Per fi, Capçanes

Volia començar la crònica de la festa major diumenge, quant vaig arribar a casa, però la veritat estava mort, brut i amb ganes de dormir 48 hores seguides. Ossigui que la faré avui, que ja estic del tot recuperat. Comença dons la crònica de la festa major de Capçanes viscuda per aquest humil gurbetà!

Tot va començar fa ja bastants dies, quant encara estàvem a la universitat, que la senyora Lídia Pelejà, no parava de parlar del seu poble com si fos la setena meravella del món, que algun dia hi havíem d'anar i que "sí esteu tot lo dia de festa major ja voreu que és una festa!". Al final, més per curiositat i ganes de conèixer món que per pena, vam acabar dient que sí que vindríem per festa major a veure què tal era lo poble. Dit i fet, fa dues setmanes, ella ens va passar un correu a tots i totes els interessats parlant del planning que hi havia, com arribar a lo poble i qui més vindria.

Dissabte em vaig llevar força d'ora per aprofitar una mica el matí i estudiar Polítiques II, però poca cosa vaig fer, ja que entre esmorzar, dutxar-me i preparar la bossa, de seguida se'm van fer la una de la tarda, hora que jo havia d'agafar el tren a Vic per baixar fins a Barcelona i trobar-me amb la gent. El tren va parar a Sant Andreu Arenal, per culpa de les obres de l'AVE i vaig haver de travessar tota la ciutat amb metro fins a Sants. Un cop allí, la primera que vaig trobar va ser la Berta, que l'acompanyava el seu pare. Al cap de poc, en Pere va trucar-me estan a 3 metres de mi preguntant on érem xD. De seguida va arribar en Víctor i vam anar a la guixeta a comprar els bitllets cap a "capcanes", que costaven nou amb setanta euros! A les quatre va sortir el nostre tren i les dues hores següents vam anar direcció sud seguint la línia de la costa fins a Tarragona, on la via va fer cap a l'interior. El tren cada vegada anava més buit i un cop passat Reus, vam estar la resta del viatge contant túnels i mirant les parades per tal de no passar-nos.

A les 18:08 vam arribar a Capçanes. L'estació no existeix i en el seu lloc hi ha un baixador solitari i també hi havia una persona, que el primer que va dir en veure'ns baixar va ser "tremendo!". Un cop la vam saludar tots, vam anar cap a la piscina municipal on ens vam recordar que la Irene venia amb el tren des de la Torre de l'Espanyol (quin nom xD) i la Lídia va anar a buscar-la a l'estació. Mentrestant, nosaltres vam canviar-nos i mentre l'esperàvem, en Pere mirava el Barça i jo i en Víctor, vam anar de pet a l'aigua. De seguida van venir l'Irene i la Lídia i ens vam continuar banyant tots fins a les 7:30, que la Lídia entrava a treballar al Pa amb vi i Sucre el bar de la plaça major i quasi bé l'únic que hi havia. La resta de la tropa vam anar cap a l'estació a esperar l'Ari, que se li havien creuat tots els cables i havia agafat un avió des de Mallorca per venir a Capçanes! Però després d'esperar-nos una bona estona sense que arribés el seu tren, vam anar a trobar la Lídia a veure si en sabia res i per sorpresa nostra allà estava l'Ari, que havia arribat una mica abans i havia anat cap a la plaça on s'havia trobat amb la Lídia sense que nosaltres ho sabéssim. Un cop hi vam ser tots, vam començar a jugar a cartes i a abusar de l'amistat de la Lídia que ens va pagar a tots una ronda de beures. Una mica més tard vam anar a voltar pel poble a fer de turistes i vam esperar que la Lídia plegués de treballar mentrestant veiem el correfoc a la plaça (que per cert, em van foradar uns mitjons que eren nous amb una guspira!). a quarts de deu, la Lídia va acabar la jornada laboral i vam anar cap a casa seva a deixar les coses on vam trobar els seus pares que jo ja coneixia de Barcelona i, val a dir, que te mare és igual que tu i ton pare igual de boig!

