Un cap de setmana de...

Un Cap de setmana de descans, de retards (de RENFE), de fred a la comarca, de sopars amb esferificacions de res amb sense, de música de temps ja passats i de vals, de més fred, de llevar-se d'hora, d'escoltar les veus d'arreu dels Països Catalans en una sala, de dinars amb el de sempre, de neguit i excitació, de jerkis i futures jerkis, de convers i eco-pijos, de bruts i nets, de joves i grans, de esquerranosos i gent de dretes, d'afectats i independentistes de pedra picada, de somiadors i realistes, d'un país cridant a viva veu "llibertat i dignitat", d'uns mitjans manipuladors i regits pels interessos d'un estat genocida, d'una sensació de satisfacció i il·lusió que feia molt que no sentia, de la convicció que res ni ningú podrà fer callar la veu d'un poble en moviment, de família, amics, coneguts i saludats, de retorn a casa, d'encara més fred, de diumenge de pijama i relax, de dinar familiar, de fer la maleta, de tren ronyós direcció a la capital, de plans de cara al estiu, de partida de trivial amb els amics, de sac de dormir perquè no tens el llit fet i et fa mandra fer-lo tan tard i finalment i el més important de tot: Cap de setmana de somriure de felicitat abans de dormir.


PD: Lídia Pelejà, milita ja!
PD2: Qui m'havia de dir que aprendria a ballar un vals!
PD3: Aquest estiu, d'Osona a Llançà i de Portbou al món!
PD4: Comença la setmana pre-exàmens de desembre a la Pompeu.
PD5: Escric això cansat de les putes fonts del dret i la mare que les va parir.
PD6: Malgrat que hagin intentat amagar la veu d'un poble, 700.000 persones vam sortir al carrer dissabte passat reclamant el dret a decidir sobre les nostres infraestructures i l'ús d'aquestes, reclamant la nostra llibertat com a poble, reclamant el dret a poder parlar amb veu pròpia i no en veu dels mateixos que ens voldrien veure desaparèixer i reclamant la independència que aquest país tan necessita per no desaparèixer en la nit del temps.