2009 o 1975? Mossos o Grisos?

Reapareix-ho al cap de molt temps de deixar abandonat aquest bloc i torno a escriure pels fets que van passar abans d'ahir pel centre de Barcelona i que feia molts anys (segons m'han dit, perquè jo tampoc soc tan vell) que no es veien. Però què va desencadenar tots aquests fets? quina papallona va batre les ales i va desencadenar un huracà? Jo entenc que és el Rector de la UB, el senyor Dídac Ramírez.

Quins motius l'han portat a desallotjar l'edifici històric? segons va dir, era degut a una agressió d'un estudiant contrari a l'aplicació de l'EEES a un altre a la Facultat de Geografia i Història - la meva, que tot i ésser aprop de l'edifici històric, no és pas la mateixa-. Jo no hi era en el moment de la suposada agressió i des de l'assemblea del Raval se'n dona una altra versió. No jutjaré quina de les dues parts té raó, però passés el que passés, no serveix d'excusa per fer fora a la gent del Rectorat, ja que ells en els 4 mesos que portaven tancats no havien causat cap problema ni pel correcte funcionament de les classes, ni s'havien enfrontant als estudiants que sí que anaven a classe. L'excusa, al meu entendre, és una "patillada" per treure's de sobre un problema que 1) feia lleig a l'entrada de la universitat i 2) que ni l'actual rector, ni l'anterior no van aprofitar realment aquest "pont simbòlic" que els estudiants havien fet per intentar resoldre el conflicte. Els estudiants tancats molestaven perquè suposaven la voluntat d'intentar parlar i això de parlar és carregós, sobretot quant la institució que dirigeixes et permet prendre les decisions que et doni la gana sense parlar amb els estudiants.


Per l'arbitrarietat amb la que va actuar, el comunicat posterior excusant i justificant el desallotjament que era demencial - primer justifica que faci fora els estudiants i després diu que les vies de diàleg continuen obert! Quin diàleg? Amb els mossos que el rector va enviar a desallotjar?- i el tancament de les facultats de Filologia i Matemàtiques (Edifici històric), així com la de Geografia i Història i la de Filosofia (Edifici del Raval) fins dilluns per intentar evitar que els ànims es calmin (fet que no servirà de res i que no s'havia vist des del franquisme), són motius més que suficients perquè presenti la seva dimissió com a responsable de la institució universitària.


Els altres protagonistes del dia, el cos d'antiavalots dels Mossos d'Esquadra (i els seus dirigents), són els altres responsables dels fets del dimecres i que van escenificar el que podria ser un nou esport olímpic: La porra olímpica. Aquest consistirà en que un munt de gent corrin per les pistes mentre els representants de cada país han de donar com més cops millor a cada un dels que corren; els cops a les cames compten 1 punt, al pit i esquena 3 i al cap 5, amb un "bonnus" de 2 punts si trenquen algun os. També obtindran un "bonnus" addicional de 10 punts per periodistes degudament acreditats, de 15 per veïns o "guiris" que passaven per allà i de 50 per nens de 10 anys. Dubto que els espanyols ens deixin tenir selecció pròpia d'aquest esport, perquè segur que ens emportaríem l'or, tot i que anirem bastant renyits amb Països com la Xina, Grècia o el Pakistan.

Conyes a part, si aquests són els que han de garantir la democràcia i la seguretat i el respecte dels drets dels ciutadans, voleu dir que ens fan falta terroristes o dictadors? Quina sort que tenim! Visca la Democràcia!


Reflexió final, aquests fets només hauran servit un propòsit: que la lluita contra la reforma universitària es radicalitzi i que agafi dimensions més grans i desconegudes fins ara, però en cap cas servirà perquè se'n deixi de parlar o perquè els estudiants callem i acceptem els nous Graus. De moment, per dijous de la setmana que ve els sempre "moderats i reformistes" del SEPC, han convocat una vaga general pel proper dijous, que de ben segur les assemblees s'hi sumaran davant l'atac directe que es va veure dimecres. Una cosa és segura, de moment el diàleg pràcticament impossible i seguirà sent així si no roden alguns caps de responsables i es visualitza clarament la voluntat de parlar.

S'ha de demanar permís per estimar?

