El càncer de Catalunya

Suposo que la majoria dels que em coneixeu personalment sabeu que a mi el buc insígnia del Grupo Godó, el seu diari més conegut, llegit i comprat, La Vanguardia (Española), no m'ha despertat mai simpatia precisament, sinó tot el contrari. Aquest diari no m'ha agradat mai, no perquè no comparteixi la línia editorial que té, que de fet no comparteixo, sinó pel poder de convicció i l'alta influència que té sobre molts dels habitants d'aquest país.

Aquest poder que té és perfectament lícit, ja que cadascú és lliure de comprar el diari o escoltar la ràdio que vulgui. El que critico és l'hipocresia i el joc brut que fa aquest diari amb els seus lectors, els quals molts d'ells estan tan enganxats a aquest rotatiu, ja que és el diari que sempre han vist a casa i és el que sempre hi ha hagut als quioscos, que accepten tot el que diu aquest com si fos una veritat absoluta i ni es plantegen ni tan sols tenir una visió diferent, sinó que accepten la de la Vanguardia espanyola com a certa.

La Vanguardia és un diari amb més de 125 anys d'història, fet a Catalunya, escrit en castellà, amb una visió nacional espanyola, conservador, monàrquic i que pretén fer-se passar per catalanista. I dic que és hipòcrita perquè s'atreveix a sortir com a defensor de la cultura, la llengua i de la nació catalana quant és el primer que menysprea la llengua fent un diari 100% en castellà a Catalunya, el primer a silenciar la gran majoria d'actes culturals catalans i posar en portada un acte cultural espanyol com per exemple la correguda de Braus d'aquest estiu que va aplegar a la Monumental 35.000 persones (uf! quanta gent! això mereix primera plana i que se'n parli 15 dies!) mentre no van ni tan sols mencionar la darrera edició de l'Acampada Jove, que va aplegar 38.000 persones, i amb prou feines van parlar de la darrera edició del Mercat de Música Viva de Vic.

Aquest diari en 125 anys sempre ha sigut així, però fins ara havia dissimulat, ara ja no fa ni això. La Vanguardia en aquest últim mes, s'ha sectaritzat d'una forma bestial i ha obert amb titulars com "CDC radicaliza su mensaje" o "Duran no acepta la radicalización de Mas y congela su elección para encabezar CiU en las elecciones generales", amb articles d'opinió espanyolistes i regionalistes i amb editorials atacant directament el fet de ser sobiranista i menyspreant i insultant a tots els que s'hi consideren. Perquè ara, precisament ara, la Vanguardia s'ha tret la careta que portava i ha mostrat el seu costat més agressiu, sectari i espanyol?

Doncs perquè ara el sobiranisme és hi ha sigut el centre del debat d'actualitat de l'últim mes a causa dels recents esdeveniments com la crema d'imatges dels reis espanyols, la crisi interna de CiU a causa de la negativa de Duran de refundar el catalanisme, actualitzar-lo i acostar-lo cap a posicions més sobiranistes tal i com Mas proposa, la creació del Centre d'Estudis Sobiranistes i l'implicació de diferents intel·lectuals d'aquest país i la proposta del Vice-president de la Generalitat de celebrar un referèndum d'autodeterminació el 2014. En vista de que l'actualitat gira entorn del debat sobiranista com mai havia fet fins ara en aquest país, la Vanguardia ha hagut de passar a l'acció per tal de defensar els seus interessos i els interessos dels membres del Grupo Godó i de la seva estimada Espanya amb perles com ara:
" Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! ".
O bé " Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. ".
I per rematar-ho amb aquesta frase "A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España.".

En resum, La Vanguardia ha declarat la guerra obertament no tan sols al sobiranisme, sinó a qualsevol cosa que faci tuf a canvi i que pugui suposar una variació en la relació actual entre Catalunya i Espanya. Per tan, com a sobiranista, com a nacionalista català, com a persona que estima i defensa la llengua i la cultura pròpia d'aquest país; demano a la resta de sobiranistes i de catalanistes, que deixeu de comprar aquest diari que és el cavall de Troia de l'espanyolisme, la monarquia i el regionalisme dins el Principat de Catalunya i dins de moltes llars de catalans i catalanes orgullosos del nostre país i que volen que aquest pugui assolir el reconeixement que es mereix i no el menyspreu i l'abandó de l'administració espanyola. No doneu ni un cèntim d'Euro més a el Grupo Godó, que venguin la seva porqueria a espanyolistes com ells, que segur que els hi agrada el que diuen!