Cap a les 10, un cop tots pentinats, nets i planxats ; vam fer cap a la plaça de Carrasclet, on el correfoc encara continuava i on havíem quedat amb els amics de la Lídia. Un cop acabat el correfoc, tota la colla vam anar cap a una masia que hi havia al final de la vall, que era d'un amic de la Lídia i on vam sopar i fer la festa corresponent. Val a dir que és una casa que no tenia llum corrent i que anava amb generador elèctric ( en Víctor es devia sentir com a casa! xD) i allà al mig de l'era, els seus amics van muntar una taula de mescles i uns altaveus i vam tenir la rave apunt, això sí, després de sopar a quarts de 2 de la matinada ja que faltava gent per arribar, amb una gana que jo tenia desprès d'haver fet un trist entrepà en tota la tarda! Després vam començar la festa de veritat i a mamar com a condemnats! Vam estar allà fins els volts de les 5, qua vam plegar veles i ens vam dirigir cap al poble on hi havia discomòbil.

Un cop arribats de nou a Capçanes va començar el merder, ja que la senyora Ari, borratxa perduda com sempre, no s'aguantava dreta, es va fotre a plorar i anava dient que estava enamorada del seu xicot fins al punt de trucar-lo a quarts de 6 de la matinada dient-l'hi: " Ignasi, jo t'estim molt! snif, snif, Ignasi t'estim!" xD. Doncs entre jo, en Víctor i la Lídia la vam haver d'acompanyar fins a casa seva on la vam intentar posar al llit tota borratxa però queia al terra al moment que ens giràvem. Al cap de poc van arribar els pares de la Lídia i mentrestant sa mare ens ajudava a intentar posar-la de nou al llit i amb una palangana intentar que vomités, el seu pare corria per allà xerrant tot feliç i no només perquè fos festa major. Desprès d'una estona d'insistir-hi, vam aconseguir que s'estirés i jo i en Víctor vam tornar cap al ball, ja que la Lídia es va quedar a mirar que s'adormís i de pas dormir ella una mica, ja que l'endemà ella treballava.

Doncs la resta de la tropa vam continuar allà fins a les 7, que en Pere estava mort i el vam acompanyar a casa perquè dormís on hi vam trobar la mare de la Lídia vigilant l'Ari que tot just feia un quart d'hora que s'havia adormit i el vam deixar allà. Al final, només quedàvem els quatre fantàstics que vam estar allà fins les 8 o quarts de nou, no ho recordo bé, on vam veure sortir el sol tal i com marca la tradició. Quant en vam tenir prou (jo també estava força derrotat), vam anar a ca la Lídia a dormir una horeta fins a les 10 que ens vam despertar, uns més animats que d'altres ( oi, Víctor?) i vam anar cap a la Xaranga que el col·lectiu dels Barbis muntava cada any i on donaven menjar i veure gratis a tots els borratxos que encara resistien, o que havien anat a casa a dormir un parell d'hores. Doncs vam estar seguint la Xaranga jo, l'Irene, la Berta i en Víctor fins a quarts d'una del migdia, que vam tornar al Pa amb vi i sucre per veure la Lídia com currava i desprès vam tornar cap a casa seva a dormir una altra horeta fins a les dues, on vam despertar a l'Ari i en Pere, que estava fresc com una rosa, per anar al dinar popular que feien a la plaça on hi havia la Lídia mig trompa tot i estar currant. Vam agafar el plat de fideuà que ens van donar i que ens vam menjar cuita corrent ja que a les 3 passava el nostre tren de retorn a casa, per tant vam despedir-nos de tothom i també d'en Víctor i l'Irene, que els passaven a buscar amb cotxe més tard els seus pares i vam anar a esperar lo tren.