Volia fer un post parlant sobre el proper dia 28 de Juny, que pels que no ho sabeu, és el dia de l'orgull dels gais i lesbianes, un dia de reivindicació de la seva condició sexual i de poder-la exercir amb total normalitat.

Però com que des de les JERC Osona, Ripollès i Lluçanès hem redactat un manifest commemorant aquest dia, el penjo ja que en comparteixo el 100% del contingut.




Aquest proper dissabte 28 de juny, data en la que es commemora el dia de l'Orgull Gai i Lesbià, les JERC d'Osona, Ripollès i Lluçanès portarem a terme un acte reivindicatiu i informatiu a la ciutat de Vic.

Com a organització política d'esquerres (Jo aquí hauria posat socialista :P) i conscienciada amb els problemes socials dels diferents col·lectius de la nostra societat, les JERC volem ajudar a eradicar un odi encara massa estès a les nostres comarques, un odi que es fonamenta en la ignorància i el desconeixement cap a la orientació sexual diferent a la majoritària.

L'homofòbia, l'odi a la homosexualitat, es viu encara de manera activa i passiva entre la ciutadania que, ja sigui a través d'una actitud burlesca o agressiva, no permet a les persones gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals, expressar els seus sentiments en llibertat provocant, en molts casos, el tancament i el sofriment del col·lectiu donant la sensació, d'aquesta manera, que a les nostres comarques no hi ha homosexuals o que són tan sols una petita minoria estancada en uns estereotips. Aquesta visió és totalment contrària a la realitat social que demostra que com en qualsevol altre lloc del món l'homosexualitat existeix i no s'ha de veure com una malaltia, una desviació o un problema, sinó simplement com el què és: una orientació sexual tan legítima i natural com la heterosexualitat; que un home estimi un home, que una dona estimi una dona, que una persona vulgui canviar de sexe o vestir com el sexe contrari, és quelcom tan natural com la relació entre un home i una dona.

Les JERC creiem, i així ho hem demostrat en vàries campanyes i actes, que una societat madura i democràtica ha de respectar i acceptar tots els seus membres, les burles amb determinades paraules o agressions ja més greus, són fruit d'una tradició retrògrada i ignorant que cal canviar per fer dels nostres pobles, viles i ciutats, llocs més oberts, respectuosos i exemplars.

És per això que les JERC ens sumem a la commemoració del dia de l'Orgull Gai-lèsbic amb un acte que sota el lema "S'ha de demanar permís per estimar?", dins el marc de la campanya "Propera parada: la llibertat!" tindrà lloc a 2/4 de 7 a la cantonada entre el Carrer Verdaguer i la Plaça Major de Vic.
També durant tot el dia, tindrem una parada informativa.


Be, company, companya: estima com vulguis i no com els altres vulguin!


Salut i Llibertat!

Vivint en un núvol de llet condensada...

Falten tres minuts per dos quarts de vuit de la tarda i m'acabo de recordar que jo tinc un bloc que fa la tira que no actualitzo, i no serà perquè des de Sant Jordi no hagin passat coses!

Avui, m'he llevat amb una perspectiva diferent a la que tenia ahir quan vaig anar a dormir. Suposo que ahir tot el ressentiment i tota la frustració que he anat acumulant aquests últims mesos per la situació política en la que vivim va assolir la seva cota màxima. De fet ahir al migdia estava per donar-me de baixa de totes i cadascuna de les responsabilitats que tinc a diverses organitzacions i associacions. Ahir assenyalava totalment la pluja i els llamps i trons que van caure al Cap i Casal.

Però suposo que tota la tensió anava minvant a mesura que m'allunyava de la Universitat i m'endinsava amb la bicicleta pels carrers de Ciutat Vella direcció al Liceu per anar a buscar la Línia 3 amb destí a Gràcia, on tocava anar a fer un cafetó. Just en aquell moment vaig recordar (en arribar a Plaça Catalunya quan al Metro va pujar-hi una noia amb rastes, un tatuatge darrere la orella esquerra i una bicicleta) com estava jo fa un any.

Fa un any per aquestes èpoques estava en un núvol de felicitat, sense preocupacions ni maldecaps ni res que em preocupés, era un núvol però que em va fer xocar contra la realitat.
Una realitat dura, però certa.