Re-start

Ja hi tornem a ser, ja he tornat a començar!

avui he tornat a començar el curs lectiu a la Pompeu. I avui també he acabat les classes d'aquesta setmana, ja que demà no tinc pràctica. Però val a dir que no m'ha agradat tornar a fer lo mateix de l'any passat, amb l'única diferència que m'apliquen Bolonya i que els nous no els conec i no m'han acabat de convèncer i menys encara quan he vist que no hi havia cap noia maca. :P

Però be, donaré una mica de temps a la gent i la uni a veure si m'acostumo de nou a la dinàmica, tot i que em costarà força. Però bé, tampoc tinc gran cosa a dir, així que avui faré el post més curt de la història d'aquest bloc, au salut a tothom!

Perdre'm

Mai no heu sentit una imperiosa necessitat de marxar? De deixar tot el que estàs fent i a tothom a qui coneixes i anar-te'n ben lluny? La necessitat d'allunyar-te de la teva pròpia vida quotidiana i conèixer nous mons? El sentiment de veure que les coses no van o no han anat com voldries i que et porten a allunyar-te durant un temps de tot? I la seguretat de que si no ho fas, cada cop el món es recolzarà més sobre les teves espatlles i tot el que t'envolta i fas deixarà de tenir sentit?

Doncs jo crec que seria el que més bé m'aniria en aquests moments: marxar.

I em direu: "vols dir que n'hi ha per tant? però si aquest estiu no has treballat i ara aquest trimestre nou només faràs 2 assignatures!" doncs teniu tota la raó, aquest estiu es pot dir que no he fet res, apart de tancar-me a casa i estudiar per setembre i total per no acabar passant.

Però hi ha quelcom a dins meu, diguem-li una part de la meva manera de ser que sempre m'ha empès a conèixer coses noves i llocs nous. Aquest sentit de la curiositat, fa molt de temps que m'està demanant a crits de que descobreixi coses noves, que trenquin amb la "rutina", amb les obligacions diàries, que em permeti desfogar tota la tensió i energia negativa que porto acumulant des de fa temps.

En resum, necessito marxar a un altre lloc durant un temps i viure a un ritme de vida diferent, amb un entorn diferent i amb gent diferent a la que conec. El problema rau en les obligacions actuals que tinc amb la carrera i el fet de que el meu capital com a molt em permetria arribar a Castelló, per lo tant, he pres una decisió en ferm. Aquest any, treballaré a les tardes i dels diners que en tregui, els destinaré a anar-me'n un període de temps a un altre país o a un altre continent. Ho necessito per mi i per la gent que m'envolta, perquè pugin veure la meva millor cara i no la grisa i cansada de tot i de tothom que actualment porto posada.

Se que aquest escrit és molt depriment, però ho heu d'entendre, estic de ressaca sol al pis i porto tot el dia i part de la nit d'ahir menjant-me el coco i analitzant el que he viscut, com ho he fet i com ho hauria d'haver fet. Al final he arribat a la conclusió de que he de canviar de camell. xD

Però no tot és negatiu. Comença un any universitari nou, amb un pis nou i gent nova que segur que portarà moltes sorpreses i cares llargues, però també cares felices i alegres i només per això ja paga la pena de intentar-les viure!

Com un triangle pot tenir 4 costats o l'estupidesa de l'americà mig

Fa pocs dies em van passar un vídeo del Youtube, on en un programa de la televisió Australiana, feien preguntes de cultura general a gent normal del carrer, en una ciutat normal de l'estat de Texas, en un país normal i democràtic com els EUA. Val a dir que no té pèrdua i demostra lo incultes i lo poc que coneixen el món, les actuacions del seu país i lo feliços que viuen en la seva bombolla aïllada pels mateixos que governen els EUA i que pretenen continuar governant el món i imposant la seva voluntat i els seus interessos per sobre els altres països.

