que l'Hugo detesta com a bon patriota espanyol que és ( encara que ell no ho sàpiga;) ). Pels volts de les set varem descendir de la muntanya pel mateix camí i vam anar a parar una estona al meu pis, on em vaig trobar la Núria, que ens va proposar d'anar a Mataró que hi havien Les Santes ( i on en Miquel hi va anar ven carregat de alcohol). La idea, però no va reeixir perquè la Mad i l'Helena havien de fer bastants encàrrecs el dia següent abans de marxar. Al final doncs, vam fer cap a Santa Eulàlia al pis de la Lídia de l'Escala, que els hi havia deixat mentrestant elles buscaven pis, i vam sopar allà i després va venir una sobretaula memorable a base de calimotxo que va durar fins a les 2 ( quant l'Hugo i l'Helena van tancar-se a l'habitació tot borratxos dient: "diez minutos. Salimos en diez minutos!"). Òbviament, no han sortit fins avui a les onze que ha sigut quant ens hem llevat tots. Doncs això, jo i la Mad vam quedar sols al menjador i desprès d'una estona més de conversa i d'un massatge memorable vam acabar dormint al menjador a sobre d'un matalàs que vam rapinyar d'una de les habitacions.

Avui al matí, un cop llevats i un cop recollit i netejat tot el pis, hem marxat direcció el meu pis, on he agafat les coses i ens hem dirigit cap a Sants on a les dues he agafat el tren direcció Gurb. La Mad ha marxat a les tres cap a Donosti i l'Hugo i l'Helena han marxat junts a dos quarts de cinc cap a Osca, on s'hi estaran uns dies plegats.

doncs aquí s'acaba la crònica d'una trobada d'amics de la universitat, que va ser molt divertida i que ja trobo a faltar només de pensar que no els veuré fins al setembre. Que vos ho passeu molt bé aquest estiu i ens veiem l'any que ve! Petons i una abraçada!

Tinc el Síndrome de Peter Pan!

2007-07-23T22:19:00.000+02:00

Aquest vespre m'ha entrat un "baixón" dels guapos! Déu ni do quina menjada d'olla m'he fet!

Aquest "Sincope" és degut a que fa una estona estava mirant Efecte Mirall, que aquesta temporada grava a gent que ja ha fet els trenta o que els està a punt de fer i avui parlaven sobre com veien el fet de créixer i deixar de ser joves o no. Doncs la veritat entre tots m'han amargat el sopar. Tots, o quasi tots, deien que no se'n havien adonat i ja estaven casats, o tenien fills, o que no havien viscut la joventut tal i com haurien volgut perquè havien anat sorgint coses i havien atrassat els plans fins que ja no podien dur-los a terme. És a dir, que gairebé tots tenen en major o menor grau l'anomenat síndrome de Peter Pan, que el pateix tot aquell que es va fent gran però no vol deixar de ser jove i es deprimeix quant compleix anys.

Crec que jo també el tinc. Ja sé que no es pot comparar el meu cas, amb 18 anys que tinc, amb el de gent de 30-35 anys, però això tampoc vol dir que no m'hagi de preocupar fer anys, tot el contrari. La veritat és que el fet de tan sols pensar que algun dia hauré de deixar la vida que tinc ara per agafar responsabilitats i més responsabilitats fins que em jubili em deprimeix moltíssim. Jo, que no puc estar més de mitja hora fent el mateix sense que em distregui 15 mil milions de cops, hauré de treballar fins als 70 anys sense haver viscut abans? va home, va!

Cada cop ho tinc més clar. Jo no puc morir-me sense fer 5 grans viatges a la meva vida! D'aquests 5, tres els tinc pensats al detall, els altres dos encara s'han de meditar...

El primer i més urgent seria fer la ruta de tren del Transiberià, que va des de Moscou fins a Vladivostok, a l'extrem oriental de Sibèria. Aquest el vull fer abans d'acabar la Universitat ja que és el més econòmic dels cinc.

El Següent seria fer amb cotxe de punta a punta els EUA, d'anada i tornada, passant per les principals ciutats Americanes que tantes vegades hem vist al cinema. Aquest haig de dedicar-hi com a mínim un mes, ja que els EUA són immensos i hi han moltes coses a veure.

