Tancat per exàmens

Serè un antisocial durant tres setmanes...

Doncs sí!

No és que aquest cap de setmana m'hagi donat cap cop al cap ni que el meu cervell hagi acabat com un formatge suís per excés de drogues...

Més aviat tot el contrari; El seny ( i també els meus pares matxacant contínuament) m'ha obligat a tornar-me un ermità fins al dia 12 de setembre. El motiu? ben fàcil: Exàmens!

"I com és que tinguis exàmens a principis de setembre?" us preguntareu. Dons perquè el senyoret Ignasi no va fer el que li tocava quan li tocava, ja que la vida a Barcelona, sobretot la vida nocturna, t'atrapa. I clar, ara ha arribat el setembre i jo tinc pendents vuit exàmens. Sí,sí, vuit.

Concretament i per ordre que els tinc:

Dilluns, 3 de setembre.
-Ciències Polítiques II
-Sociologia II

Dimarts, 4 de setembre.
-Relacions Internacionals I

Dimecres, 5 de setembre.
-Ciències Polítiques III

Dijous, 6 de setembre.
- Història política i social contemporània I

Dilluns, 10 de setembre.
- Introducció a l'Economia II
- Introducció al Dret

Dimecres, 12 de setembre.
- Dret Administratiu I

Eh que és maco! He he, jo quan ho veig és que al·lucino. Però no us penseu que he sigut tan cafre de començar a estudiar tota aquesta barbaritat una setmana abans de començar exàmens! De fet, les meves vacances es van acabar quant vaig tornar de l'Acampada Jove, on precisament havia anat a treballar, i a partir de la tercera setmana de juliol, vaig començar a estudiar totes les assignatures, que vaig acabar-me de mirar aquesta setmana passada. Aquesta la dedicaré a repassar-les totes en la mesura que pugui i a matxacar les de la primera setmana. Per tant, em declaro més antisocial del que he sigut aquest estiu, ja que pràcticament només he sortit de casona els caps de setmana, per anar a festes majors això sí. Per tant, abandono temporalment el bloc i la meva vida política, social i cultural.

Que acabeu de passar un bon estiu els que encara tingueu vacances i fins el 12 de setembre! a reveure!

Llibertat individual o col·lectiva?

Quant fa un parell de dies vaig entrar al bloc de la Lídia i vaig veure l'últim post que tenia on parlava sobre els diferents corrents d'ERC i quin seria el futur del partit, no em pensava que comportaria un debat que passaria les fronteres del seu bloc i aplegaria a tanta gent de la catosfera.

La veritat és que m'ha agradat molt el debat que s'ha generat al bloc de'n Joan Arnera on va proposar-me que digués què era més important: ser lliure o ser igual. Jo vaig respondre que no es podia entendre una cosa sense l'altra, que no existia la llibertat sense igualtat ni la igualtat sense llibertat.

Però he vist que la resta de gent que ha contestat ha escollit abans la llibertat que la igualtat, un tal Odalric fins i tot ha dit que la llibertat individual és primordial per a l'ésser humà per sobre del col·lectiu. En altres paraules l'individu (un mateix) ha de ser el primer i després ja ens preocuparem de la resta. En definitiva aquesta és la principal premissa de la teoria lliberal, però discutim el que comporta aquesta premissa.

La llibertat individual, és l'eix polític central dels països anglosaxons (EUA i Regne Unit principalment). Al voltant d'aquest giren les lleis, l'organització política i fins i tot l'intervenció de l'estat en l'economia, sanitat, educació entre altres... El liberalisme nega l'existència del col·lectiu i es centra únicament en el progrés de l'individu dins la societat, en altres paraules el somni americà ( la possibilitat de començar com a mecànic en un taller de mala mort i acabar com a president de General Motors). La teoria d'aquest ascensor social és molt maca, però alhora de portar-la a la pràctica, demostra que si no provens d'una família adinerada, és molt més difícil de viure i prosperar, ja que al no haver-hi un estat que es preocupi de les necessitats dels seus habitants, és molt difícil per a la gent de classe mitjana i baixa de ascendir socialment.