Ja dic abans que algú salti i digui que soc antiamericà perquè queda molt bé ser-ho i així ets més progre; jo contra el poble americà no hi tinc cap problema, al contrari. Amb qui si que tinc un problema és amb els seus dirigents, amb el seu model d'estat lliberal i individualista que no es preocupa per la gent del propi país sinó pels beneficis de les corporacions que paguen les campanyes electorals dels diferents polítics; amb el seu model de sanitat privada i totalment excloent si no tens diners suficients per pagar-te-la, el seu model d'educació elitista que només inverteix en els fills de les famílies més riques i poderoses i condemna a la resta de la població a una educació que els converteix en uns incultes i pràcticament uns analfabets, ja que el poble si és estúpid, és més fàcil de controlar i manipular; amb la seva política exterior agressiva i prepotent, ja que es creuen que com que són una gran potència, poden actuar com a àrbitres imparcials en conflictes entre països o ètnies, quan això seria més aviat feina de l'ONU i no pas d'un estat, ja que sempre actuaran segons què els beneficii més.

Però bé, no em vull allargar més que estic esperant una trucada d'un tio del Pakistan que treballa amb el meu pare i necessito que em digui quelcom ara, ja que mon pare és fora de viatge i jo haig d'estar a l'oficina atenent trucades.

Aquí teniu l'enllaç del vídeo: la veritat, és realment graciós! Feu clic aquí.

Au salut!

спасибо Россия ( gràcies Rússia)

Avui només vull donar les gràcies a la selecció russa de bàsquet, que ha guanyat a la final de l'Eurobàsquet a la selecció espanyola per un punt (60-59). Menys mal, perquè sinó hauriem hagut de suportar a tots els diaris i televisions celebrant la victòria com si haguessin enviat l'home a la lluna o haguessin guanyat una guerra colonial ells solets (cosa que no passa des de mitjans segle XIX).

Per tant, espanyols foteu-vos i sobretot tu, Pau Gasol, buc insignia d'aquesta selecció i Santboià.
Tu i la teva consciència nacional (espanyola, per suposat) ja podeu anar a plorar a la falda de la mama pàtria, que segur que no us tracta tan bé sobretot després d'aquesta desfeta i més encara quant tu vas fallar l'últim tir que hauria donat la victòria a "la selecciongggg!". Au, aneu a pendre pel cool! :D


































PD:

Les cabòries del Música Viva

Som diumenge al vespre i la dinovena edició del Mercat de Música Viva de Vic pràcticament ja s'ha acabat. Des de dijous a la tarda fins avui al vespre, han passat per la ciutat de Vic més d'un centenar de grups i varis milers de persones. Aquest festival, és una dels esdeveniments osonencs més senyalats apart del carnaval de Torelló i les diferents festes majors d'estiu dels pobles i ciutats més importants; i val a dir, que a pesar de que faci tres anys que ha anat de baixada a causa de que s'ha deixat de portar a grans formacions que omplien la Plaça Major de gom a gom, continua sent el Música Viva, ja que el MMVV no només el formen els grups i els diferents escenaris, sinó la gent i la festa que es munta cada any al barri antic aprop del 1714, al costat del Casal Independentista, a la Plaça Major i al Sucre on finalment tothom hi acaba la festa tot escoltant les últimes actuacions i pidolant per les diferents barraques per un entrepà o l'últim got abans de anar a dormir per tenir forces pel dia següent.

Val a dir que aquest Música Viva, l'he passat majoritàriament a la Barraca de les JERC , on vaig treballar el dijous de les 12 fins que vam tancar a les 4, el divendres que vaig fer jornada completa, i el dissabte, de les 9:30 fins a les 12. De fet, ja fa tres Músiques Vives que acabo sempre servint a la barra de les JERC i la veritat és que no em puc queixar del tot.