Per primer cop en molt de temps, RENFE ens va donar una alegria, ja que el revisor no ens va veure i ens vam estalviar 10€! Després d'estar quasi tot el trajecte dormint, En Pere i l'Ari van baixar a Sant Vicent de Calders, l'un per anar cap a Vilafranca, l'altra per anar a l'apartament dels pares del seu xicot on s'hi estarà una setmana. I al final vam quedar jo i la Berta que no vam baixar a Sants sinó a l'Estació de França, ja que no volíem trobar-nos cap revisor que ens cobrés el bitllet. D'allà vam anar cap a Arc de Triomf, on ella va pillar el Rodalies de Terrassa direcció Sabadell, l'únic que encara passa per totes les estacions de la capital i jo vaig haver d'anar fins a Sant Andreu a esperar que sortís el meu, que va tardar quasi una hora a sortir i que a sobre va parar a tot arreu. Al final vaig arribar a les 8 del vespre a Vic on mon pare m'esperava amb el cotxe per anar cap a Gurb i on el primer que vaig fer va ser entrar al Bloc a de la Lídia a veure què havia posat i després a dutxar-me, sopar i a dormir com un condemnat fins al dia següent.

Val a dir que va valer molt la pena i que m'ho vaig passar de putíssima mare! La gent de Capçanes és molt maca i les noies també! per últim, em queda dir que molt segurament faré cas a l'última cançó de la xaranga: "Passi-ho bé i fins l'any que ve!". Fins l'any que ve Capçanes!

El sabeu aquell d'una basca, un català, un aragonès i una gallega?

Doncs això, que ahir vaig baixar a Barcelona per veure els meus companys d'universitat: La Maddalen, l'Hugo i l'Helena. De fet vaig baixar només perquè el senyor Hug pogués dormir a la meva habitació del pis i no hagués de dormir sota el pont (que tampoc m'hauria fet res a mi).

Ahir em vaig llevar a les 9 del matí per tal de baixar cap a la capital a rebre el senyor Hugo que venia des del país veí amb bus i arribava sobre les 11... El fet és que jo vaig baixar també amb bus que em deixava al costat de plaça Catalunya i jo i la maleta on portava els llençols pel senyoret vam anar de seguida cap a Sants per esperar-lo. Però un cop allà es veu que ja havia arribat i ja s'havia trobat amb la Mad i l'Helena, que ja portaven uns quants dies a la capital, i estaven a la plaça de Sants. Un cop tots trobats i saludats, vam anar cap al centre on les femmes havien d'anar a signar el contracte del seu nou pis, que estarà situat a la zona de Marina, molt aprop de la uni.

Un cop van haver signat el contracte i vam haver fet un parell o tres de birres i desprès d'anar a mirar a la universitat el tema de la matrícula ( i que jo hagués pogut anar a deixar les coses al pis) , varem agafar el funicular i després el telefèric de Montjuïc i vam anar a dinar al castell i hi vam passar la tarda estirats a la gespa, aprop d'un monument franquista en "en honor a los que dieron sus vidas por España" amb la bandereta, la creu i el pollastre per allà penjat. [Per cert, és lamentable que encara hi hagi monuments d'aquesta índole i més encara al castell de Montjuïc, on, entre molts altres presos polítics, van afusellar-hi al President Companys.]

Doncs vam estar estirats una bona estona allà, discutint amb l'Hugo sobre el nacionalisme, l'autodeterminació, el catalanisme, el separatisme i un seguit d'ismes que l'Hugo detesta com a bon patriota espanyol que és ( encara que ell no ho sàpiga;) ). Pels volts de les set varem descendir de la muntanya pel mateix camí i vam anar a parar una estona al meu pis, on em vaig trobar la Núria, que ens va proposar d'anar a Mataró que hi havien Les Santes ( i on en Miquel hi va anar ven carregat de alcohol). La idea, però no va reeixir perquè la Mad i l'Helena havien de fer bastants encàrrecs el dia següent abans de marxar. Al final doncs, vam fer cap a Santa Eulàlia al pis de la Lídia de l'Escala, que els hi havia deixat mentrestant elles buscaven pis, i vam sopar allà i després va venir una sobretaula memorable a base de calimotxo que va durar fins a les 2 ( quant l'Hugo i l'Helena van tancar-se a l'habitació tot borratxos dient: "diez minutos. Salimos en diez minutos!"). Òbviament, no han sortit fins avui a les onze que ha sigut quant ens hem llevat tots. Doncs això, jo i la Mad vam quedar sols al menjador i desprès d'una estona més de conversa i d'un massatge memorable vam acabar dormint al menjador a sobre d'un matalàs que vam rapinyar d'una de les habitacions.