Un any després les coses han canviat i és que la vida algun cop sap fer veure a les persones que hi ha coses més importants, coses que sí que són valuoses i que aconsegueixen que les persones poguem gaudir d'aquest temps del que disposem. Ara passen tres minuts de tres quarts de vuit i baixo un moment a compar tabac a l'estanc del davant.

Be, ara falten quatre minuts per les vuit i ja soc aquí assegut amb una cigarreta a la mà i escrivint més a poc a poc. Abans m'he quedat al Metro en direcció a Gràcia, ara reprenc el que estava dient: Parada de Fontana (o Funtana?), agafo el carrer Astúries fins a la Plaça del Diamant i entro al bar que duu el mateix nom: Diamant. Allà la cara em va canvia substancialment de forma i una onada de satisfacció i benestar em va envair, com quant després d'una tempesta forta ve la calma, aquella calma humida amb regust a terra humida i la serenor del cel. Allà, acompanyat de gent que fa relativament poc que conec vaig aconseguir oblidar l'angoixa i la decepció que m'havia estat consumint a dins des del matí. Estava tranquil i a gust, com estic ara mateix. Aquest sentiment ja no m'ha abandonat des d'ahir. Ara veig les coses amb diferent perspectiva aquella sessió de tarda i el bon despertar que he tingut avui m'han ajudat, i molt!


Avui torno a estar en un núvol, però a diferència del que estava l'any passat, aquest sé on comença i on acaba i també sé on comença i acaba la realitat. Estic en un núvol dolç i ensucrat, un núvol de llet condensada que m'està ajudant moltíssim a recordar qui soc i com actuar en la vida. Aquest núvol que m'acompanya en el meu viatge em guia, m'escolta i em consola per un seguit de coses que m'han estat consumint des de sempre i jo a canvi, li donc exactament el mateix. Hem arribat a un acord i aquest acord és vinculant (parlant en termes jurídics) per sobre les altres coses. I m'agrada tenir aquest referent.

Ja som un quart de nou del vespre, és hora de tornar a la feina de la universitat. El que més m'agrada és que hi torno feliç, tranquil i amb regust a llet condensada.

I Sant Jordi matà el drac...

... i del seu cos en brotà una rosa que la regalà a la princesa, o això diuen.

Bé, per fi ha passat Sant Jordi. I no ho dic com si no m'agradés aquesta Diada, al Contrari! És un dels dies que més m'agraden de l'any: Gent al carrer, quinze mil milions de paradetes, llibres i roses (que estrany!), bon temps, indica que l'estiu està ja proper i també indica que la Xixonenca de Vic està oberta i ja puc anar a fer una llet merengada amb canyella o bé una orxata, detalls i regals a la gent que estimes i que t'estima, en resum és un dia d'estar al carrer per respirar el caliu de la gent passejant i també veure tot tipus d'associacions que es publiciten i de pas fan algun caler. Una diada feta pel Poble i del Poble.



El motiu per dir que ja tenia ganes que passés, és perquè aquesta setmana passada he anat de bòlit tot acabant de preparar les tres presentacions que Estudiants en Acció ha fet a la UPF. El dilluns, Sara Bailac (encara alumne) i Hèctor López Bofill (Professor), van presentar els seus llibres, "l'inventari d'efectes perduts" i "El principi satànic" respectivament. El primer és un recull de poesies sobre les diferents fases de l'amor comparades amb les quatre fases lunars. El segon és una novel·la d'alt contingut eròtic que explica les aventures i desventures d'un professor universitari (tot i que l'Hèctor assegura que no és un autoretrat!).

Dimarts va ser el torn de'n Saül Gordillo amb el seu "Nació.cat". Aquest és una explicació de com va desenvolupar-se la batalla per aconseguir el domini (.cat) en reconeixement de la realitat lingüística que existeix als Països Catalans i que fins ara no tenia cabuda dins la Xarxa. Val a dir que personalment estic satisfet d'ambdues presentacions, ja que les vaig trobar molt interessants i il·lustratives per tal d'ensenyar la realitat editorial que existeix en aquest país, mirat des de tres visions diferents: una alumne de polítiques, un professor de Dret Constitucional i un periodista de força calada a Internet.

