dimecres, 22 d’agost del 2007

Llibertat individual o col·lectiva?

Quant fa un parell de dies vaig entrar al bloc de la Lídia i vaig veure l'últim post que tenia on parlava sobre els diferents corrents d'ERC i quin seria el futur del partit, no em pensava que comportaria un debat que passaria les fronteres del seu bloc i aplegaria a tanta gent de la catosfera.

La veritat és que m'ha agradat molt el debat que s'ha generat al bloc de'n Joan Arnera on va proposar-me que digués què era més important: ser lliure o ser igual. Jo vaig respondre que no es podia entendre una cosa sense l'altra, que no existia la llibertat sense igualtat ni la igualtat sense llibertat.

Però he vist que la resta de gent que ha contestat ha escollit abans la llibertat que la igualtat, un tal Odalric fins i tot ha dit que la llibertat individual és primordial per a l'ésser humà per sobre del col·lectiu. En altres paraules l'individu (un mateix) ha de ser el primer i després ja ens preocuparem de la resta. En definitiva aquesta és la principal premissa de la teoria lliberal, però discutim el que comporta aquesta premissa.

La llibertat individual, és l'eix polític central dels països anglosaxons (EUA i Regne Unit principalment). Al voltant d'aquest giren les lleis, l'organització política i fins i tot l'intervenció de l'estat en l'economia, sanitat, educació entre altres... El liberalisme nega l'existència del col·lectiu i es centra únicament en el progrés de l'individu dins la societat, en altres paraules el somni americà ( la possibilitat de començar com a mecànic en un taller de mala mort i acabar com a president de General Motors). La teoria d'aquest ascensor social és molt maca, però alhora de portar-la a la pràctica, demostra que si no provens d'una família adinerada, és molt més difícil de viure i prosperar, ja que al no haver-hi un estat que es preocupi de les necessitats dels seus habitants, és molt difícil per a la gent de classe mitjana i baixa de ascendir socialment.

En resum, la llibertat individual no es pot considerar una autèntica llibertat, ja que perquè tots els homes puguin ser lliures, han de tenir els mateixos drets i les mateixes possibilitats, no? Si no és així, aquesta situació té un nom: Societat Estamental, dividida entre privilegiats i no privilegiats. De fet, les revolucions lliberals en el fons no van acabar amb la societat estamental, simplement van ampliar l'esglaó de privilegiats a la burgesia industrial i als grans propietaris del camp. La majoria del "tercer estat" va continuar pagant els mateixos impostos ( amb noms diferents, això sí) i va seguint tenint el mateix paper en el nou joc democràtic que el que havia tingut amb l'absolutisme: cap.

És més, es pot creure en la llibertat individual i al mateix temps en l'independència dels Països Catalans ( o si molt m'apureu en l'independència del Principat) ? Jo crec que no. Perquè si l'individualisme diu que el col·lectiu no és important, l'independentisme és tot el contrari! El catalanisme es basa en el fet de pertànyer a un poble ( col·lectiu) diferent al castellà/espanyol. De fet, el liberalisme te moltes més semblances amb l'anarquisme que amb el nacionalisme, ja que tots dos volen reduir l'intervenció de l'estat a la mínima expressió ( l'un però, vol que continuï existint i l'altre no) per tal de que l'home sigui lliure alhora d'actuar.

En canvi, la llibertat col·lectiva no te aquest problema. La llibertat col·lectiva, tal i com el seu nom indica, vol que un conjunt de persones que formen una unitat, ( en aquest cas el poble català) puguin ser lliures. I si esdevenen lliures, implica que al mateix temps esdevinguin iguals ja que no s'entén que dos membres que es consideren part d'una mateixa cosa puguin tenir diferències en les seves oportunitats o llibertats. Per tant, alhora de reclamar la llibertat, no té sentit fer-ho amb un model individualista, en canvi de forma col·lectiva és molt més lògic i perquè no dir-ho, pràctic.

És més, jo no només vull que els Països Catalans siguin independents; vull que també siguin socialment justos. Per viure en un país on hi hagin desigualtats socials no cal pas que perdem el temps, ja que actualment ja vivim en un que compleix aquesta premissa.

Per tant i per acabar, em quedo amb la frase que té la web de Reagrupament.cat com a lema: " Alló que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". Estrany, però que utilitzin aquesta frase quant l'igualtat no és una de les principals reclamacions d'aquest corrent d' ERC.


8 comentaris:

Odalric ha dit...

Gratament sorprès veig que es fa referència al nostre debat en el bloc del Joan i a més amb dedicació d’un article específic.
Dono per fetes les presentacions i passo a opinar.

Condicionar la Llibertat a l’Igualtat, el que fa és obrir una porta amb molts panys. Pq limitar-ho “només” a l’Igualtat? Si la Llibertat necessita condicionaments aquests no tenen límits.
Així doncs, per ser lliures “necessitem” l’igualtat... però també la salut, no? I així fins l’infinit.
Això passa pq el teu model de comprensió és el del materialisme dialèctic i per tant, la teva observació és científica. Necessites el 2+2=4 , encara que el que el que realment fas (per a mi, percepció que has d’acceptar en la teva visió col•lectivista) és 2-1=1
Es a dir, situes la llibertat en el pla de les mesures, cosa que et permet mesurar i a més, la teva mesura és incomplerta (o impossible) pq algú dins el que tu consideres el teu col•lectiu (jo mateix) es situa fora de l’equació. Cóm se m’ha “d’obligar” a ser igual a tu? Cóm aquesta obligació em farà ser lliure?

