dimecres, 11 de juny del 2008

Vivint en un núvol de llet condensada...

Falten tres minuts per dos quarts de vuit de la tarda i m'acabo de recordar que jo tinc un bloc que fa la tira que no actualitzo, i no serà perquè des de Sant Jordi no hagin passat coses!

Avui, m'he llevat amb una perspectiva diferent a la que tenia ahir quan vaig anar a dormir. Suposo que ahir tot el ressentiment i tota la frustració que he anat acumulant aquests últims mesos per la situació política en la que vivim va assolir la seva cota màxima. De fet ahir al migdia estava per donar-me de baixa de totes i cadascuna de les responsabilitats que tinc a diverses organitzacions i associacions. Ahir assenyalava totalment la pluja i els llamps i trons que van caure al Cap i Casal.

Però suposo que tota la tensió anava minvant a mesura que m'allunyava de la Universitat i m'endinsava amb la bicicleta pels carrers de Ciutat Vella direcció al Liceu per anar a buscar la Línia 3 amb destí a Gràcia, on tocava anar a fer un cafetó. Just en aquell moment vaig recordar (en arribar a Plaça Catalunya quan al Metro va pujar-hi una noia amb rastes, un tatuatge darrere la orella esquerra i una bicicleta) com estava jo fa un any.

Fa un any per aquestes èpoques estava en un núvol de felicitat, sense preocupacions ni maldecaps ni res que em preocupés, era un núvol però que em va fer xocar contra la realitat.
Una realitat dura, però certa.

Un any després les coses han canviat i és que la vida algun cop sap fer veure a les persones que hi ha coses més importants, coses que sí que són valuoses i que aconsegueixen que les persones poguem gaudir d'aquest temps del que disposem. Ara passen tres minuts de tres quarts de vuit i baixo un moment a compar tabac a l'estanc del davant.

Be, ara falten quatre minuts per les vuit i ja soc aquí assegut amb una cigarreta a la mà i escrivint més a poc a poc. Abans m'he quedat al Metro en direcció a Gràcia, ara reprenc el que estava dient: Parada de Fontana (o Funtana?), agafo el carrer Astúries fins a la Plaça del Diamant i entro al bar que duu el mateix nom: Diamant. Allà la cara em va canvia substancialment de forma i una onada de satisfacció i benestar em va envair, com quant després d'una tempesta forta ve la calma, aquella calma humida amb regust a terra humida i la serenor del cel. Allà, acompanyat de gent que fa relativament poc que conec vaig aconseguir oblidar l'angoixa i la decepció que m'havia estat consumint a dins des del matí. Estava tranquil i a gust, com estic ara mateix. Aquest sentiment ja no m'ha abandonat des d'ahir. Ara veig les coses amb diferent perspectiva aquella sessió de tarda i el bon despertar que he tingut avui m'han ajudat, i molt!


Avui torno a estar en un núvol, però a diferència del que estava l'any passat, aquest sé on comença i on acaba i també sé on comença i acaba la realitat. Estic en un núvol dolç i ensucrat, un núvol de llet condensada que m'està ajudant moltíssim a recordar qui soc i com actuar en la vida. Aquest núvol que m'acompanya en el meu viatge em guia, m'escolta i em consola per un seguit de coses que m'han estat consumint des de sempre i jo a canvi, li donc exactament el mateix. Hem arribat a un acord i aquest acord és vinculant (parlant en termes jurídics) per sobre les altres coses. I m'agrada tenir aquest referent.

Ja som un quart de nou del vespre, és hora de tornar a la feina de la universitat. El que més m'agrada és que hi torno feliç, tranquil i amb regust a llet condensada.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

La veritat és que pujar als núvols va bé, jo fa temps me'ls mirava des de baix amb un somriure però desitjant poder-hi pujar amb el que fos, amb una escala o amb un globus. finalment hi soc desprès de tant de temps volent-hi pujar. Finalment ja no miro els núvols des de terra ferma, ara veig els núvols i els puc abraçar. Ara els núvols tenen gust i olor.

Sempre va bé recordar qui ets en cada moment i qui vas ser fa uns anys (encara que la persona que recordis no la reconeixis. No hem d'oblidar mai qui som ni d'on venim xD

La felicitat ens ve un dia de cop i volta, un dia cantant, un dia mirant les estrelles des d'un terrat...

Anònim ha dit...

oooohhh


que "bunic"... :)
En fi, que m'alegro que la vida et vagi bé. Recordes mesos passats amb les nostres converses profundes?? com canvien les coses...

En fi...

Per altra banda, la foto fa molta gràcia. Tant tu com en Víctor i jo fotem una cara de babaus....



petons ignasi!


PS: Per cert, t'he posat falta avui que hi havia concert de fi de curs a l'orquestra i no has vingut pas :'(

;)

[ò] ha dit...

Ignasi!!!!
No deixis que res et faci decaure!!!
Que ets molt bon tio! i mira què et dic, que ets de les poques persones en qui he confiat per explicar temes que no solo tocar...
i ja entens de què parlo, oi?

va! que m'alegro que et vagi bé!
i que siguis ben feliç!!

Anònim ha dit...

wapo! Mira k no acostumo a mirar blocs però aquest article és ml maco! Ai Ignasi, què en farem, de tu? Fa temps que no parlem més enllà de "has fet el treball de classe!?"... ja sé que estàs fart de les meves bronques xo ho faig x tu! ai! M'alegro q et sentis feliç... x cert, qui són els de la foto? :P un petó !

Anònim ha dit...

Aaaiii mare meva...
Em toca llegir aquest article amb perspectiva externa, però no he pogut evitar, primer: sentir-me identificada en pràcticament totes les paraules, segon: que se'm quedés un somriure d'orella a orella de veure que les coses us van tan i tan bé i que xerran amb tu i "el núvol de llet condensada" feu una careta de tontos que és d'admirar.

Ho dic en serio (que ja sé que no ho sóc gaire de sèria), sou molt macos i tal com dius en el text, has de saber què passa per davant de tot i què no, deixant de banda les diferències i les discrepàncies (que no deixen de ser sanes i enriquidores) per submergir-te en aquest cel blau i brillant que fa avui mateix, volar i volar sobre el núbol i menjar-te'n un trosset de tan en tan... que la llet condensada és molt bona ;)

I en el cas que algun dia estiguis xafat, desanimat... pensa en "la punteta" i segur que et poses a riure jejeje