dissabte, 13 d’octubre de 2007

Dissabte de tardor

Avui toca gaudir d'un dissabte de tardor a la meva estimada comarca. Tot i que mai deixaré d'estimar la terra que m'ha vist néixer, créixer, riure, plorar, cridar, caminar, somiar i esperar; no sé si realment serà aquesta la terra que em veurà fer-me encara més gran i acabar els meus dies allà.


Suposo que tots els que em coneixeu sabeu que tinc un neguit incontrolable a dins meu, que m'impedeix quedar-me en un lloc durant molt de temps. És innegable que m'agrada molt viatjar, conèixer nous llocs i explorar-los a fons. I, encara que hi hagi molts llocs amagats de Osona que no conec, necessito viure a altres llocs, amb altres costums, climes i relleu geogràfic.


Ahir al vespre, tot xerrant amb gent de Vic que no veia des del Música Viva, em van dir: "És que tu Bosch, acabaràs anant a viure a Barcelona o fins i tot a un altre lloc més llunyà, a algun altre país." La veritat, aquesta frase em va fer reflexionar durant una bona estona.


És veritat que la tranquil·litat del camp i el contacte amb la natura m'encanta, però també hi ha moltes coses de la ciutat que m'enamoren i Barcelona és una ciutat que té molts racons amagats i que mereix la pena descobrir-los, tot i que no crec que pogués acabant-hi viure per sempre. També el nord-est del país sempre m'ha atret, sobretot l'Empordà, potser per la seva geografia i la seva verdor o potser perquè durant molts estius hi he anat i sempre m'ha agradat. Però Europa, sobretot el nord, sempre m'ha semblat màgica i misteriosa. Irlanda, Dinamarca, Alemanya, la península escandinava, Rússia; són exemples de llocs meravellosos que m'agradaria visitar, i qui sap, potser viure-hi una temporada.


Però hi ha una cosa que tinc molt clara i és el fet de que la vida sempre comporta sorpreses i coses que no t'esperaves ( siguin bones o dolentes) i que per tan la pregunta " a on viuré jo?" no estic en condicions de respondre-la. A on acabaré vivint? ves a saber!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jo crec que és bo tenir la ment prou oberta com per no descartar res... al contrari, poder afegir experiències noves, fetes de converses, d'imatges, de paisatges, de climes, de llengües... poder-nos afegir tot el que la VIDA ens regala és, forçosament, enriquidor.
Crec que només qui estima de debò tot allò que és seu, i se sent ben arrelat, pot estimar i crèixer en qualsevol àmbit.
Llegint el teu post m'han vingut al cap les paraules del músic:
"L'amor pel propi país és una cosa esplèndida. Però per què aquest amor s'hauria d'aturar a la frontera?"
Pau Casals (El Vendrell 1876-San Juan de Puerto Rico 1973)

Salut!!