Avui al matí, un cop llevats i un cop recollit i netejat tot el pis, hem marxat direcció el meu pis, on he agafat les coses i ens hem dirigit cap a Sants on a les dues he agafat el tren direcció Gurb. La Mad ha marxat a les tres cap a Donosti i l'Hugo i l'Helena han marxat junts a dos quarts de cinc cap a Osca, on s'hi estaran uns dies plegats.

doncs aquí s'acaba la crònica d'una trobada d'amics de la universitat, que va ser molt divertida i que ja trobo a faltar només de pensar que no els veuré fins al setembre. Que vos ho passeu molt bé aquest estiu i ens veiem l'any que ve! Petons i una abraçada!

Tinc el Síndrome de Peter Pan!

Aquest vespre m'ha entrat un "baixón" dels guapos! Déu ni do quina menjada d'olla m'he fet!

Aquest "Sincope" és degut a que fa una estona estava mirant Efecte Mirall, que aquesta temporada grava a gent que ja ha fet els trenta o que els està a punt de fer i avui parlaven sobre com veien el fet de créixer i deixar de ser joves o no. Doncs la veritat entre tots m'han amargat el sopar. Tots, o quasi tots, deien que no se'n havien adonat i ja estaven casats, o tenien fills, o que no havien viscut la joventut tal i com haurien volgut perquè havien anat sorgint coses i havien atrassat els plans fins que ja no podien dur-los a terme. És a dir, que gairebé tots tenen en major o menor grau l'anomenat síndrome de Peter Pan, que el pateix tot aquell que es va fent gran però no vol deixar de ser jove i es deprimeix quant compleix anys.

Crec que jo també el tinc. Ja sé que no es pot comparar el meu cas, amb 18 anys que tinc, amb el de gent de 30-35 anys, però això tampoc vol dir que no m'hagi de preocupar fer anys, tot el contrari. La veritat és que el fet de tan sols pensar que algun dia hauré de deixar la vida que tinc ara per agafar responsabilitats i més responsabilitats fins que em jubili em deprimeix moltíssim. Jo, que no puc estar més de mitja hora fent el mateix sense que em distregui 15 mil milions de cops, hauré de treballar fins als 70 anys sense haver viscut abans? va home, va!

Cada cop ho tinc més clar. Jo no puc morir-me sense fer 5 grans viatges a la meva vida! D'aquests 5, tres els tinc pensats al detall, els altres dos encara s'han de meditar...

El primer i més urgent seria fer la ruta de tren del Transiberià, que va des de Moscou fins a Vladivostok, a l'extrem oriental de Sibèria. Aquest el vull fer abans d'acabar la Universitat ja que és el més econòmic dels cinc.

El Següent seria fer amb cotxe de punta a punta els EUA, d'anada i tornada, passant per les principals ciutats Americanes que tantes vegades hem vist al cinema. Aquest haig de dedicar-hi com a mínim un mes, ja que els EUA són immensos i hi han moltes coses a veure.

El tercer que aquest diríem que el tinc clar des de que en vaig sentir a parlar, és anar a la Polinèsia Francesa, a l'altra punta del món, i viure allà una temporada. El problema d'aquest és el fet de anar a viure a l'altre punta del món, suposa una forta inversió de capital.

El quart i el cinquè, són els que encara haig de pensar però crec que un seria anar a l'Àfrica i fer-la de punta a punta amb cotxe. Aquesta empresa requereix una forta inversió de capital i molt de temps que no crec que en disposi. L'altre potser seria Anar a recórrer Amèrica del Sud o potser agafar el cotxe, sortir de casa i anar seguint la carretera i anar travessant països asiàtics fins arribar a Xina o algun altre país del sud-est asiàtic. Aquests s'han de valorar molt.