Però la setmana encara no s'ha acabat: Dissabte a les 4 de la matinada surt el bus que em portarà a mi i a uns quants patriotes cap al sud del país, a Alacant, per commemorar uns fets que van canviar l'esdevenir del País Valencià d'una manera molt important, i que més tard, afectaria a la resta dels Països Catalans. Doncs dissabte serem allà amb el puny alçat i recordant que allà el feixisme espanyol priva el dret de veure TV3 (aquella perillosa televisió separatista, maçònica i pancatalanista).



Finalment, tornant al llibre de la Sara, últimament són temps de Lluna Nova . El món avança i nosaltres amb ell no ens aturarem!

Diferències? Quines?

Bé sí, només una: el cap d'estat en la primera pot ser votat i en canvi en la segona no, però al cap i a la fi, ambdues han tingut la mateixa concepció d'Espanya: L'Espanya nacional una i indivisible, una Espanya en la qual els pobles no-castellans hi tenen poc (per no dir res) a decidir, l'Espanya centralista i centralitzadora, l'Espanya "dels espanyols" i no la dels pobles i cultures de la península, l'Espanya rojigualda i l'Espanya Tricolor, un país amb el qual no m'hi identifico pel simple fet que no vol reconèixer la diversitat ni la pluralitat, encara que se'n ompli la boca constantment.

I és que avui és un dia de record pels republicans espanyols, ja que l'any 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola, aquella que havia de ser federal i integradora i que va acabant ser centralista i excloent, la mateixa Espanya de sempre.

Però un dia com avui, Francesc Macià i Lluçà, l'Avi, va proclamar la República Catalana, que només va durar 3 dies fins que la mateixa Espanya de sempre va dir que això no podia ser i que de república només n'hi podia haver una: l'Espanyola.

Però bé, republicans i republicanes; avui més que mai: Visca la República Catalana!

Esquerra Positiva o Poruga?

Aquesta setmana, vaig rebre la trucada d'un company molt estimat de les JERC i d'Esquerra. El motiu pel qual em va trucar, va ser per dir-me que a la xarxa havien penjat un manifest de militants d'ERC , que me'l mirés i que si hi estava d'acord, que el sotasignés, tal i com havia fet ell. Tal dit, tal fet. El manifest en qüestió, es diu Esquerra Positiva i en poques paraules, diu que a pesar dels èxits obtinguts en el passat (que són molts i molt positius), ara cal fer un pas endavant, renovar la il·lusió perduda i aglutinar totes les aportacions que facin d'Esquerra un partit fort, madur i cohesionat per tal d'estar preparats pel nou cicle polític que començarà amb les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya.

Fins aquí, estic completament d'acord amb el manifest. Ara bé, en el paràgraf que segueix, la cosa canvia 180 graus.


El manifest diu, que per tal de que això succeeixi i tingui èxit,"Josep-Lluís Carod-Rovira ha de liderar el discurs ideològic del partit, mentre el lideratge polític i electoral ha de correspondre a Joan Puigcercós." PAM! Ja està, t'acaben de fotre un gol per l'esquadra i ni tan sols has vist passar la pilota. És a dir, que per tal de que el partit segueixi endavant i acabi sent el partit que sigui el referent de l'independentisme i del discurs d'esquerres, la millor solució és la que ja hi havia però amb els papers girats. Fantàstic.


Finalment acaba rematant per dir que "Hem de ser capaços de fer els canvis necessaris de forma responsable, constructiva, positiva i amb unitat" i que els sotasignats es comprometen a votar en el Congrés Nacional d'Esquerra aquests postulats.


Com que no vaig quedar gaire convençut després de llegir el manifest, vaig decidir que em prendria uns dies i hi reflexionaria. Doncs ja ho he fet: He decidit que no signaré el manifest d'Esquerra Positiva.


I no el signaré perquè no comparteixo la via que proposa aquest per sortir del forat on actualment està el partit, ja que considero que el líder que ha conduït el partit des del 1996 s'ha consumit per la pròpia maquinària, per decisions errònies (o més ben dit, per la falta de decisions pròpies) que han contribuït en bona mesura als resultats del passat 9-M i per linxaments mediàtics desmesurats per part dels mitjans de comunicació defensors d'un Establishment polític que ja fa temps que fa pudor de fems. És a dir, en Carod està cremat i en aquests últims anys, el partit ha pres decisions i s'ha menjat certs gripaus que han estat més condicionats per tota la gent amb carnet d'Esquerra que té nòmina a la Generalitat, que no pas per la pròpia ideologia del partit.