Des de darrere la barra es veu tot d'una manera diferent, més estressant i cansina si portes varies hores allà sense poder desfogar-te una mica. Però també veus a molta gent coneguda, amb la qual hi pots estar una estona xerrant tranquil·lament si no hi ha massa feina i també la que vas coneixent, ja sigui perquè és gent pesada i borratxa que ve sempre a la barra i al final et quedes amb les seves cares i possiblement t'acabes cagant en se puta mare o gent amable i simpàtica que es posa a xerrar amb tu i et fa la feina més distreta i passatgera.

Malgrat això, val a dir que també m'agrada perdre'm pel casc antic tot buscant alguna actuació o caminant amunt i avall i seient al primer lloc lliure que veus per fer un glop (o dos) a l'ampolla que portes a la motxilla. També el fet d'anar a veure actuar a algun grup que mínimament et sona i que potser al final t'acaba agradant o acabes detestant, però això depèn de lo borratxo que vagis i de l'hora que sigui. I finalment també m'agrada acabar la festa al Sucre, trobar-hi a mig Vic i saludar a l'altre mig, i també anar a cantar i a tocar els ous als jerkis que tinguin torn a la barra i pidolar a veure si em conviden a l'última cervesa.

Però bé, enrere queden tres dies de borratxera, d'esclavatge a la barra de les JERC, de retrobar a gent a qui havies perdut la pista des de feia anys, de visites inesperades, de moltes escenes lamentables, de molts riures, de bons moments, de molt bons moments, de ressaques que s'empalmen amb la del dia següent, de carrers amb molta pujada i marges molt drets pels que vam baixar i de moltes altres coses que han format aquest música viva i que fan que cada any m'agradi més aquest festival. Així dons, passi-ho bé i fins l'any que ve!

El final del túnel

Per fi, ja estic. He acabat la marató dels exàmens de setembre. Resultat? em quedo a primer durant el primer trimestre per culpa de 6 crèdits.

Si durant aquest primer trimestre aprovo les dues que em van quedar l'any passat, podré passar a segon al gener. Què vol dir això? doncs que només tindré sis hores setmanals de classe, per lo tant he decidit que buscaré una feina a la tarda entre setmana per anar fent calaix per futures inversions i viatges, cosa que no està del tot malament.

Però bé, això m'està bé per haver fet el boig aquest primer any i durant aquest estiu i aquesta tardor en pagaré les conseqüències. Què hi farem...

Però ara no m'haig de preocupar de la universitat fins al dia 25, per tant matem el tema! Ahir va començar la dinovena edició del Mercat de Música Viva de Vic. Una dinovena edició d'un festival que omple durant quatre dies la ciutat de Vic d'actuacions al carrer i a les places i que dona un toc de vitalitat i festivitat a aquesta ciutat grisa, cristiana i en certs aspectes ancorada al passat, però molt bonica, això sí. Val a dir però que des de fa tres o quatre edicions, aquest mercat ha perdut una mica pel fet de que abans complementava noves formacions amb grans actuacions a la plaça major (qui no recorda grans actuacions dels Pets, Obrint Pas, Lax'n'Busto entre moltes altres grans formacions a la plaça major?), però des de que la direcció d' IMPEVIC; encarregada de organitzar aquest festival, va canviar de mans, es va apostar únicament per formacions desconegudes o de poca anomenada i més internacionals, per lo qual es va prescindir de grups consolidats i també de les formacions que aposten per fer música en català. En vista d'aquesta situació, van aparèixer actuacions paral·leles com l'Espai Cat, escenari reservat únicament a formacions en català, però que està fora de la programació oficial del mercat. La veritat és que aquest any, que ja és el tercer que funciona aquest espai, s'ha hagut de traslladar l'escenari al Mas de Bigues, al costat de la zona esportiva de Vic tocant amb Gurb, és a dir, a la Xina.