Crec que si faig això, la meva consciencia estarà més tranquil·la i podré madurar i deixar de ser jove sense tenir la sensació de que he malgastat la meva joventut. I si realment d'aquí 10 o 12 anys no he fet cap d'aquests viatges, serà o perquè no m'ho he pogut permetre ( fet molt probable), perquè no he tingut temps o perquè no m'ha fet falta viatjar per sentir que he aprofitat la vida. Aquest últim perquè, el veig força complicat de que succeeixi ja que sempre he tingut afany de viatjar i conèixer nous mons i noves cultures.

Ah! i em descuidava el més important. D'aquests viatges, almenys dos els haig de fer amb alguna persona de la qual estigui enamorat, per tal de fer més memorables aquestes experiències i perquè si l'invent funciona, no vull estar molt de temps sense aquesta persona.

Però primer em falta trobar-la. Serà qüestió de posar-s'hi, no?

Els Teletubbies al país de la censura...

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un rei que tenia un fill que es deia Felip. Aquest fill, a l'igual que el seu pare, no era molt eixerit, per dir-ho d'una manera suau. Un dia, desprès que la mare del Príncep Felip, que tenia el mateix nom que la capital de Bulgària, l'hi prohibís al seu fill que es casés amb una plebea d'un altre regne que es dedicava a portar roba nova i a ensenyar cuixes, va conèixer una periodista que treballava als informatius de la televisió gubernamental i que portava roba no tan nova ni ensenyava les cuixes, i el Príncep, que era pòtul de mena i li feia mandra haver d'anar al regne de la seva estimada model, va decidir tontejar amb aquesta periodista per tal de fer matar l'aborriment que comporta el laboriós treball d'estar al servei del regne, representar-lo a l'exterior i comprovar l'estat de la neu de les estacions d'esquí. Però, el príncep, amant dels riscos i enamoradís com pocs, va acabar enamorant-se d'aquella fera ferotge i de molta mala llet i li va proposar de casar-s'hi. La plebea, conscient de que estava apunt de fotre el "braguetazo" del segle, va caure rendida als peus del príncep davant aquesta proposició i es van casar.

El casament, celebrat a la capital de Teletubbielandia, va estar ple de convidats vinguts d'arreu del món, però va ser un dia gris i plujós i la nova princesa, empipada pel mal temps, va donar les culpes al seu nou marit i el va castigar sense cap petó, i alguns fins i tot diuen que sense nit de noces. Passaven els anys, i com que les coses anaven bé econòmicament a la monarquia, la (anomenada pel poble) puta del regne, va començar a parir filles com una desesperada. Primer va venir la Elionor, el nom de la qual l'havien escollit, molt segurament, desprès d'anar a veure El Senyor dels Anells al cinema. La segona es deia com la reina mare, que va venir abans del que desitjaven, ja que no podrien rebre els 2.500 € que va prometre el govern del gran mentider per als fills nascuts a partir de juny i així fer punts poder guanyar unes eleccions que tenia bastant de cul.

Aquest fet, no va fer desistir en l'expressa voluntat del príncep, de que els seus fills estiguessin encara més mantinguts per aquells estúpids que cada nadal es reunien davant de la Tubbietele per escoltar el seu missatge de pau, tranquil·litat i bondat i així complir amb el contracte indefinit que tenia amb l'estat. Aquest fet, però, no va passar desapercebut pels súbdits, que llegien una revista que es deia el Tubbiedijous, que sortia els dimecres on se'n reien de tots els titelles i bufons de la cort i se'ls hi va acudir, mostrar la voluntat i el vigor amb el qual el seu príncep treballava per a donar-los hereus a la corona i així ho van fer. Però, aquest fet va molestar a la cort, ja que no havien dibuixat bé l'habitació dels prínceps, ja que de tan grossa no cabia a la portada, fet que va empipar molt a la princesa, presumida com poques, i va fer que el rei prohibís la venda i distribució d'aquesta revista, retirant-la de tots els quioscos del regne i empresonant als responsables de tal ofensa, els quals mai més van veure la llum del dia i molt menys un contracte en les revistes i diaris del regne. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos!.




Aquest preciós conte, va dedicat a la monarquia espanyola. Aquest enorme paràsit que va xuclant diners dels catalans ( i dels espanyols) i que van vivint a costa del nostre benestar, sense treballar, gastant cada vegada més diners de les arques públiques i robant al poble com uns lladres silenciosos però a gran escala.