Però tampoc el signaré perquè el trobo molt personalista i simplificador. Realment Joan Puigcercós és capaç d'aconseguir que ERC torni a ser el partit revelació, el partit de la il·lusió, el partit sense por i sense complexos i el més important: el partit en el qual la gent hi pugui dipositar la seva confiança? Doncs la veritat, no ho tinc del tot clar. Perquè darrere d'una persona, n'hi ha moltes més i darrere d'un bon líder, hi ha una idea clara, concisa i coherent i darrere d'un èxit ideològic i polític, hi ha un full de ruta clar i una eina capaç d'assolir-la i de convidar a la gent a adoptar-la i a sentir-se'n partícip. Doncs bé, l'alliberament nacional dels Països Catalans és una idea clara, concisa i amb coherència a molts nivells. Esquerra Republicana de Catalunya és una eina capaç d'assolir-la, però li manca quelcom i aquest quelcom és una estratègia preparada, estudiada i capaç de ser posada en pràctica i això és el que hem de discutir en el pròxim Congrés Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya: quin full de ruta seguim i qui liderarà aquest full de ruta i en aquest manifest, només he vist persones, no idees.


I tampoc signaré aquest manifest per continuar amb l'actual estratègia i no reflexionar seriament sobre el perquè d'aquesta davallada sense tirar pilotes enfora. Una cosa és trencar el partit (tal i com va passar l'any 1996), això seria el pitjor que ens podria passar, però l'altra és, empesos per aquesta por, no fer els passos necessaris per tal d'evolucionar i seguir avançant cap al nostre objectiu final, i si una cosa he aprés a Esquerra Republicana de Catalunya és que " els homes i dones d'ERC som valents i diem el que pensem afrontant-ne totes les conseqüències; i sí hi ha algú que no és valent, llavors és que no és d'ERC " (Bernat Joan dixit).

Per lo tan, no signaré Esquerra Positiva, i de moment, si Joan Puigcercós realment vol ser el nou president del partit, m'haurà de convèncer no només amb paraules, sinó també en fets i amb objectius clars, ja que encara tinc ben present dins el meu cap declaracions seves dient que s'havia de votar en blanc l'estatut i que no podíem votar NO, o l'entrada en el segon tripartit on ha desaparegut del mapa i no ha sortit quan el partit i el país ho necessitava. És difícil que pugui arreglar d'aquí al juny dos anys de pràctica desaparició política, però jo l'animo des d'aquí a que intenti aconseguir-ho.


Ara bé, només ho aconseguirà sent valent, així que a treballar!

Contra els somnis i les ilusions: Bombes

Fa ja uns quants dies que em ronda pel cap actualitzar aquest bloc i de fet, de temes d'actualitat que mereixen que se'n parli no n'han faltat: des del resultat electoral amb l'aplastant victòria dels socialistes espanyols i catalans, passant per la davallada de vots tan al regionalisme dretà, com al federalisme espanyol d'esquerres i, òbviament, la pèrdua de més de la meitat dels sufragis aconseguits el 2004, que ha patit l'independentisme a aquestes eleccions espanyoles. Aquest resultat, mereix una reflexió (de fet amb la gent que he parlat des del 9-M, han vist que porto reflexionant des de llavors, tot i que ja tindré temps de penjar la meva reflexió d'aquí al 14 i 15 de juny, dates en les que es celebrarà el Congrés Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya).

Però també han passat d'altres coses des que vaig actualitzar en motiu de la independència de Kosovo. Ja sigui l'estancament que el Barça està patint a la lliga, com la brutal repressió xinesa cap als manifestants Tibetans, que fins al moment s'ha saldat amb varis morts, detinguts i torturats per reclamar quelcom tan simple com el dret a existir amb pau i normalitat. També hem conegut el cas d'aquella dona francesa que la "justícia" del seu país no l'hi ha permès acabar amb la seva miserable i dolorosa vida per culpa d'un càncer que l'hi deformava la cara. Al final sembla que la dona ha pogut posar fi al seu patiment, ja que ha estat trobada morta a casa seva.