Per tant, a pesar que gaudeixo moltíssim amb aquest festival que sempre ha indicat el començament del curs escolar, no m'agrada com s'està duent últimament i per tant, reclamo un retorn als orígens, un retorn de la música en català als escenaris del Mercat, ja que els grups que s'estan portant, no dic que no siguin bons, tot el contrari, però no tenen ni idea del país en el que actuen (sense anar més lluny, ahir al Sucre va actuar un conjunt Jamaicà que mesclava el hip-hop amb reggae i que no parava de dir "comon españa!!", tot i que cap al final ja els devien avisar perquè també cridaven "Catalunya!"). Però ara només em queda dir que tingueu un feliç Música Viva, que beveu molt i que gaudiu encara més i si em voleu trobar, jo seré a la barraca de les JERC a la rambla de bars del Sucre i sinó per allà al costat, ja que on més aconseguiré beure de franc? ;)

PD: aquesta imatge me la dedico a mi, ja que a tothom que l'hi he ensenyat o enviat, ha acabat esdevenint realitat, a uns més que als altres però, eh que sí Anna?

La nit de les Rambles

Feia més de dos mesos que no em passejava per les Rambles de Barcelona per la nit i val a dir que no han canviat gens ni mica.

Camells intentant que els compris droga merdosa a preu d'or, els pakis que venen cervesa a 1€ i amb els quals pots regatejar fins aconseguir que te'n venguin tres a un €; les dones que fumen tot i que últimament ja no ho fan, deu ser que respecten la llei que prohibeix fumar al lloc de treball; els quinze mil milions de grups de guiris, que van en ramats de 4 a 15 persones, tots ben borratxos, això sí; els yonkis tirats pels bancs individuals i mirant la gent que passa com si fossin d'una realitat llunyana; els grups de joves universitaris que van amunt i avall buscant algun bar inexplorat o alguna discoteca que hi puguin entrar de franc; Quatre aragonesos, dos andorrans i jo caminant amunt i avall buscant un quebbab i l'ovella negra; policies urbans que fan veure que posen ordre i intenten controlar mínimament la marea humana que cada nit es mou per les rambles; i finalment els inconfusibles, incombustibles i permanentment oberts quioscs de les Rambles amb 300 varietats de diaris, revistes i "recuerdo de españa" al costat de banderes espanyoles amb el toro i de catalanes amb el burro o estelades.

Només vaig tardar dos minuts a tornar a sentir aquell carrer com quelcom normal i habitual de la meva vida, tot i que aquests mesos no l'he trobat a faltar precisament. D'aquí quinze dies ja hi tornaré a ser, ara però m'esperen dues setmanes de merescuda calma i relax després de la marató que he fet aquests dies amb els exàmens. Molta sort a tothom i fins a l'inici de curs!

PD: Ara que ja he acabat exàmens, aquest bloc intentarà recuperar la normalitat amb els seus escrits, per tan benvinguts de nou!

Avui fa 293 anys....

Avui, 11 de setembre de 2007, fa dos-cents noranta-tres anys que cap a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes borbòniques comandades per James Fitz-James, Duc de Berwick, començaven l'enèssim i el que seria l'assalt final a la ciutat de Barcelona, que portava des del 25 de juliol de 1713, més de tretze mesos, sota un setge terrestre i marítim per part d'un contingent format per 86.000 homes repartits arreu del principat (40.000 dels quals davant les muralles de Barcelona enfront de 6.500 soldats d'infanteria, 500 de cavalleria i només 24 peces d'artilleria) per a sufocar les diferents revoltes, guerrilles i ocupar les poques places fortes que es resistien a l'invasor; 86.000 homes per a controlar un país que amb prou feines arribava als 500.000 habitants!

Les tropes Borbòniques, van penetrar a la ciutat per l'anomenada "bretxa reial", el forat més gran que havia sorgit entre els baluards de Santa Clara i el Portal Nou, a la zona est de la ciutat, que havia set bombardejada sistemàticament per un centenar de bateries enemigues des del 12 de juliol, ja que era la part de la muralla que més dèbil era i que encara tenia desperfectes del setge de 1906, que va ser un fracàs per part dels borbònics. Dies abans de la fatídica data, l'enemic havia intentat vàries incursions per a tal d'apoderar-se dels dos baluards i així tenir una posició consolidada des d'on penetrar a la ciutat per la bretxa reial, però en l'anomenada Batalla del Baluard de Santa Clara, els invasors van patir una greu derrota i moltes baixes a causa de la resistència fèrria dels defensors catalans (uns 2000) enfront de 5000 invasors que van participar en aquella intentona que va durar del 12 al 14 d'agost i que va demostrar el valor i la resistència dels defensors davant d'uns soldats més nombrosos, més ben alimentats, amb més provisions d'armament i respaldats per més d'un centenar de canons que no paraven de fer caure bombes sobre la ciutat.

