dilluns, 23 de juliol del 2007

Tinc el Síndrome de Peter Pan!


Aquest vespre m'ha entrat un "baixón" dels guapos! Déu ni do quina menjada d'olla m'he fet!

Aquest "Sincope" és degut a que fa una estona estava mirant Efecte Mirall, que aquesta temporada grava a gent que ja ha fet els trenta o que els està a punt de fer i avui parlaven sobre com veien el fet de créixer i deixar de ser joves o no. Doncs la veritat entre tots m'han amargat el sopar. Tots, o quasi tots, deien que no se'n havien adonat i ja estaven casats, o tenien fills, o que no havien viscut la joventut tal i com haurien volgut perquè havien anat sorgint coses i havien atrassat els plans fins que ja no podien dur-los a terme. És a dir, que gairebé tots tenen en major o menor grau l'anomenat síndrome de Peter Pan, que el pateix tot aquell que es va fent gran però no vol deixar de ser jove i es deprimeix quant compleix anys.

Crec que jo també el tinc. Ja sé que no es pot comparar el meu cas, amb 18 anys que tinc, amb el de gent de 30-35 anys, però això tampoc vol dir que no m'hagi de preocupar fer anys, tot el contrari. La veritat és que el fet de tan sols pensar que algun dia hauré de deixar la vida que tinc ara per agafar responsabilitats i més responsabilitats fins que em jubili em deprimeix moltíssim. Jo, que no puc estar més de mitja hora fent el mateix sense que em distregui 15 mil milions de cops, hauré de treballar fins als 70 anys sense haver viscut abans? va home, va!

Cada cop ho tinc més clar. Jo no puc morir-me sense fer 5 grans viatges a la meva vida! D'aquests 5, tres els tinc pensats al detall, els altres dos encara s'han de meditar...

El primer i més urgent seria fer la ruta de tren del Transiberià, que va des de Moscou fins a Vladivostok, a l'extrem oriental de Sibèria. Aquest el vull fer abans d'acabar la Universitat ja que és el més econòmic dels cinc.

El Següent seria fer amb cotxe de punta a punta els EUA, d'anada i tornada, passant per les principals ciutats Americanes que tantes vegades hem vist al cinema. Aquest haig de dedicar-hi com a mínim un mes, ja que els EUA són immensos i hi han moltes coses a veure.

El tercer que aquest diríem que el tinc clar des de que en vaig sentir a parlar, és anar a la Polinèsia Francesa, a l'altra punta del món, i viure allà una temporada. El problema d'aquest és el fet de anar a viure a l'altre punta del món, suposa una forta inversió de capital.

El quart i el cinquè, són els que encara haig de pensar però crec que un seria anar a l'Àfrica i fer-la de punta a punta amb cotxe. Aquesta empresa requereix una forta inversió de capital i molt de temps que no crec que en disposi. L'altre potser seria Anar a recórrer Amèrica del Sud o potser agafar el cotxe, sortir de casa i anar seguint la carretera i anar travessant països asiàtics fins arribar a Xina o algun altre país del sud-est asiàtic. Aquests s'han de valorar molt.

Crec que si faig això, la meva consciencia estarà més tranquil·la i podré madurar i deixar de ser jove sense tenir la sensació de que he malgastat la meva joventut. I si realment d'aquí 10 o 12 anys no he fet cap d'aquests viatges, serà o perquè no m'ho he pogut permetre ( fet molt probable), perquè no he tingut temps o perquè no m'ha fet falta viatjar per sentir que he aprofitat la vida. Aquest últim perquè, el veig força complicat de que succeeixi ja que sempre he tingut afany de viatjar i conèixer nous mons i noves cultures.

Ah! i em descuidava el més important. D'aquests viatges, almenys dos els haig de fer amb alguna persona de la qual estigui enamorat, per tal de fer més memorables aquestes experiències i perquè si l'invent funciona, no vull estar molt de temps sense aquesta persona.

Però primer em falta trobar-la. Serà qüestió de posar-s'hi, no?

2 comentaris:

Lídia Pelejà ha dit...

Doncs jo penso el mateix, però tal i com porto el ritme aquests últims mesos, el meu viatge és estar a Barcelona. Potser ens diuen que és la "ciutat més bonica del món", però també gairebé "la més cara del món"! O almenys si ho comparem amb els preus modestos de la fantàstica Vila de Capçanes! :)

Res, a gaudir i a viatjar molt. Jo espero també fer-ho força: després de la carrera un parell d'anys a EUA, sens dubte.

Molts petons nen, ens veiem el dissabte!

Anònim ha dit...

Carai Ignasi, el síndrome que pateixes no sé pas quin nom deu tenir! xD

El teu escrit m'ha fet reflexionar.. a veure si dic tot el què pretenia:

- primer, a mi no em fa gens (però gens!) de por, ni mandra, ni res d'això fer anys. Mira, deu ser una sort. M'agrada fotre'm vell, i gran. Anar creixent... fer-se gran és agradable. Espero que aquesta sensació la tingui tota la vida. I em faig gran i no tinc la sensació que perdo el temps. Faig el què puc, i ja està. Evidentment sempre ens agradaria fer més, però noi, no val la pena fer volar coloms...

- Sobre els viatges. Sí, i a mi m'agradaria fer tot això que dius! Però a mesura que ho estava llegint pensava "aquest noi debia estar somiant quan escrivia". Ah, somiar és fantàstic eh! i tant de bo puguis viatjar molt (no només els que et proposes).

- Sobre l'amor: Tiu, no pateixis, no t'emportis cap parella en aquests viatges, que segur que et surt feina a mig camí, i llavors què?? doncs no tinguis pressa...

Apa noi, això sí: QUE TINGUEM SORT!!!