Però el tema que ja fa tres dies que estic meditant i que m'ha empès a actualitzar és el 70è aniversari del bombardeig massiu que va patir la ciutat de Barcelona, (del 16 al 19 de març) i que va deixar rere seu un rastre de 1300 morts i més de 2000 ferits. Aquest fet tan lamentable i tan cruel es va dur a terme per part d'aviadors espanyols del bàndol feixista, però amb aparells d'origen alemany. I és que mentres els feixismes donaven suport logístic, econòmic i moral a l'alçament militar, les democràcies giraven l'esquena a la República per por a una Guerra que era del tot inevitable, tal i com va quedar demostrat. Aquestes democràcies, patirien, uns anys després aquests bombardeigs i no tan sols els patirien, sinó que pagarien amb la mateixa moneda als alemanys i als japonesos.


Però, tornant a la Barcelona del 38, després que sonessin les sirenes i que per les ràdios es retransmetés el missatge: "Catalans, hi ha perill de bombardeig. Dirigiu-vos als refugis que tingueu assignats o als més propers!", va començar l'horror, van començar les corregudes, els crits, els plors, el tenir un ull clavat al cel i un altre al terra per anar cap a la bona direcció, van començar-se a formar les cues per entrar en refugis ja plens fins al sostre, el metro va canviar la seva funció principal i els vagons passaven a ser hospitals improvitzats,van començar a sentir-se el soroll dels avions, els crits de "ja venen!" van començar a sonar seguit del soroll de les armes anitaèrees situades als punts alts de la ciutat com els búnquers d'Horta o al Castell de Montjuïc. Però ben aviat van quedar esmorteïts pel xiulet de les bombes al caure i finalment l'explosió, el foc, la destrucció, la tremolor de la terra, l'ensorrament d'edificis encara amb gent a dintre, la mort. I després de la tempesta, el silenci. Un silenci sepulcral, omnipresent, que només era trencat pels ferits i pels plors dels supervivents que no havien pogut accedir a cap refugi a temps, aquests eren els únics que encara podien parlar, la resta dels que s'havien quedat a fora, ja no podien.


Al cap de deu minuts però, el silenci anava desapareixent de nou i era substituït pel soroll de les ambulàncies i dels bombers, que es dirigien als punts on hi havia hagut destrosses per tal d'apagar els focs i de curar als ferits. Poc després els seguien tots els supervivents, que sortien del refugi, malgrat continuar amb la vista al cel per si de cas els avions tornaven. I ho van fer-ho, varis cops, fins que no van entrar les tropes sublevades de forma triomfal per l'Avinguda Diagonal, no van parar de tornar i no van parar de llançar bombes.

Però quin motiu pot justificar això? Quina ideologia, reclamació o desig pot justificar el bombardeig de població civil? Com es pot justificar que els feixistes bombardegessin ciutats com Barcelona, Guernica, Madrid, València, Lleida, Granollers o Alacant? Com el Nazisme pot justificar el bombardeig de ciutats com Londres, París, Varsòvia, Moscú, Stalingrad o Leningrad? i com pot justificar la democràcia Britànica el bombardeig de ciutats com Berlín, Hamburg, Frankfurt, Dusseldorf, Viena o Roma? Com es pot justificar democràticament, el bombardeig nuclear americà a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki? Com es poden justificar tots els morts a a causa de les bombes dels avions? i els ferits? i els que han quedat sense braços ni cames? Com l'hi poden justificar al meu avi que quan tenia set anys i mentres estava treballant a un forn de pa del Carrer de Gurb de Vic, una bomba el cobrís de runa fins a la cintura? No hi ha hagut, ni hi ha ni hi haurà mai res que justifiqui l'assassinat intencionat i massiu de gent innocent que no combat en un conflicte armat, res!


Els bombardeigs a poblacions civils innocents són un dels punts negres que ha marcat el segle XX i de moment, en l'actual segle no sembla que les coses canviïn gaire, bé sí, ara es bombardeja en els països on no hi ha càmeres ni mitjans de comunicació que puguin retransmetre la crueltat i l'horror de les bombes, i aquests bombardeigs es fan sota el nom d'una idea: la llibertat. Aquesta mateixa idea utilitzaven les tropes feixistes quan bombardejaven Barcelona el març de 1938.


Curiós, oi?