Avui dedico el meu post als companys i companyes de la revista d'humor "El Jueves", els quals la justícia espanyola, en nom del rei, ha ordenat segrestar l'últim volum de la revista on apareixien els prínceps d'Astúries copulant i intentant aconseguir les ajudes que el president espanyol ha promès pels nounats. Aquest acte totalitari, despreciable i tant poc democràtic ha succeït aquesta setmana passada i ha traspassat les fronteres de l'estat espanyol, on molts diaris se'n han fet ressò. I el més fort de tot és que aquest acte censurador segurament no es quedarà així, ja que ara pretenen denunciar als "autors" del dibuix per ofensa a la corona amb penes de 2 anys de presó! i això està passant a l'any 2007, 30 anys desprès de la mort de Franco, que pel que es veu, ho tenia tot molt més ben "atado" del que la gran majoria pensem.

Personalment penso que aquesta monarquia, hereva del feixisme i instaurada pel mateix Franco, mereix que sigui com a mínim foragitada del país, que totes les seves possessions, fortunes i riqueses tornin al lloc del que van sortir, es a dir de les mans del poble i posats a demanar, que pateixin la mateixa sort que els seus parents francesos de finals del segle XVIII, que és el que es mereixen i el que els hauria d'haver passat molt de temps! Ara si voleu ja podeu enviar els GEOS, l'armada mora o la mare que va parir el rei a veure si hi ha cap bomba sota algun cotxe i aplicar-me la llei antiterrorista i fins i tot el dret de cuixa, que jo seguiré aquí, pensant el que penso, actuant i lluitant des del jovent independentista perquè la gent dels Països Catalans no hagi de suportar mai més aquesta lacra de la qual la gran majoria d'espanyols no se'n senten representats i els catalans encara menys!

Els Borbons als Taurons! Visca la república Catalana!

PD: Ànims companys de "El Jueves", tot el meu suport i solidaritat. Entre totes i tots els acabarem fent fora!

Una ressaca més duradora del que m’esperava

Ahir, dimecres 18 de juliol de 2007 va començar l’etapa d’estudi de cara als exàmens de les assignatures que em van quedar penjades aquest curs i de les quals al setembre m’examino. Potser és una mala data per començar a estudiar, ja que fa 76 anys, uns quants militars van creure que ja n’hi havia hagut prou d’aquest invent molest que es diu democràcia i que ja havia durat massa la tonteria del poble de voler dirigir-se a sí mateix i més encara quant hi havia quatre obrers que deien que tot havia de ser de tots i que, per tant feien perillar els seus estimats ( i amplis) patrimonis i les seves extenses fortunes o quatre pagesots de les muntanyes de la “región nororiental” que deien que se sentien diferents i que no volien continuar sent espanyols i que trencaven la gloriosa unitat del grandíssim “ Imperio donde nunca se ponía el sol”. Doncs aquests “Il·lustres” militars van organitzar un cop d’estat que a la península va començar el 18 de juliol del 1936 i que va abocar a Espanya a una cruenta guerra civil que va destrossar el país, va matar famílies senceres i va crear odis i rancors entre familiars i persones del mateix barri o poble que tardarien molt a tancar-se i que encara avui dia, són latents a la nostra societat de forma més o menys important.

Però no vull allargar-me més recordant aquell dia infame, o “Glorioso dia” segons uns pocs nostàlgics que ahir encara ho van anar a celebrar davant l’impunitat d’aquest estat de dret (per alguns), que no dubta a prohibir concentracions i manifestacions que tinguin un mínim tuf a nacionalisme basc o català (o concentracions on es fa apologia del terrorisme com diuen ells) i que permet amb total normalitat que feixistes facin apologia d’una nova guerra civil amb lemes com “ 76 años después, volveremos a pasar! “ o “Muerte al separatismo” si això és normal en un país democràtic, que em tornin a explicar el concepte de democràcia, que el que m’han ensenyat no s’ajusta per enlloc dins l’estat espanyol. Al final sí que m’he allargat una mica...