En resum, la llibertat individual no es pot considerar una autèntica llibertat, ja que perquè tots els homes puguin ser lliures, han de tenir els mateixos drets i les mateixes possibilitats, no? Si no és així, aquesta situació té un nom: Societat Estamental, dividida entre privilegiats i no privilegiats. De fet, les revolucions lliberals en el fons no van acabar amb la societat estamental, simplement van ampliar l'esglaó de privilegiats a la burgesia industrial i als grans propietaris del camp. La majoria del "tercer estat" va continuar pagant els mateixos impostos ( amb noms diferents, això sí) i va seguint tenint el mateix paper en el nou joc democràtic que el que havia tingut amb l'absolutisme: cap.

És més, es pot creure en la llibertat individual i al mateix temps en l'independència dels Països Catalans ( o si molt m'apureu en l'independència del Principat) ? Jo crec que no. Perquè si l'individualisme diu que el col·lectiu no és important, l'independentisme és tot el contrari! El catalanisme es basa en el fet de pertànyer a un poble ( col·lectiu) diferent al castellà/espanyol. De fet, el liberalisme te moltes més semblances amb l'anarquisme que amb el nacionalisme, ja que tots dos volen reduir l'intervenció de l'estat a la mínima expressió ( l'un però, vol que continuï existint i l'altre no) per tal de que l'home sigui lliure alhora d'actuar.

En canvi, la llibertat col·lectiva no te aquest problema. La llibertat col·lectiva, tal i com el seu nom indica, vol que un conjunt de persones que formen una unitat, ( en aquest cas el poble català) puguin ser lliures. I si esdevenen lliures, implica que al mateix temps esdevinguin iguals ja que no s'entén que dos membres que es consideren part d'una mateixa cosa puguin tenir diferències en les seves oportunitats o llibertats. Per tant, alhora de reclamar la llibertat, no té sentit fer-ho amb un model individualista, en canvi de forma col·lectiva és molt més lògic i perquè no dir-ho, pràctic.

És més, jo no només vull que els Països Catalans siguin independents; vull que també siguin socialment justos. Per viure en un país on hi hagin desigualtats socials no cal pas que perdem el temps, ja que actualment ja vivim en un que compleix aquesta premissa.

Per tant i per acabar, em quedo amb la frase que té la web de Reagrupament.cat com a lema: " Alló que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". Estrany, però que utilitzin aquesta frase quant l'igualtat no és una de les principals reclamacions d'aquest corrent d' ERC.

No és això, company Carretero...

No és això...

Quant avui he vist com els periodistes de TVE3 quasi bé s'escorrien explicant les últimes declaracions del cap visible del corrent d'ERC, Reagrupament.cat, on deia que si els postulats que defensaven no eren aprovats per la majoria de la militància d'ERC en la conferència Nacional de l'Octubre i en el Congrés del Juny, que algú hauria de crear un nou partit que aglutinés tot l'independentisme descontent, m'he emprenyat molt.

Però què collons pretén aquest home? que tornem al trencament de 1996? a l'independentisme l'hi ha costat quasi bé 10 anys recuperar-se d'aquella trencadissa perquè ara se'n torni a produir una altra? Què pretén, crear un nou fracàs com el PI? És ben bé que aquest home l'hi agrada ser el centre d'atenció. Els debats sobre l'estratègia que ha de seguir l'eina de l'independentisme parlamentari ( ERC) es tenen als congressos, conferencies i consells nacionals del partit, consells on al senyor Carretero no se l'hi veu gaire.