Però aquesta victòria va portar a les tropes catalanes fins al seu límit i va quedar clar que poc podien fer per resistir gaire més, però tot i així no es van rendir, a pesar de que no quedaven provisions de pólvora ni aliments i que prop d'un terç de la ciutat eren runes. Aquells valents defensors van resistir fins l'onze de setembre. I aquell dia la batalla va durar des de quarts de cinc del matí fins a les dues de la tarda, quan les tropes borbòniques ja havien pres les runes dels baluards de Santa Clara i Portal Nou i estaven lluitant casa per casa, plaça per plaça i carrer per carrer contra els defensors que no paraven de resistir i contraatacar fins que els defensors van aturar l'avanç enemic i van estabilitzar de nou el front. Va ser llavors, quant la junta de braços es va reunir per última vegada com a comandants de la ciutat i del Principat i van decidir rendir la ciutat tot acceptant les condicions del Duc de Berwick. Tot havia acabat, Barcelona, la capital del país, havia caigut. Set anys abans, el País Valencià i Aragó havien caigut. Cardona ho faria 7 dies després, el 18 de setembre i Mallorca i les Pitiüses, al 1715.

Del balanç final que ens deixa el setge, podríem destacar-ne els següents punts: en total hi van haver 6.580 persones mortes pel bàndol català i unes 15.000 de borbòniques. L'artilleria enemiga va llançar unes 30.000 bombes sobre la ciutat, que van destruir completament una tercera part d'aquesta i van deixar-ne una altra tercera part en un estat molt deplorable. Però lo pitjor encara no havia arribat...

Així doncs, després de 293 anys d'aquests fatídics fets, encara quedem uns quants (que amb el pas dels anys hem anat sent més) que en un dia tan assenyalat arreu del planeta per fets que no fa molt que van succeir i que van canviar el món, nosaltres els catalans, recordem el que va canviar el nostre món, la nostra vida i el que van pretendre uns per tal d'acabar amb tot un poble i que 293 anys després, els seus descendents encara segueixen pretenent.


Per tan, a tots els que demà considereu que és un dia important per a nosaltres, un dia que cal recordar, que cal no oblidar i que cal celebrar i plorar, espero que sapigueu (que sapiguem) fer-nos dignes de la memòria de tots aquells valents que van donar la seva vida per una causa: per la seva llibertat i per la seva gent. Per tant, no oblideu als homes d'Almansa, de Xàtiva, de Lleida, de Vic, de Cardona, de Barcelona i de Palma que van lluitar fins al límit de les seves forces per una causa que creien justa i que suposava no diluir-se en el pas del temps. No els oblideu, que jo no els oblidaré mai i sempre en aquesta data els tindré presents. Per a tots vosaltres patriotes; feliç Diada!

"Viurem Lliures o Morirem!"
Visca la terra i que mori Felip de Borbó i tots els seus descendents!

Habbemus Tele!

Doncs aprofito que faig un descans de Introducció al Dret per actualitzar el Bloc, i per parlar del canvi de pis que he fet aquest estiu i que fins ara no havia mencionat.

Ara visc més amunt de Sagrada Família, tocant amb la frontera de la Vila de Gràcia i a dues illes de cases d'on tenen el pis l'Andreu, en Raul i l'Àlex. Com ja sabeu ( o no), abans vivia al barri de Sants amb quatre persones més: La Núria i la seva parella, en Miquel, en Xevi i la Natàlia. És a dir, érem tres Osonencs (Jo, Núria i Xevi), en Miqui era del Baix Llobregat ( O "der Bajo!"), concretament de Sant Boi, i la Natàlia que és Xilena. Val a dir que ells han fet que el meu primer any vivint fora de casa, sigui inoblidable i el millor que he viscut fins al moment ( ja se que per vosaltres no xD).

