dijous, 2 d’agost de 2007

Quant siguis enllà

Avui m'he llevat nostàlgic. Potser perquè fa calor o perquè he hagut d'anar a renovar el DNI i el Passaport i veure policies espanyols em recorda el passat, no ho se.

Però avui vull compartir una cançó que he conegut aquest any i que des del primer cop que la vaig sentir em va encantar. Una cançó que m'ha acompanyat llargues tardes al pis de Barcelona i que sempre m'ha semblat que l'hagin fet per mi. La cançó és dels Strombers i es tracta d'una cançó lenta que... ve ja ho veureu vosaltres mateixos!

"Va po utedé!"

QUANT SIGUIS ENLLÀ

Quan siguis enllà, envia’m tan sols una carta,
quan siguis enllà, envia’m només una postal
que em recordi de tu, encara que em pugui fer mal.


Quan siguis enllà, pensa en la nit que et vaig veure,
quan siguis enllà, pensa en el nostre comiat
i que la vida segueix, però el meu amor no se n’ha anat.
que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat.


Que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat.

Quan siguis enllà, pren-te la vida com vingui,
quan siguis enllà, pren de qui vulguis la mà!
Que sé que en una altra vida t’he de trobar,
que sé que en una altra vida t'he de trobar.


Que la vida segueix, però el meu amor no se n'ha anat...


Au! aquí teniu l'enllaç per escoltar-la! Feu un clic.

3 comentaris:

M. ha dit...

Ai, els Strombers! Dec ser l'única persona a qui no li agrada. Ara, reconec que la lletra és mol maca!

Petons!

Lídia Pelejà ha dit...

Pensa una cosa Ignasi: el que canvien són les persones i no pas l'amor. L'amor està sempre present per tot arreu, i sobretot dins teu. Encara que soni egoista, crec que l'amor pròpi és de les millors coses que existeixen. Tu sempre et trobaràs, les altres persones -perquè no dir-ho- que et poden fer tocar el cel amb la punta dels dits, hi estan de passada...
Ara bé, estic segur que existeixen les mitjes taronjes, només cal temps i paciència. Dues persones es troben quan s'han de trobar, i punt. La resta arriba tot sol.

Una forta abraçada com d'aquelles que saps donar tant bé!

Ignasi Bosch ha dit...

Hehe, Marta em sembla que no ets pas l'única que li agraden els Strombers ni molt menys, ja que conec més gent que no els hi agraden que gent que sí.

Lídia amb aquest escrit que has fet m'has fet venir al cap moltes d'aquelles interminables converses fent el cafè a la facultat on tots dos deiem "L'amor és una merda!" hehehe tot i que continuo pensant que l'amor és una merda, també penso que és la millor cosa del món. per tant, com ja he dit altres cops:

Llarga vida a l'amor, però que mori l'amor!

au petons i una abraçada per totes dues!