Val a dir que Joan Carretero al capdavant de la conselleria de governació va realitzar una excel·lent tasca, però ara està cavant la seva pròpia tomba. A qui se l'hi acudeix dir això pels mitjans de comunicació que tenen ERC al seu punt de mira des de que al 2003 vam treure 500.000 vots al principat?

No m'agrada la direcció del partit, és més, crec que s'ha de canviar i redefinir l'estratègia a seguir. Però el Sr. Carretero tal i com està actuant tampoc m'agrada i molt menys les solucions que proposa com deixar de banda l'eix social i centrar-se només amb l'eix nacional, com a l'època de Barrera i Colom. Em sap greu, però ERC explotant els dos eixos ha aconseguit que 600.000 persones l'hi donin el seu suport i més que n'aconseguirem si continuem explotant els dos eixos. Però no anirem enlloc si només n'explotem un ( tal i com passa ara i tal i com vol Reagrupament). Ni només Independentistes ni només d'esquerres, Independentistes d' Esquerres! Independentistes d' Esquerra Republicana de Catalunya. Això és el que som i el que hem de continuar sent!

I quant tinguem el debat INTERN que necessitem i que farem, que es posin a tremolar tots els mitjans de comunicació espanyolistes i convergents, que ningú podrà parar la voluntat d'un poble!

Visca la terra i visca la seva gent!

Visiteta ràpida a la Pompeu

Doncs si, avui a tres quarts d'una de la tarda he baixat cap a Barcelona amb un únic propòsit: fer una visita llampec a la biblioteca de Jaume I per anar a buscar un llibre que necessito pels exàmens que d'aquí quinze dies exactament començo.

El llibre en qüestió és: "Estratificación social y desigualdad. El conflicto de clases en perspectiva histórica, comparada y global." del senyor Harold R. Kerbo, "kerbo" pels amics.

I és que aquest llibre el necessito per l'examen del dia 3 de setembre de Sociologia II, que en vaig anular la convocatòria el març passat. Val a dir, que em podia haver estalviat tot aquest merder de baixar i pujar però en el seu moment em va semblar la millor cosa que podia fer, per tan...

Només afegir que la Pompeu està igual que sempre, amb les mateixes enganxines de les JERC tot i que una mica més descolorides pel sol, amb les cartelleres totes netes i amb molta menys gent que durant el curs. Però bé, m'ha agradat baixar i tornar a veure la facultat, encara que només hagi sigut per baixar i pujar de la biblio, m'he començat a mentalitzar que d'aquí no res ja tornaré a estar tirat pel terra del pati de Jaume I, assentat a la terrassa del bar amb tot de tasses de cafè i plats buits on hi havien entrepans o croissantets, amb la vanguardia de la Lídia fent nosa i tota la gent del grup de la classe a la que arribat a estimar i a sentir com quelcom propi sense el qual m'ha sigut estrany viure. Fins ben aviat!

No demanava gran cosa...

No demano gran cosa


No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.


O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.


O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.


O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Continuo amb un gran poema d'un gran poeta. El qual m'ha vingut de perles per aquesta nova situació que m'ha passat.

I és jo fins ara només demanava que em pogués connectar a la Xarxa Wi-fi amb el meu portàtil des de casa meva. I ho he aconseguit! He trobat cobertura al lloc més frik de tots: concretament a la tassa del bater meu i de ma germana. Mira si n'arribem a fer de parides per culpa de la tecnologia... xD


Au, petons a totes i records a tots!

Per a tots Nosaltres

Després d'uns dies de tenir el bloc abandonat, faré una actualització ràpida.

Val a dir que durant aquests dies he tingut temps d'estudiar una mica, baixar a Barcelona amb en Garriga ( perquè vegis que penso en tu) a ensenyar el pis on viuré a un noi de Tàrrega que al final no se'l queda, muntar un sopar a casa amb la colla per anar després a Carpes, anar a Manlleu a la Festa Jove i sentir els crits de tota la família de nou només arribar.