Però la vida segueix i cadascú segueix el seu camí, i el meu camí m'ha portat a anar a viure a l'Eixample dret amb dues persones més: La Clara, una noia de Cervera i que aquest any estudiarà Infermeria a un centre adscrit de l'Autònoma i en Gil, company de Vic i que aquest any començarà a estudiar Polítiques a la UB (mira que no venir a la Pompeu... ¬¬).

De fet ja porto vivint al pis jo tot solet des de la setmana passada, però ahir els meus pares i ma germana van baixar a Barcelona per veure'm, ja que m'enyoren molt més que jo a ells, i van baixar la Tele que teníem al menjador, ja que al pis ara no n'hi havia.

Això no hauria valgut cap post si no hagués sigut per l'esforç que vam haver de fer mon pare i jo per pujar aquest collons de tele fins al meu pis, que és el tercer més un principal, ja que al mini-ascensor que tenim no hi cabia de cap de les maneres. Per tant, després de aproximadament vint minuts de pujar a poc a poc i descansant a cada replà, vam arribar al meu pis i la vam col·locar al menjador. Val a dir que és un llamp de tele, d'aquelles que són a prova de bombes, ja que deu tenir més de deu anys i grans com un 747 de la companyia Boeing.

Però l'esforç ha valgut la pena, i més ara que ja està al seu lloc, tot i que falta sintonitzar-la. Però tenim un problema; el lloc que ara ocupa la tele, abans hi havien les ampolles d'alcohol i ara no se on col·locar-les, per tan, Clara i Gil, o busquem un lloc on posar-les o anem a fer una visiteta a l'Ikea i comprem un moble petit per deixar-les allà i evitar que les petem, sobretot si estan plenes!

Però bé això ja ho discutirem, bé me'n vaig a dinar, au Salut i feliç Diada a tothom!

Història de Catalunya

Bé, s'ha acabat la primera setmana de la marató d'exàmens. Ja només em queden dos dies més amb exàmens, però és de cara a la setmana que ve.

Avui doncs he fet història, concretament el segle XIX, i ahir vaig pensar que estaria bé abans d'anar a dormir mirar algun documental que parlés del segle XIX, i tot buscant pel Google, vaig trobar una web similar al Youtube però amb més bona qualitat d'imatge i amb moltes series penjades, així com pel·lícules antigues, concretament aquesta.

Però més gran va ser la sorpresa quant vaig descobrir que una ànima solidaria i molt admirada per mi, havia penjat tots els capítols de la mítica serie de dibuixos de TV3, Història de Catalunya, aquella sèrie presentada pel simpàtic Dragui i que tants independentistes va fer dins la meva generació.

Així doncs us enllaço els capítols perquè pogueu fer com jo i recordar vells temps de la meva infantesa:






- Capítol 1: La nit dels temps
- Capítol 2: Gent de pau, temps de guerra
- Capítol 3: Catalunya nova
- Capítol 4: El pont de la mar blava
- Capítol 5: Guardar-te voldria perquè amb treball t'he feta
- Capítol 6: Carrera d'Amèrica
- Capítol 7: Fum de progrés
- Capítol 8: Banderes com a flames
- Capítol 9: República i Generalitat
- Capítol 10: Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia
- Crèdits

El seu pluralisme

pluralisme

1 m. [LC] Qualitat d’ésser més d’un.
2 m. [PO] [SO] [AD] Doctrina política que defensa el respecte a les tendències diferents que es donen en una societat o organització. Pluralisme polític.

---------------------------------------------

Aquesta és la definició que dona l'institut d'estudis catalans sobre el pluralisme; i pluralista és com es defineix l'acutal govern espanyol, especialment el seu president, José Luís Rodríguez Zapatero. Sí més no això és el que diu.

Suposo que tots recordareu al senyor Zapatero, en la campanya electoral del 2004 com s'omplia la boca parlant de l'estat plurinacional, el pluralisme de la societat espanyola i que si ell governés, acceptaria l'estatut que el parlament català aprovés i que avançaria cap a l'estat federal que molts espanyols volien. Promeses i paraules que amb quatre anys de gestió seva al capdavant del govern espanyol s'han quedat en res, en paper mullat.