El tercer que aquest diríem que el tinc clar des de que en vaig sentir a parlar, és anar a la Polinèsia Francesa, a l'altra punta del món, i viure allà una temporada. El problema d'aquest és el fet de anar a viure a l'altre punta del món, suposa una forta inversió de capital.

El quart i el cinquè, són els que encara haig de pensar però crec que un seria anar a l'Àfrica i fer-la de punta a punta amb cotxe. Aquesta empresa requereix una forta inversió de capital i molt de temps que no crec que en disposi. L'altre potser seria Anar a recórrer Amèrica del Sud o potser agafar el cotxe, sortir de casa i anar seguint la carretera i anar travessant països asiàtics fins arribar a Xina o algun altre país del sud-est asiàtic. Aquests s'han de valorar molt.

Crec que si faig això, la meva consciencia estarà més tranquil·la i podré madurar i deixar de ser jove sense tenir la sensació de que he malgastat la meva joventut. I si realment d'aquí 10 o 12 anys no he fet cap d'aquests viatges, serà o perquè no m'ho he pogut permetre ( fet molt probable), perquè no he tingut temps o perquè no m'ha fet falta viatjar per sentir que he aprofitat la vida. Aquest últim perquè, el veig força complicat de que succeeixi ja que sempre he tingut afany de viatjar i conèixer nous mons i noves cultures.

Ah! i em descuidava el més important. D'aquests viatges, almenys dos els haig de fer amb alguna persona de la qual estigui enamorat, per tal de fer més memorables aquestes experiències i perquè si l'invent funciona, no vull estar molt de temps sense aquesta persona.

Però primer em falta trobar-la. Serà qüestió de posar-s'hi, no?

Els Teletubbies al país de la censura...

2007-07-21T15:38:00.000+02:00

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un rei que tenia un fill que es deia Felip. Aquest fill, a l'igual que el seu pare, no era molt eixerit, per dir-ho d'una manera suau. Un dia, desprès que la mare del Príncep Felip, que tenia el mateix nom que la capital de Bulgària, l'hi prohibís al seu fill que es casés amb una plebea d'un altre regne que es dedicava a portar roba nova i a ensenyar cuixes, va conèixer una periodista que treballava als informatius de la televisió gubernamental i que portava roba no tan nova ni ensenyava les cuixes, i el Príncep, que era pòtul de mena i li feia mandra haver d'anar al regne de la seva estimada model, va decidir tontejar amb aquesta periodista per tal de fer matar l'aborriment que comporta el laboriós treball d'estar al servei del regne, representar-lo a l'exterior i comprovar l'estat de la neu de les estacions d'esquí. Però, el príncep, amant dels riscos i enamoradís com pocs, va acabar enamorant-se d'aquella fera ferotge i de molta mala llet i li va proposar de casar-s'hi. La plebea, conscient de que estava apunt de fotre el "braguetazo" del segle, va caure rendida als peus del príncep davant aquesta proposició i es van casar.

El casament, celebrat a la capital de Teletubbielandia, va estar ple de convidats vinguts d'arreu del món, però va ser un dia gris i plujós i la nova princesa, empipada pel mal temps, va donar les culpes al seu nou marit i el va castigar sense cap petó, i alguns fins i tot diuen que sense nit de noces. Passaven els anys, i com que les coses anaven bé econòmicament a la monarquia, la (anomenada pel poble) puta del regne, va començar a parir filles com una desesperada. Primer va venir la Elionor, el nom de la qual l'havien escollit, molt segurament, desprès d'anar a veure El Senyor dels Anells al cinema. La segona es deia com la reina mare, que va venir abans del que desitjaven, ja que no podrien rebre els 2.500 € que va prometre el govern del gran mentider per als fills nascuts a partir de juny i així fer punts poder guanyar unes eleccions que tenia bastant de cul.

Aquest fet, no va fer desistir en l'expressa voluntat del príncep, de que els seus fills estiguessin encara més mantinguts per aquells estúpids que cada nadal es reunien davant de la Tubbietele per escoltar el seu missatge de pau, tranquil·litat i bondat i així complir amb el contracte indefinit que tenia amb l'estat. Aquest fet, però, no va passar desapercebut pels súbdits, que llegien una revista que es deia el Tubbiedijous, que sortia els dimecres on se'n reien de tots els titelles i bufons de la cort i se'ls hi va acudir, mostrar la voluntat i el vigor amb el qual el seu príncep treballava per a donar-los hereus a la corona i així ho van fer. Però, aquest fet va molestar a la cort, ja que no havien dibuixat bé l'habitació dels prínceps, ja que de tan grossa no cabia a la portada, fet que va empipar molt a la princesa, presumida com poques, i va fer que el rei prohibís la venda i distribució d'aquesta revista, retirant-la de tots els quioscos del regne i empresonant als responsables de tal ofensa, els quals mai més van veure la llum del dia i molt menys un contracte en les revistes i diaris del regne. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos!.