Avui, tot remenant la meva carpeta de la universitat on hi buscava apunts, he trobat un full amb dos poemes de Miquel Martí i Pol, natural de Roda de Ter i desaparegut ja fa uns quants anys. Per tant posaré aquests dos poemes, que recordo haver llegit a l'Escorial davant de la classe quant vam saber la notícia de la seva mort i que ens els van passar a l'hora de Tutoria. No em pregunteu què hi fa aquest full a la carpeta de la universitat perquè no en tinc ni punyetera idea.

A Miquel Martí i Pol, in memoriam...


No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

* * * *

Per a tots nosaltres

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant - ho sabem bé - com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.

Cal que insistim
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.

Sec sota el porxo vell...

.. Aixopluc de l'aiguat que cau.

Així comença una de les cançons dels ja desapareguts Brams que més m'agrada. I de fet això és el que vaig fer ahir a la tarda en vista del temporal d'estiu que s'aproximava a Gurb. Cap als volts de tres quarts de set de la tarda, estava a la meva habitació, ofegat per la calor, quant vaig veure que començava a ploure tal i com van dir els homes del temps de TV3. Era un ploure dels que als pagesos els hi agraden, perquè era constant però suau, l'idoni perquè l'aigua es filtri a la terra i ajudi a refrescar aquesta terra resseca per la calor i apaivagui una mica el fantasma de tots els estius: el foc.

Just en aquell instant, vaig recordar una de les quinze mil milions de coses que m'havia dit me mare abans de marxar per tal que no es trobés la casa en ruïnes, havia de regar les flors! El que vaig fer, va ser treure els tests de la planta baixa del porxo i de les finestres i les vaig posar sota la pluja, de la mateixa manera que amb les del primer pis, que les vaig posar sobre la teulada que es forma sobre el porxo (sense perill de que caiguessin). Un cop fet això, vaig observar una estona la tempesta elèctrica que s'estava aproximant i vaig pensar: " i si baixes al porxo a estudiar, que estaràs més fresc?".

Dit i fet, vaig agafar tots els apunts, i em vaig situar a la taula del porxo escoltant com plovia, veient com queien els llamps i olorant aquella inconfusible olor de terra humida, que feia molts dies que no sentia i que tant m'agrada. I llavors vaig pensar en aquesta cançó, que es titula Quant surt el sol i vaig obrir expressament el portàtil que el tenia a la cuina per escoltar-la.

La veritat és que ahir a la tarda va ser un d'aquells moments que et sents tan a gust amb l'entorn, amb el temps, amb tu mateix i amb tot i que veus lentament com la poca llum que passava entre els núvols anava minvant fins que a les nou del vespre, quant casi havia parat de ploure i ja havia parat de llampegar, vaig tornar a entrar cap a casa, descansat i guarit de la xafogor que havia caracteritzat els dies previs i que tan poc suporto jo. Així que temporal d'estiu, sigues benvingut de nou, que ja feia molt de temps que no et deixaves veure per aquestes contrades i ja tocava.

Un camí que mai s'acaba, però que puja i baixa

Sona el despertador, paf!, torna a sonar, un altre paf!, sona quatre vegades més, quatre cops més, et lleves al cap de mitja hora, mires el despertador, penses que només et queda mig matí per fer coses, perds la resta del matí esmorzant i dutxan-te, engegues l'ordinador, obres el correu i el Messenger, obres el bloc a veure si algú més t'ha dit res, t'estàs mitja hora sense fer res en concret a l'ordinador, tens gana, mires el rellotge i són les tres de la tarda, et prepares alguna cosa, un cop has acabat mires la tele, t'adorms, t'aixeques a dos quarts de sis, et banyes a la piscina, surts de l'aigua a les set, et fots davant dels llibres, et distreus escoltant el fill del veí jugant al seu jardí i fent cridar a la seva mare, et tornes a concentrar, llegeixes una pàgina d'apunts de dret, et tornes a distreure mirant les parets de l'habitació i pensant com ho faràs per posar-hi més banderes i pòsters, mires a fora, s'ha fet fosc, tornes a tenir gana, et fas el sopar, sopes, t'ajeus al sofà del menjador i mires la televisió, al cap de 3 hores t'adorms, et despertes a quarts de tres de la matinada, ho tenques tot, te'n vas a l'habitació dels teus pares i et fiques al llit, ja que ells no hi són i n'estàs fins els ous de dormir en un llit individual.