El motiu d'aquest post no és únicament que hagi vist la llum i hagi vist que aquest home, que com tots els analistes deien, era el menys centralista i nacionalista espanyol i el més obert a la pluralitat de l'estat que mai s'havia presentat amb opcions reals de guanyar les eleccions espanyoles; que aquest home era un mentider i un manipulador ja ho vaig veure fa temps, concretament quant vaig veure on arribava la seva pluralitat i el seu federalisme, que ha quedat ben palès a l'atricle segon del títol preliminar del nou estatut, on diu que Catalunya és una nacionalitat ( el mateix que deia l'estatut de Sau) i que per distreure als "payeses nacionalistas esos", van dir en el preàmbul de l'estatut que Catalunya era una nació, on jurídicament té la mateixa validesa que un xiclet enganxat a la sola de la sabata, apart pels que no ho sabeu, l'estatut de Sau ja recollia en el preàmbul la voluntat de "la nació catalana".

El fet que m'està empenyent a escriure això és el cartell publicitari que hi ha a l'entrada de la biblioteca de Jaume I de la UPF, on adverteix sobre les malalties de transmissió sexual i com prevenir-les amb l'ús del condó. Tot això firmat pel "Gobierno de España".

No estic criticant que el govern espanyol faci campanyes d'aquesta índole, ans el contrari! Em sembla correctíssim que el govern faci aquest tipus de campanyes entre els sectors que correm més riscos de contraure-les, és més, crec que se n'han de fer! El que critico és que el govern plurinacional espanyol, en una universitat catalana com és la Pompeu Fabra ( que si es sap una mica de biografia sobre aquest home ja n'hi ha prou per refutar aquesta afirmació), a la capital del Principat de Catalunya, es pengi un cartell de prevenció de malalties de transmissió sexual en castellà té collons!

Ara ja sé que molts direu "no n'hi ha per tant" o bé "això passa a tot arreu" o fins i tot " és normal que ho posin en castellà, ja que són el govern d'espanya", però a mi no em serveix. I no em serveix perquè si estem a Catalunya i la llengua pròpia i oficial és el català, el govern espanyol hauria de donar exemple per tal de que la normalització lingüística que aquest país està duent a terme desprès de 40 anys de genocidi lingüístic, tingués el suport de l'administració, o fins i tot no cal demanar tant, només que demostrin una mica de pluralitat de la que tant s'han omplert la boca. Però no ho fan. No ho fan perquè no volen que aquest país normalitzi la seva situació, ja els hi està bé com està ara i de fet pensen que si el català desapareix, serà un maldecap menys que tindran i per fi hauran resolt "el problema catalan".

Doncs bé colla d'hipòcrites, ja podeu anar fent veure com si sentíssiu ploure, que jo no em cansaré de reclamar que es compleixi la llei i que la publicitat institucional es faci en català i també que així ho faci la publicitat privada que vulgui ser emesa en els mitjans públics d'aquest país, i si no accepten aquesta condició, que admetin els seus anuncis per Telecinco, la Sexta, TVE o la COPE, que allà segur que tindran molta gent que els visioni i els hi compri coses.

Preparats, llestos, ... JA!

Bang!

Ja ha començat la frenètica primera setmana d'exàmens. De moment a aquesta hora ja m'he tret de sobre Polítiques II de forma satisfactòria i Sociologia II va pel camí de ser igual de fàcil.

Val a dir que jo sempre surto confiat dels exàmens i al final em trobo amb sorpreses, però d'aquest primer exàmens he sortit força satisfet de mi mateix i relaxat per haver vomitat tot el que sabia i després al comentar-ho amb la gent, he vist que no anava errat del tot.

Però bé, només ha sigut el primer de molts. Ara vaig a repassar el llibre de'n "Kerbo", que a les tres m'examino d'ell.

Au molta sort als que també esteu d'exàmens! ens veurem el dia 12 quan tornem a poder ser persones.