Aquest preciós conte, va dedicat a la monarquia espanyola. Aquest enorme paràsit que va xuclant diners dels catalans ( i dels espanyols) i que van vivint a costa del nostre benestar, sense treballar, gastant cada vegada més diners de les arques públiques i robant al poble com uns lladres silenciosos però a gran escala.

Avui dedico el meu post als companys i companyes de la revista d'humor "El Jueves", els quals la justícia espanyola, en nom del rei, ha ordenat segrestar l'últim volum de la revista on apareixien els prínceps d'Astúries copulant i intentant aconseguir les ajudes que el president espanyol ha promès pels nounats. Aquest acte totalitari, despreciable i tant poc democràtic ha succeït aquesta setmana passada i ha traspassat les fronteres de l'estat espanyol, on molts diaris se'n han fet ressò. I el més fort de tot és que aquest acte censurador segurament no es quedarà així, ja que ara pretenen denunciar als "autors" del dibuix per ofensa a la corona amb penes de 2 anys de presó! i això està passant a l'any 2007, 30 anys desprès de la mort de Franco, que pel que es veu, ho tenia tot molt més ben "atado" del que la gran majoria pensem.

Personalment penso que aquesta monarquia, hereva del feixisme i instaurada pel mateix Franco, mereix que sigui com a mínim foragitada del país, que totes les seves possessions, fortunes i riqueses tornin al lloc del que van sortir, es a dir de les mans del poble i posats a demanar, que pateixin la mateixa sort que els seus parents francesos de finals del segle XVIII, que és el que es mereixen i el que els hauria d'haver passat molt de temps! Ara si voleu ja podeu enviar els GEOS, l'armada mora o la mare que va parir el rei a veure si hi ha cap bomba sota algun cotxe i aplicar-me la llei antiterrorista i fins i tot el dret de cuixa, que jo seguiré aquí, pensant el que penso, actuant i lluitant des del jovent independentista perquè la gent dels Països Catalans no hagi de suportar mai més aquesta lacra de la qual la gran majoria d'espanyols no se'n senten representats i els catalans encara menys!

Els Borbons als Taurons! Visca la república Catalana!

PD: Ànims companys de "El Jueves", tot el meu suport i solidaritat. Entre totes i tots els acabarem fent fora!

Una ressaca més duradora del que m’esperava

2007-07-19T13:32:00.000+02:00

Ahir, dimecres 18 de juliol de 2007 va començar l’etapa d’estudi de cara als exàmens de les assignatures que em van quedar penjades aquest curs i de les quals al setembre m’examino. Potser és una mala data per començar a estudiar, ja que fa 76 anys, uns quants militars van creure que ja n’hi havia hagut prou d’aquest invent molest que es diu democràcia i que ja havia durat massa la tonteria del poble de voler dirigir-se a sí mateix i més encara quant hi havia quatre obrers que deien que tot havia de ser de tots i que, per tant feien perillar els seus estimats ( i amplis) patrimonis i les seves extenses fortunes o quatre pagesots de les muntanyes de la “región nororiental” que deien que se sentien diferents i que no volien continuar sent espanyols i que trencaven la gloriosa unitat del grandíssim “ Imperio donde nunca se ponía el sol”. Doncs aquests “Il·lustres” militars van organitzar un cop d’estat que a la península va començar el 18 de juliol del 1936 i que va abocar a Espanya a una cruenta guerra civil que va destrossar el país, va matar famílies senceres i va crear odis i rancors entre familiars i persones del mateix barri o poble que tardarien molt a tancar-se i que encara avui dia, són latents a la nostra societat de forma més o menys important.

