dijous, 16 d’agost de 2007

No demanava gran cosa...

No demano gran cosa


No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.


O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,

parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.


O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,

caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.


O bé, si sembla massa...


Miquel Martí i Pol


Continuo amb un gran poema d'un gran poeta. El qual m'ha vingut de perles per aquesta nova situació que m'ha passat.

I és jo fins ara només demanava que em pogués connectar a la Xarxa Wi-fi amb el meu portàtil des de casa meva. I ho he aconseguit! He trobat cobertura al lloc més frik de tots: concretament a la tassa del bater meu i de ma germana. Mira si n'arribem a fer de parides per culpa de la tecnologia... xD


Au, petons a totes i records a tots!

1 comentari:

Lídia Pelejà ha dit...

jejeje. Jo ja se el que és fer guilipollades per poder trobar internet per aquests mons de Déu!

;)