I així durant una setmana fins que tot torni a la normalitat, a la fressa, als crits, al "valeeee!" meu i de ma germana, a molts més crits, a la música de ma germana i del meu pare, i a tot un seguit de coses de les que vols allunyar-te tant bon punt les estàs vivint, però que trobes a faltar al cap d'una setmana d'estar amb la casa buida de gent. És la família, allò que molesta però que també omple el teu espai vital i que fa que no et sentis tan sol en aquest món fred i estrany.

I ja està. Ja he omplert un altre post el qual no sabia ni com començar ni acabar, com tampoc se com començar i acabar tots els dies que porto de vacances. I així cada dia; fins que s'acabi la pujada i vingui una baixada o vingui una pujada més forta o una pendent molt pronunciada. Això Peró, ja no depèn només de tu.

Home Alone

"Em sembla que ens descuidem alguna cosa..."

Si senyors, la meva família m'ha abandonat i se n'ha anat de vacances sense mi. Val a dir, no pas perquè se m'hagin descuidat o perquè no m'hi hagin volgut sinó perquè jo no hi he volgut anar.

Se'n van una setmaneta al sud del nostre país, a Vila Joiosa, a la comarca de la Marina Baixa, entre Alacant i Benidorm. I a pesar que m'hauria agradat força anar-hi, he preferit quedar-me a casa meva, ja que aquest any hi he pogut estar pocs dies i també tinc unes relacions socials que mantenir a Osona.

Per tant, aquesta setmana, tothom que vulgui, pot venir a fer-me una visita, que jo segurament no em mouré d'aquí, ja que sense carnet de cotxe, a pocs llocs puc anar. Això si, que cap lladre silenciós se l'hi acudeixi venir a tocar els ous, que jo puc ser molt més malparit que en Macaulay Culkin i no posaré trampes per rates, sinó que aniré directament amb l'escopeta de perdigons, que està carregada i a mi disparar no se'm dona del tot malament.

[Mode Amenaça OFF]

PD: Avui concertàs de La Gossa Sorda i Skalariak!

Quant siguis enllà

Avui m'he llevat nostàlgic. Potser perquè fa calor o perquè he hagut d'anar a renovar el DNI i el Passaport i veure policies espanyols em recorda el passat, no ho se.

Però avui vull compartir una cançó que he conegut aquest any i que des del primer cop que la vaig sentir em va encantar. Una cançó que m'ha acompanyat llargues tardes al pis de Barcelona i que sempre m'ha semblat que l'hagin fet per mi. La cançó és dels Strombers i es tracta d'una cançó lenta que... ve ja ho veureu vosaltres mateixos!

"Va po utedé!"

QUANT SIGUIS ENLLÀ

Quan siguis enllà, envia’m tan sols una carta,
quan siguis enllà, envia’m només una postal
que em recordi de tu, encara que em pugui fer mal.


Quan siguis enllà, pensa en la nit que et vaig veure,
quan siguis enllà, pensa en el nostre comiat
i que la vida segueix, però el meu amor no se n’ha anat.
que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat.


Que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat.

Quan siguis enllà, pren-te la vida com vingui,
quan siguis enllà, pren de qui vulguis la mà!
Que sé que en una altra vida t’he de trobar,
que sé que en una altra vida t'he de trobar.


Que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat...

Au! aquí teniu l'enllaç per escoltar-la! Feu un clic.