Però no vull allargar-me més recordant aquell dia infame, o “Glorioso dia” segons uns pocs nostàlgics que ahir encara ho van anar a celebrar davant l’impunitat d’aquest estat de dret (per alguns), que no dubta a prohibir concentracions i manifestacions que tinguin un mínim tuf a nacionalisme basc o català (o concentracions on es fa apologia del terrorisme com diuen ells) i que permet amb total normalitat que feixistes facin apologia d’una nova guerra civil amb lemes com “ 76 años después, volveremos a pasar! “ o “Muerte al separatismo” si això és normal en un país democràtic, que em tornin a explicar el concepte de democràcia, que el que m’han ensenyat no s’ajusta per enlloc dins l’estat espanyol. Al final sí que m’he allargat una mica...

Però bé tornem als meus estudis. Ahir vaig començar a estudiar Relacions Internacionals i m’he anat distribuint les sis setmanes que em queden de manera que cada tres o quatre dies faci una assignatura diferent i deixi les dues últimes setmanes a repassar i estudiar els primers exàmens que tinc el 3 de setembre i que s’allargaran fins al 12. En total 8 exàmens distribuïts en 9 dies per haver fet el ximplet aquest curs i perquè ( volent o no), durant l’època d’exàmens sempre tenia altres coses al cap que, tanmateix, no serveixen ni les vull fer servir d’excusa. El problema és que per culpa de no haver fet tot el que em tocava durant el curs, ara m’he quedat pràcticament sense estiu (això no vol dir que no tornaré a sortir de casa fins el setembre ni que no aniré cap altra Festa Major! Però que us heu pensat que m’he tornat boig o què?).

Per tant, aquest estiu hauré de viure enmig d’una balança on, per una banda hi haurà apunts i més apunts i per l’altra festa, alegria, sexe, drogues i Rock & Roll . Sabré compensar-ho? Mare de Déu senyor! Oi tant! I si no, al setembre em tocarà conèixer a les noies de primer de Polítiques, ves quin greu que em sap!

75 anys després, han tornat...

2007-07-17T16:09:00.000+02:00

Doncs sí, ja tornen a voltar per les nostres muntanyes. Els llops han tornat desprès de 75 anys d’exili forçat desprès del genocidi al que van ser sotmesos, juntament amb altres grans carnívors com els ossos, per part de l’home que el considerava un animal malèfic, que menjava persones i atacava els ramats que els pagesos tenien a pasturar i que no va parar fins a exterminar-lo. De fet ja fa anys que el meu oncle, que és caçador, m’havia dit que els llops estaven tornant i que ja n’hi havia i que aviat no tant sols voltarien per tot el Pirineu i Pre-Pirineu, sinó que també entrarien al massís del Montseny i possiblement alguna nit clara, s’escoltarien els seus udols des de Tavèrnoles.

Però el principal fet que fa que jo dediqui el segon post d’aquest bloc al canis lupus no és el fet que hagi tornat ( que tot i així mereixeria un escrit) sinó el fet que quant jo vaig llegir la notícia publicada al 9 Nou del dilluns 9 de juliol , estava esmorzant al Bar 9 de Perafita i quant vaig llegir el titular vaig exclamar en veu alta “ Hòstia! El llop ha tornat a Catalunya!” . De seguida vaig començar a llegir en veu alta perquè l’Esteve, el company de feina pogués sentir què deia. Un cop acabat de llegir una part del paràgraf, un pagès que devia rondar la setantena va dir: “ ja està, aquest govern no serveix per res! Ara a sobre deixen introduir animals perillosos que són un perill pels animals i per les persones que van d’excursió a la muntanya!”. Jo la veritat em vaig sorprendre molt de la reacció d’aquest senyor, ja que vaig notar por i temor a la seva veu, per un animal que havien exterminat abans de que ell nasqués i que ni tant sols el seu pare devia haver vist mai.

De seguida varem començar a parlar i a discutir sobre el tema, dient ell que els llops eren perillosos i que atacaven als animals i les persones i jo contestant que és cert que no són inofensius, però que en tota Europa fa 150 anys que no es registra cap atac d’un llop a una persona i que això és més aviat la por a un animal desconegut que de ben segur fugiria tant bon punt olorés un home. La veritat és que aquesta discussió va durar una bona estona i al final varem acabar dient que malgrat podia atacar el bestiar, era bo per l’ecosistema que el llop tornès, si més no per posar la cadena alimentària al seu lloc i acabar amb l’autèntica plaga de Senglars i cabirols que afecta els nostres boscos i aquests si que poden causar danys humans.