Però bé tornem als meus estudis. Ahir vaig començar a estudiar Relacions Internacionals i m’he anat distribuint les sis setmanes que em queden de manera que cada tres o quatre dies faci una assignatura diferent i deixi les dues últimes setmanes a repassar i estudiar els primers exàmens que tinc el 3 de setembre i que s’allargaran fins al 12. En total 8 exàmens distribuïts en 9 dies per haver fet el ximplet aquest curs i perquè ( volent o no), durant l’època d’exàmens sempre tenia altres coses al cap que, tanmateix, no serveixen ni les vull fer servir d’excusa. El problema és que per culpa de no haver fet tot el que em tocava durant el curs, ara m’he quedat pràcticament sense estiu (això no vol dir que no tornaré a sortir de casa fins el setembre ni que no aniré cap altra Festa Major! Però que us heu pensat que m’he tornat boig o què?).

Per tant, aquest estiu hauré de viure enmig d’una balança on, per una banda hi haurà apunts i més apunts i per l’altra festa, alegria, sexe, drogues i Rock & Roll . Sabré compensar-ho? Mare de Déu senyor! Oi tant! I si no, al setembre em tocarà conèixer a les noies de primer de Polítiques, ves quin greu que em sap!

75 anys després, han tornat...

Doncs sí, ja tornen a voltar per les nostres muntanyes. Els llops han tornat desprès de 75 anys d’exili forçat desprès del genocidi al que van ser sotmesos, juntament amb altres grans carnívors com els ossos, per part de l’home que el considerava un animal malèfic, que menjava persones i atacava els ramats que els pagesos tenien a pasturar i que no va parar fins a exterminar-lo. De fet ja fa anys que el meu oncle, que és caçador, m’havia dit que els llops estaven tornant i que ja n’hi havia i que aviat no tant sols voltarien per tot el Pirineu i Pre-Pirineu, sinó que també entrarien al massís del Montseny i possiblement alguna nit clara, s’escoltarien els seus udols des de Tavèrnoles.

Però el principal fet que fa que jo dediqui el segon post d’aquest bloc al canis lupus no és el fet que hagi tornat ( que tot i així mereixeria un escrit) sinó el fet que quant jo vaig llegir la notícia publicada al 9 Nou del dilluns 9 de juliol , estava esmorzant al Bar 9 de Perafita i quant vaig llegir el titular vaig exclamar en veu alta “ Hòstia! El llop ha tornat a Catalunya!” . De seguida vaig començar a llegir en veu alta perquè l’Esteve, el company de feina pogués sentir què deia. Un cop acabat de llegir una part del paràgraf, un pagès que devia rondar la setantena va dir: “ ja està, aquest govern no serveix per res! Ara a sobre deixen introduir animals perillosos que són un perill pels animals i per les persones que van d’excursió a la muntanya!”. Jo la veritat em vaig sorprendre molt de la reacció d’aquest senyor, ja que vaig notar por i temor a la seva veu, per un animal que havien exterminat abans de que ell nasqués i que ni tant sols el seu pare devia haver vist mai.

De seguida varem començar a parlar i a discutir sobre el tema, dient ell que els llops eren perillosos i que atacaven als animals i les persones i jo contestant que és cert que no són inofensius, però que en tota Europa fa 150 anys que no es registra cap atac d’un llop a una persona i que això és més aviat la por a un animal desconegut que de ben segur fugiria tant bon punt olorés un home. La veritat és que aquesta discussió va durar una bona estona i al final varem acabar dient que malgrat podia atacar el bestiar, era bo per l’ecosistema que el llop tornès, si més no per posar la cadena alimentària al seu lloc i acabar amb l’autèntica plaga de Senglars i cabirols que afecta els nostres boscos i aquests si que poden causar danys humans.

La veritat jo penso que és una molt bona notícia que aquest depredador torni d’una terra de la qual no havia d’haver marxat i a la qual pot aportar molts més beneficis que no pas pèrdues, ja que el turisme pot sortir beneficiat del retorn d’aquest animal, és més, pot donar nous llocs de treball en zones on el jovent es veu obligat a marxar per falta de sortides professionals. I sí realment ataquen a bestiar, la Generalitat ha d’indemnitzar als pagesos per tal de garantir que el retorn d’aquesta espècie pugui dur-se a terme i sigui beneficiosa per tothom!