El meu camp d’interpretació rau en els valors. La Llibertat és EL valor que permet tota la resta. Gaudir de drets i deures, poder decidir en benefici propi I DEL COL•LECTIU, estimar el meu país (Catalunya) són aspectes que només poden sortir de dins d’un mateix.
Si igualem, es a dir, si obliguem, la suma serà la que qui “organitzi” vulgui. L’amor mai pot ser científic.

Joan Arnera ha dit...

Benvolgut Ignasi,
El debat és vibrant, però que consti que em sembla que tant l'Odalric com tu heu anat per una banda que no és exactament la que m'interessava a mi.
M'explico. El què jo volia dir és que em sembla absurd preferir la igualtat a la llibertat perquè entenc que sense llibertat la igualtat no pot pas existir, de cap manera. I no em referia a models macroeconòmics, una discussió aquesta (la del liberalisme contra el marximsme) que uns i altres (crec jo) haurieu d'abar evitant, perquè tota defensa abrandada d'un i altre costat és clarament anacrònica.
En fi, jo l'únic que dic és que la frase "prefereixo la igualtat a la llibertat" és una paradoxa implícita. Sense llibertat no hi ha igualtat. A la inversa... bé, és més discutible, tot i que en principi jo també penso (com tu) que cal lluitar contra la desigualtat social i econòmica.
En qualsevol cas (i acabo amb una brometa, si em permets), triar entre la llibertat i la igualtat és com triar entre l'amor i el sexe. Que sí, que potser poden anar per separat... però és quan les poses junts que la cosa funciona.
Òndia, quina metàfora més cursi!
Apa, salut

Lídia Pelejà ha dit...

Només cal lluitar contra la desigualtat econòmica i social quan aquesta prové d'una manca d'igualtat d'oportunitats. Tota la resta és palla.

Odalric ha dit...

Això últim ho podria signar el mateix Mao...

--

Només la Llibertat permet aconseguir les fites que un es proposi.
La resta son obligacions, i tots sabem (o ho hauriem de saber) que les obligacions no incentiven absolutament res.

Unknown ha dit...

Odalric,

No se si m'he de prendre la teva resposa com que estàs d'acord en la meva afirmació, o no.
Mao, pel que puc saber, va ser un dels fundadors del PCX, i a tu no et vec massa en concordança amb aquesta ideologia, que diguem...

Què en penses doncs?

Odalric ha dit...

Hola Lídia.
Mao és un exemple de “lluita per l’igualtat”. No cal dir també que és un exemple de totalitarisme, ineficàcia i violència.
Per descomptat que això està a les antípodes del meu pensament...

Quant sento la desconfiança de la gent cap a la llibertat, sincerament ho trobo incomprensible.
Creure que un altre pot decidir millor que nosaltres mateixos, significa que un desconfia del seu lliure albir i això només pot generar dependència, incapacitat per decidir i submissió.

Creure que la llibertat és menys important que l’igualtat o que és igual de important, no significa res més que un no és capaç de prendre decisions sense estar obligat per un altre.

L’igualtat, sense cap més connotació, no és un valor classificable ja que algú ha de situar la mesura de la mateixa. Qui pot dir com i quant hem de ser iguals? Qui decideix el nivell “just” d’igualtat?

Jo prefereixo decidir lliurament on és aquest nivell i per tant, només des de la llibertat individual hi pot haver la justa mesura de tot plegat.

Lídia Pelejà ha dit...

Odalric,
hehehe. D'acord, ja he entes que la teva opinió estava en contra realment del que t'intentava explicar. Així doncs, ara apunto les meves objeccions:
No se si m'he explicat bé amb la meva afirmació en aquell comentari tan curt sobre la igualtat d'oportunitats, però en tot cas el que pretenia dir i fer entendre -cosa que no pots negar- que en la societat en que vivim existeixen desigualtats de renda, classe social, etc.. -Compte! i això no és pas dolent!- Com ja t'he dit, NOMÉS ÉS DOLENTA LA DESIGUALTAT EN EL MOMENT QUE N'EXISTEIX UNA DE TANT GRAN QUE FA IMPOSSIBLE A TOTS ELS INDIVIDUS D'UNA SOCIETAT ARRIBAR ALS MATEIXOS LLOCS -és a dir, assolir una ascenció social- QUE ES PROPOSIN.
No em negaràs pas que te les mateixes probabilitats d'arribar a Oxford un nen nascut al barri de La Mina, que un fill de l'alta burgesia catalana...
Doncs això: l'Estat ha de garantir uns mínims -aqui potser es on discutirem sobre el que entenem per mínims- en els quals les persones es puguin desenvolupar EN LLIBERTAT.

I com tu apuntaves, no tinc pas desconfiança a la LLIBERTAT, ni molt menys, però crec que entenc aquest concepte de forma diferent a la que ho fas tu.

Moltes gràcies per contestar, resulten debats gratifiants.

PS: i no em sembla pas aquesta argumentació pròpia d'un tal Mao... ;)

Vagi bé

Albrock ha dit...

El liberalisme no nega el col·lectiu, el que sosté és que l'interés individual acaba benfieciant el col·lectiu.

I vaja, que diguis que Estats Units és una societat estamental quan és el país on l'ascensor social funciona millor (molt millor que en tots els països socialidemòcrates)...