dilluns, 6 d’agost de 2007

Un camí que mai s'acaba, però que puja i baixa



Sona el despertador, paf!, torna a sonar, un altre paf!, sona quatre vegades més, quatre cops més, et lleves al cap de mitja hora, mires el despertador, penses que només et queda mig matí per fer coses, perds la resta del matí esmorzant i dutxan-te, engegues l'ordinador, obres el correu i el Messenger, obres el bloc a veure si algú més t'ha dit res, t'estàs mitja hora sense fer res en concret a l'ordinador, tens gana, mires el rellotge i són les tres de la tarda, et prepares alguna cosa, un cop has acabat mires la tele, t'adorms, t'aixeques a dos quarts de sis, et banyes a la piscina, surts de l'aigua a les set, et fots davant dels llibres, et distreus escoltant el fill del veí jugant al seu jardí i fent cridar a la seva mare, et tornes a concentrar, llegeixes una pàgina d'apunts de dret, et tornes a distreure mirant les parets de l'habitació i pensant com ho faràs per posar-hi més banderes i pòsters, mires a fora, s'ha fet fosc, tornes a tenir gana, et fas el sopar, sopes, t'ajeus al sofà del menjador i mires la televisió, al cap de 3 hores t'adorms, et despertes a quarts de tres de la matinada, ho tenques tot, te'n vas a l'habitació dels teus pares i et fiques al llit, ja que ells no hi són i n'estàs fins els ous de dormir en un llit individual.

I així durant una setmana fins que tot torni a la normalitat, a la fressa, als crits, al "valeeee!" meu i de ma germana, a molts més crits, a la música de ma germana i del meu pare, i a tot un seguit de coses de les que vols allunyar-te tant bon punt les estàs vivint, però que trobes a faltar al cap d'una setmana d'estar amb la casa buida de gent. És la família, allò que molesta però que també omple el teu espai vital i que fa que no et sentis tan sol en aquest món fred i estrany.

I ja està. Ja he omplert un altre post el qual no sabia ni com començar ni acabar, com tampoc se com començar i acabar tots els dies que porto de vacances. I així cada dia; fins que s'acabi la pujada i vingui una baixada o vingui una pujada més forta o una pendent molt pronunciada. Això Peró, ja no depèn només de tu.

3 comentaris:

Lídia Pelejà ha dit...

Ostra ignasi, fins i tot jo m'he agobiat amb aquest post... deu ni do. La meva vida, en aquests moments, és molt més distreta, a pesar de la rutina que també té l'estiu.
Res, fes el puto favor de ficar-te a estudiar d'una vegada que ja tens els caps de setmana per distreure't!
Molts petons!

Anònim ha dit...

Ignasi tiu, jo també m'he agobiat amb el teu post!!! xD mira que jo també he d'estudiar, i ho faig! a mig gas, però ho faig! mira, comença per no dutxar-te (ja em pensava que no ho fèies) i no cal que et banyis a la piscina privada cada tarda(sense comentaris).

va, no t'hi cansis!!

Ignasi Bosch ha dit...

collons, que agobiats que aneu! xD

no era pas la meua intenció agobiar-us, al contrari, només volia demostrar que l'estiu, com la resta de la vida, també te una rutina i que segueix un camí que es va fent a mesura que tu camines.

veig que deixar-me endur per les meves paranoies a vegades espanta a la gent... ;)