Senyor Llop, benvingut de nou a casa seva!

Tot el que té un principi...

Doncs això, al final desprès de molts dies de donar-hi voltes i de disposar d'una estona lliure, he decidit crear el meu propi espai on penjar qualsevol idea, suggeriment i opinió en general que em passi pel cap. Per tots els que disposeu d'una mica de temps per passar per aquest bloc, sabeu que sereu benvinguts, i els que no us dic que no costa res de mirar-lo encara que siguin cinc segons! però per començar un nou projecte s'han de redactar les bases que aquest seguirà ( perquè veieu que d'alguna cosa m'ha servit l'universitat aquest any). Aquestes bases me les estic inventant right now:

Constitució del Bloc independent de l'Ignasi Bosch
(Plagiada una mica de la Constitució Espanyola perquè
veieu que no soc un separatista tan malo,malo,malo...)

Títol Primer.

Art1.Aquest bloc es declara com a bloc Social i democràtic que propugna per damunt de tot els valors de la igualtat, la llibertat, la justícia i el pluralisme polític.


Art2.La sobirania bloquera resideix en la meva persona, del qual emanen el poder dels meus dits sobre el teclat.


Art3. Aquest bloc considera que els Països Catalans són una nació sense estat, els habitants de la qual mereixen tenir el dret d'existir i de decidir què volen ser i què no i per tant serà una de les principals reclamacions d'aquest humil bloc.


Art.4 El Català ( i totes les seves variants dialectals) és la llengua oficial d'aquest bloc, per tant, tots els escrits estaran escrits en aquesta llengua i en cas de que no sigui així, tindran la seva corresponent traducció si s'escau. Tots els lectors d'aquest bloc tenen el dret de conèixer i usar aquesta llengua, que potser no és la més parlada ni la més bonica, però és la nostra.


Art.5 La capital d'aquest Bloc és el poble de Gurb de la plana.


Art.6 Qualsevol persona té dret a expressar la seva opinió sobre els temes que es plantegin aquí sempre i quant aquesta opinió no estigui subjecte de idees o insults racistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes, feixistes o totalitaris ni que ataquin personalment a un o una dels participants d'aquest bloc.

Art.7 Aquest bloc es declara Ateu i contrari a qualsevol mena de control sobre les persones per part d'una jerarquia religiosa. No obstant accepta que les persones puguin tenir una fe o creença en un ésser sobrenatural sempre i quan aquest no influeixi sobre les seves decisions i molt menys, els condemni a morir per aquesta religió.

Art.8 Les forces armades, constituïdes per l'exèrcit de correctors de faltes, l'armada de sancionadors d'opinions políticament i èticament incorrectes i el cos de responsables del Gulagh, tenen com a missió garantizar la soberania e independència de Esp... ( ai, no això no ho havia de copiar) garantir que es compleixin tots els articles anteriors i vetllar per la igualtat i llibertat d'opinió dels diferents oradors i oradores.


Art.9 Aquest bloc accepta els corrents d'opinió i recolzarà la seva creació sempre i quant ningú em faci el llit (a no ser que sigui literalment) en la direcció d'aquest bloc.


Art.10 Es constitueix el Gulagh, com a centre de confinament per a qualsevol esser despreciable que s'excedeixi en les seves opinions o que simplement estigui tarat del cap i sigui un fanàtic religiós, o qualsevol mena de feixista o simplement totalitari. Aquest individu hi serà confinat fins a la seva reeducació o fins que mori de fam depenent de lo malparit que sigui i el castic que jo li assigni.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquesta constitució queda aprovada pel poble Gurbetà amb una participació del 100% amb un vot a favor, cap en contra i cap en blanc.



Bé ja aquesta palla mental ja ha donat massa de sí. Au, sigueu benvinguts i benvingudes a aquest nou espai.

Salut a totes i tots!