La veritat jo penso que és una molt bona notícia que aquest depredador torni d’una terra de la qual no havia d’haver marxat i a la qual pot aportar molts més beneficis que no pas pèrdues, ja que el turisme pot sortir beneficiat del retorn d’aquest animal, és més, pot donar nous llocs de treball en zones on el jovent es veu obligat a marxar per falta de sortides professionals. I sí realment ataquen a bestiar, la Generalitat ha d’indemnitzar als pagesos per tal de garantir que el retorn d’aquesta espècie pugui dur-se a terme i sigui beneficiosa per tothom!

Senyor Llop, benvingut de nou a casa seva!

Tot el que té un principi...

2007-07-17T02:03:00.001+02:00

Doncs això, al final desprès de molts dies de donar-hi voltes i de disposar d'una estona lliure, he decidit crear el meu propi espai on penjar qualsevol idea, suggeriment i opinió en general que em passi pel cap. Per tots els que disposeu d'una mica de temps per passar per aquest bloc, sabeu que sereu benvinguts, i els que no us dic que no costa res de mirar-lo encara que siguin cinc segons! però per començar un nou projecte s'han de redactar les bases que aquest seguirà ( perquè veieu que d'alguna cosa m'ha servit l'universitat aquest any). Aquestes bases me les estic inventant right now:

Constitució del Bloc independent de l'Ignasi Bosch
(Plagiada una mica de la Constitució Espanyola perquè
veieu que no soc un separatista tan malo,malo,malo...)

Títol Primer.

Art1.Aquest bloc es declara com a bloc Social i democràtic que propugna per damunt de tot els valors de la igualtat, la llibertat, la justícia i el pluralisme polític.

Art2.La sobirania bloquera resideix en la meva persona, del qual emanen el poder dels meus dits sobre el teclat.

Art3. Aquest bloc considera que els Països Catalans són una nació sense estat, els habitants de la qual mereixen tenir el dret d'existir i de decidir què volen ser i què no i per tant serà una de les principals reclamacions d'aquest humil bloc.

Art.4 El Català ( i totes les seves variants dialectals) és la llengua oficial d'aquest bloc, per tant, tots els escrits estaran escrits en aquesta llengua i en cas de que no sigui així, tindran la seva corresponent traducció si s'escau. Tots els lectors d'aquest bloc tenen el dret de conèixer i usar aquesta llengua, que potser no és la més parlada ni la més bonica, però és la nostra.

Art.5 La capital d'aquest Bloc és el poble de Gurb de la plana.

Art.6 Qualsevol persona té dret a expressar la seva opinió sobre els temes que es plantegin aquí sempre i quant aquesta opinió no estigui subjecte de idees o insults racistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes, feixistes o totalitaris ni que ataquin personalment a un o una dels participants d'aquest bloc.

Art.7 Aquest bloc es declara Ateu i contrari a qualsevol mena de control sobre les persones per part d'una jerarquia religiosa. No obstant accepta que les persones puguin tenir una fe o creença en un ésser sobrenatural sempre i quan aquest no influeixi sobre les seves decisions i molt menys, els condemni a morir per aquesta religió.

Art.8 Les forces armades, constituïdes per l'exèrcit de correctors de faltes, l'armada de sancionadors d'opinions políticament i èticament incorrectes i el cos de responsables del Gulagh, tenen com a missió garantizar la soberania e independència de Esp... ( ai, no això no ho havia de copiar) garantir que es compleixin tots els articles anteriors i vetllar per la igualtat i llibertat d'opinió dels diferents oradors i oradores.

Art.9 Aquest bloc accepta els corrents d'opinió i recolzarà la seva creació sempre i quant ningú em faci el llit (a no ser que sigui literalment) en la direcció d'aquest bloc.

Art.10 Es constitueix el Gulagh, com a centre de confinament per a qualsevol esser despreciable que s'excedeixi en les seves opinions o que simplement estigui tarat del cap i sigui un fanàtic religiós, o qualsevol mena de feixista o simplement totalitari. Aquest individu hi serà confinat fins a la seva reeducació o fins que mori de fam depenent de lo malparit que sigui i el castic que jo li assigni.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquesta constitució queda aprovada pel poble Gurbetà amb una participació del 100% amb un vot a favor, cap en contra i cap en blanc.

Bé ja aquesta palla mental ja ha donat massa de sí. Au, sigueu benvinguts i benvingudes a aquest nou espai.

Salut a totes i tots!